Tancar i obrir...

31 de gener de 2017

Fa dos anys m'intentaves convèncer per tal que fera maleta i tornara. Poc em coneixies per saber que amb mi les coses no funcionen així. Que jo he de sentir les coses per fer-les, no em conforme amb que me les diguen. Per altra banda, tampoc és que tingueres dret a opinar, perquè al cap i a la fi és la meua vida i la porte on em cou i quan em ve en gana.

Era el temps, i no tu, qui havia de posar i disposar.

M'he posat a escriure i m'he quedat a fosques, entre caixes i el gat un poc desorientat per no entendre a què ve eixe desordre. Espere amb por i incertesa el moment de tancar de portada amb les claus dins, com tantes altres vegades he fet, sense fer l'última ullada per veure si has oblidat alguna cosa. Per no remoure, clar. Espere amb por i incertesa el moment de rollar la clau al meu  nou espai, al meu nou poble. Que no es tan nou, simplement fa temps que no el visc. Set anys, per a ser exactes. 

Tancar de nou. 

Per tornar a obrir. 

"Sentir...que es un soplo la vida...
                                                                           
                                                                                                    ... que veinte años no es nada."




Estimada Núria...

25 de gener de 2017

Estimada Núria:

Quan no escoltes parlar més que de la feina.

Quan no conegues més que les quatres parets de sa casa. 

Quan tan sols escoltes "no puc" o "no tinc temps".

Quan no hi haja diners més que per estalviar.

Quan no tingues plans.

Quan la frase "en acabar estic amb tu" siga la tònica diària. 

Quan la familia i amics siguen desconeguts per a tu. 

Quan quede el sexe i res més. 


Quan tot això passe...

...ací estaré.

No m'agrades...

18 de gener de 2017

Seré sincera: no m'agrades. 

La ignorància és, de vegades, més poderosa que la saviesa. I jo hui seré ignorant. Perquè no et conec i puc dir que no m'agrades. I no m'agradaràs. 

No puc sentir orgull de dir que tinc prejudicis contra tu, que no m'has fet res, que no ens hem creuat, que no m'has parlat, que no m'has atacat ni ferit. Però tampoc puc negar que sóc humana i tinc defectes. I hui el meu defecte és que la ignorància supera la saviesa que puga tenir. Perquè no em fie de tu, que no sé si eres una persona bona o dolenta, que no sé els pecats que has comés ni si eres la persona més solidària del món. 

I no, no diré que espere que un dia ens pugam beure un ron en llima i esclatar a riure d'aquesta ignorància. Perquè ni ho espere ni ho desitge. 

Com he dit: no m'agrades. 

I no m'agradaràs.

Deu anys...

13 de gener de 2017

Comença 2017 i enguany farà deu anys que vaig començar a escriure ací al bloc. Deu anys que vaig acabar d'estudiar magisteri, deu anys que vaig deixar València (per primera vegada). Enguany farà deu anys que vaig fer els meus vint-i-tres anys a Tabarca, envoltada de companys de feina que provenien d'arreu del món, mentre uns turistes francesos maltocaven la guitarra clàssica a ritme de rumba. 

Ara fa deu anys començava les meues pràctiques d'Audició i Llenguatge a l'escola Aiora, de València. Tal volta era una premonició, perquè per arribar al meu pis d'estudiants jo baixava en l'estació del metro "Aiora", i dos anys després vaig anar a parar a Aiora (la localitat), per fer la meua segona substitució com a interina.

Ara fa deu anys em furtaven la bicicleta a l'escola de magisteri Ausiàs March de València, un dijous a les huit del matí, mentre entregava l'últim treball teòric. Quinze minuts vaig estar dins l'edifici i els en van sobrar deu per trencar la cadena i emportar-se la meua bicicleta blanca a puntets rosa. Era de segona mà i durant tres anys vaig estar dient "demà la pinte". I res, blanca i rosa se la van endur. Em va importar poc, perquè arribat el temps de pràctiques ja no anava a fer-me falta i pensava deixar-la en l'arbre de baix de casa sense cadena perquè algú se l'emportés. 

Deu anys del "i ara què?", que tant vaig escoltar quan vaig arribar al final d'aquesta etapa. I ara què? Ara moltes coses, hagués contestat hui, sabent tot el que sé. Però la veritat és que el "i ara què?" és una pregunta prou recurrida, perquè també la vaig escoltar després de traure les oposicions o després d'anar a viure amb la meua ex-parella.

Imagine que és una pregunta inherent a l'ésser humà, que mai en té prou. Quan arriba al final espera més. Quan arriba el final vol un principi.

Quan en tenia vint-i-tres no em veia tenint-ne trenta-tres. Imagine que la vida era més immediata. Ara, però, crec que sí que em veig arribant als quaranta-tres, sense saber què passarà pel mig. 

Enguany és any d'aniversari. 

Any de canvis.

Feliç 2017