Es veu...

24 d'abril de 2017

"No conocían el mar..."                                                                              

De vegades no ens agrada recordar temps passats. Jo per això de tant en tant faig neteja. Obric caixes per tirar records que no són més que un principi de Diógenes camuflat. Les mudances ajuden. 

Hui he trobat una caixa amb cartes alienes que, precisament per ser alienes, no he gosat obrir-les. De vegades, només de vegades, puc dir que sé mantindre els impulsos a ratlla. Veure aquelles cartes de colors, acuradament ordenades m'ha fet recordar que un dia vaig decidir escriure't. Potser perquè encara em quedava un poc de persona nostàlgica, et vaig escriure un diari. A mà, com els d'abans. Un diari que pensava donar-te el dia que complires anys. Anys que vas fer sense mi. Perquè mentre jo t'escrivia a mà, tu m'escrivies per WhatsApp. I el nostre món quedava reduït a una maleïda aplicació que et va servir fins i tot per dir-me que no m'estimaves. Recorde haver-te demanat les mateixes paraules a la cara, o per telèfon. Escoltar el mateix però amb la teua veu. Dignitat, se'n diu. No ho vaig escoltar. No ho mereixia, es veu.

Temps després vaig començar a fer maletes, per mudar-me a una Castalla que feia temps que em reclamava. I allà, al fons d'un calaix, entre els cables de la impressora i els tovallons de tela de la mare, vaig trobar el diari. 

No el vas rebre.

No el mereixies, es veu.


"Que pequeña es la luz de los faros...

                                                                                                      ...de quien sueña con la libertad".

No hay comentarios: