Es veu...

24 d'abril de 2017

"No conocían el mar..."                                                                              

De vegades no ens agrada recordar temps passats. Jo per això de tant en tant faig neteja. Obric caixes per tirar records que no són més que un principi de Diógenes camuflat. Les mudances ajuden. 

Hui he trobat una caixa amb cartes alienes que, precisament per ser alienes, no he gosat obrir-les. De vegades, només de vegades, puc dir que sé mantindre els impulsos a ratlla. Veure aquelles cartes de colors, acuradament ordenades m'ha fet recordar que un dia vaig decidir escriure't. Potser perquè encara em quedava un poc de persona nostàlgica, et vaig escriure un diari. A mà, com els d'abans. Un diari que pensava donar-te el dia que complires anys. Anys que vas fer sense mi. Perquè mentre jo t'escrivia a mà, tu m'escrivies per WhatsApp. I el nostre món quedava reduït a una maleïda aplicació que et va servir fins i tot per dir-me que no m'estimaves. Recorde haver-te demanat les mateixes paraules a la cara, o per telèfon. Escoltar el mateix però amb la teua veu. Dignitat, se'n diu. No ho vaig escoltar. No ho mereixia, es veu.

Temps després vaig començar a fer maletes, per mudar-me a una Castalla que feia temps que em reclamava. I allà, al fons d'un calaix, entre els cables de la impressora i els tovallons de tela de la mare, vaig trobar el diari. 

No el vas rebre.

No el mereixies, es veu.


"Que pequeña es la luz de los faros...

                                                                                                      ...de quien sueña con la libertad".

Abril...

11 d'abril de 2017

Crec que el mes d'abril és el que més m'agrada de l'any. Abril. Mes de sol i pluja, de vacances que pugen i baixen segons el calendari, de festes d'un Onil que ja no conec ni em coneix. Mes dels primers gelats, de les cervesses que s'allarguen. Mes de canvis, de principis i finals.

Fa molt de temps esperava el 22 d'abril per fer la volta a les fogueres amb la banda. Des de fa poc vaig a sopar, però no gose trepitjar la plaça de l'ajuntament, perquè en escoltar la primera nota l'estómac em farà un plec. El dia 23 em quedava a dormir a casa de l'àvia. Era un dia intens de música, dinar familiar, mentireta, flors i ball. Hui passe per l'avinguda i quan puge el cap trobe un home, un inquilí assegut al balcó, fumant un cigarret darrere del cartell de "es ven". 

Abril és temps d'estimar, almenys ho ha sigut per a mi. De principis en forma de cales amagades en les quals el sol ens pega però no ens crema. Allà on les ones de la mar ens escolten parlar i els pocs vianants que ens envolten van i vénen sense adonar-se que hi som. 

Abril. 

Temps d'espera, 

de caminar, 

de reflexió, 

de respirar.

Més que mai...

8 d'abril de 2017

Fa un any agafava un tren a Còrdova. Una espècie de retir espiritual que vaig fer per acabar de tancar una transició de dos anys difícilment digeribles.

Recorde seure als peus de la mesquita i veure passar la gent. Dinar sola i fer conversa amb els cambrers. Saludar la veïna de la casa on em quedava, que em va deixar les claus. Puc veure encara la plaça on m'allotjava, plena de xiquets jugant al futbet i jo mirant mentre menjava gelats no tan bons com els de ca Pana.

Recorde escriure en servilletes de paper en terrasses companyades de música flamenca.

Recorde els patis que vaig visitar, ja florits per la primavera, i la dona d'un d'ells preguntant si no tenia por de viatjar sola, com si anigués a Síria.

Recorde també escoltar "Fuego Cruzado" de Sidecars, amb el "repeat" posat. Ara veig els carrers de Còrdova cada vegada que la torne a escoltar.

Recorde dir adéu a molta gent eixos dies. Algunes persones estimades, altres no tant.

Hui, un any després, escric des d'un tren camí de Madrid. Ciutat d'encontre, a la qual he anat sola més d'una vegada, per trobar-me i retrobar-me amb qui va pel món fent parades estratègiques a la capital.

Madrid ciutat de trobar-se acompanyada.

Còrdova, ciutat de trobar-se, en soledat.

No sé si alguna vegada he estat del tot ací. Sovint m'han dit que estic un poc en la lluna, que divague entre el passat i el present, entre qui sóc i qui vaig ser.

No sé si alguna vegada he tingut els peus a terra.

En Còrdova els vaig tenir.

Més que mai.