Postdata

27 de març de 2017

M'ha portat temps, però finalment t'entenc:

"Yo buscaba un tesoro...Tú querías un botín". 

Analitzar el comportament humà pot ser molt difícil. Entre les teues llacunes i les meues obsessions està el temps, que no ha posat terra pel mig, però sí perspectiva. Agraïsc els meus desajustos hormonals que, a banda de bogeries i ploreres, aporten claredat. 

I així em veig donant gràcies per aquella vesprada, hormonada perduda, en què vaig veure clar que mai no podries donar-me allò que volia: que estigueres. 

Dic, i mil vegades diré, que no es pot compartir la vida amb qui no la vol compartir. Tant de bò ambdós ens trobem al mateix punt.

Però amb altres persones.

" Ni tú eras para tanto....

                                                                                                                    ...ni yo soy para tí". 

Ens volem vives!

8 de març de 2017

Després de deu anys escrivint ací crec que ja ens coneixem prou (almenys vosaltres a mi), com per parlar clar. Hui és un dia en què tot el món ha compartit a les xarxes socials alguna imatge, frase, reflexió, etc., a favor de la igualtat entre dones i homes (jo la primera). L'error que cometem totes i tots és que demà se'ns ha oblidat. 

Fa set anys vaig treballar a una escola on, per desgràcia, vaig creure trobar l'amor. Per sort, li vaig veure les orelles al llop abans que fora tard i vaig eixir fugint d'allò que eixa persona creia ser estimar. No cal anar a les notícies per trobar dones que han patit assetjamet laboral, sexual o violència masclista. Segurament la teua veïna, una coneguda que tens al facebook o la cosina del teu oncle l'han patit o la pateixen. 

Si has de deixar els estudis, les amistats, les visites a la familia, la banda de música... No és amor. 

Si no consinteix que poses fí a la relació, si et persegueix pels corredors de la feina per insultar-te, si et truca o t'envia missatges vint-i-cinc vegades al dia, si es posa gelós de cada amistat que tens... No és amor. 

Si et segueix amb el cotxe, si aparca davant de ta casa, si has d'abandonar el pis on vius per tornar a casa dels pares "con lo puesto", si et fa por estar a soles a casa per si es planta a la porta... No és amor. 

Si t'alça la veu, si et fa sentir culpable de tot el que passa a la seua vida, si et fa creure que eres tu qui el provoca... No és amor. 

I per suposat: si t'alça la mà... No és amor.

Jo vaig acabar escrivint el seu nom, cognoms i matrícula del cotxe a una llibreta, deixant-la en un lloc visible a ma casa. Per sort, aquest bloc constituiria una eixida a l'esquerda que es va obrir en mi. Perquè aquella època va marcar un bans i un després en qui era i qui sóc ara. Malhauradament el meu calvari va acabar el dia en què va conèixer altra xica.

Per això, per la part que em toca, el dia de la dona no vull felicitacions. Vull tol·lerància zero. Les vull vives a totes. Ens volem vives.

Present i absent...

6 de març de 2017

Un dia, d'ací molts anys segurament, ens creuarem al carrer. No sé en quin carrer ni en quina ciutat, però caminarem per la mateixa vorera i ens veurem vindre de cara. Segurament pels anys que hauran passat i a causa de la sorpresa de veure'ns tan iguals i diferents alhora, obrirem els ulls amb sorpresa i farem una salutació incòmoda. De les que et prepares durant anys i quan arriba oblides. 

No sé, sincerament, si m'alegraré del nostre encontre. Tampoc si m'enfadaré o si em posarà trista. El més normal serà que l'oblide al creuar la següent cantonada. Però, al mateix temps que oblide la nostra supèrflua salutació, el meu intèrpret farà eixir un fax urgent. Fax que arribarà al teu cervell com una xicoteta punxada que farà se't posen els pèls de punta. Tal volta una xicoteta brisa gelada recorrerà el teu cos i, mentre jo faig un somriure amb la boca mig torta cap a la dreta, al teu cap arribe la idea de que no tot era blanc o negre.

De que no es tractava de ser o no ser.

Es tractava d'estar.

Present.

No absent.