Rellàmpecs i creativitat...

2 d'agost de 2017

Admire la gent creativa, aquella que fa d'una nit de pluja un bonic paissatge. 

Ara mateix em trobe a Poznań, Polònia. Són les 6 de la matinada i, tot i que podria dormir dos hores més abans de fer marxa a la següent parada, no puc dormir. Ahir va fer un dia esplèndid ací, d'aquells que no creus que puguen canviar. Però imagine que el clima ací és més variable. 

Havent pegat ja la primera becadeta de la nit, m'he despertat de sobte amb un fort rellàmpec. M'agraden les tormentes, i imaginant que ací serien diferents, m'he alçat del llit i he posat una cadira darrere la finestra, per no perdre detall.

Bocabadada amb la ràbia dels rellàmpecs he tardat en veure la persona a l'altre costat del carrer, darrere d'una altra finestra, pintant amb un caballet. No m'ha vist. Estava massa absort per la tormenta i les pintures. I allí he estat una estona, observant la pluja, aquell moment de creativitat alié i maleïnt no poder veure el resultat d'aquelles pinzellades. 

Quan els més ulls han començat a caure he anat al llit, m'he ficat a poc a poc i t'he buscat davall l'edredó. 

Plou molt?, has preguntat. 

Com per pintar un quadre, he contestat.


Ser i estar, té collons la cosa.

27 de juliol de 2017

Em resulta curiós veure com escrius paraules que de la meua boca vas escoltar. No sé si acusar-te de plagi o aplaudir-te, perquè no tens terme mig. 

Ser i estar, té collons la cosa, que tu parles de ser i estar, de viure. Tu, que no vas ser. Tu, que no vas voler estar. Tu, que no vas voler viure. Imagine que encara no havies trobat ningú amb qui viure. Puc pensar que jo no era suficient com per per malbaratar el teu temps en els meus viatges en tren, el meu intèrpret i els meus sopars de pati. 

El que em toca els nassos és que faces teues les meues paraules.  Que dic jo que podries citar l'autora, no? Ser i estar, escrius. I et quedes tan ample. Podries afegir una nota a peu de pàgina amb el meu nom, perquè hauràs llegit moltes coses ací, però més encara vas escoltar la importància de ser i estar de la meua boca.

En realitat trobe que vam ser sincers. Tu no volies ser ni estar. Jo no volia ser Penèlope i esperar que fores o estigueres. 

Al final és el que compta, ser sincer amb el que uno vol i espera. 

I què curios... 

...resulta que tu també volies ser i estar. 

Té collons la cosa.


Bambolles...

7 de juliol de 2017

Compadir-se de la gent sempre és desesperant per a qui observa en tercera persona. Qui no ha sentit llàstima d'un mateix? Qui no ha sentit llàstima d'algú? Tots, alguna vegada. Però observar des de la barrera com algú es compadeix d'ell mateix i com el seu voltant fa el mateix, convertint eixa persona en una persona inútil... És una cosa que em fa bollir la sang.

No podem anar ací perquè, pobreta, ella se sentirà incòmoda. Cuida les teues paraules, perquè pobreta, ella s'ofendrà. No aniguem a aquell bar per si està aquella persona en concret que ella, pobreta, no vol trobar-se. 

En el pobreta en la boca, ella, pobreta, acaba sent una persona incapaç d'eixir de casa sense les persones que l'envolten fent de cuirassa. Sense traure l'espasa i l'antifaç per fer justícia per ella mateixa. Sense parlar per por a ofendre. Sense sentir per por a patir. Sense saltar per por a caure. 

Ningú és apte per donar consells, però em permetré el luxe de deixar-ne un ací escrit:

Cuida't de qui es compadeixa de tu i no tant de qui t'ataque. Les persones que t'ataquen et faran lluitar i crèixer. Les que et compadeixen no et deixaran eixir de la bambolla en la qual vius.

I les bambolles poden arribar a asfixiar. 



"...En un mundo descomunal..siento tu fragilidad..."


10 anys de Bogeries..!

6 de juny de 2017

Hui, exactament hui, fa deu anys que naixia Bogeries Meues, amb un post anomenat, "Els canvis".

Començava aquest bloc contagiada pel meu amic Agustí, que m'anivama a escriure i donar eixida a la crisi exitencial post-etapa universitària. Dos posts després marxava a Tabarca i deixava en l'aire l'ecriptura durant tres mesos. Tornaré, vaig dir.

Moltes coses han passat en aquestos deu anys. He marxat, he viscut, he crescut, he patit, he plorat, he tornat. El suor de  les oposicions,  l'àvia, els fantasmes, el tren de vapor, el meu intèrpret, les sabatilles de puntera blanca, el meu elefant...

Anys per recordar...

Anys per oblidar...

Set-cents setanta-cinc escrits (775!) recullen  per a mi tota una vida, amb la il·lusió de poder plasmar els millors d'eixos escrits en un llibre en paper (i poder olorar les seues pàgines recén impreses).

No deixeu mai d'escriure, perquè pels vostres dits, de vegades, poden eixir més paraules que per la vostra boca.

Salut i bogeries! 



Abans...

3 de maig de 2017

Imagine que és així com ha de passar. Sense presses, sense pensar-ho massa, sense expectatives. Quan no s'espera res, tot arriba. 

I davant d'una xicoteta barra em mullava els llavis amb cervessa el temps suficient com per no deixar de parlar massa estona, plenant els silencis que encara resultaven incòmodes. Tu escoltaves des de darrere les teues ulleres (de pasta, de nou. M'ho hauré de fer veure això), no sé si pensant que parlava massa o que era millor així perquè obviava els teus silencis. 

Els dos aterràvem de nou al món. O despegàvem, segons com es mire. Quasi sense adonar-me'n, em vaig sorprendre compartint somnis a un llit on feia temps que es somiava poc i es follava massa. A poc a poc vaig anar mudant la pell, desfent-me dels impulsos, de les ànsies... Per anar passant a la tranquilitat i la fermesa de qui sap que és difícil definir el que es vol, però sí el que no es vol. 

Així em veig acariciant els caragolets que els cabells et fan darrere les orelles, ficant les meues mans gelades per davall del teu pijama, pujant-te les ulleres amb el meu dit índex (perquè de vegades se't cauen) o furtant-te creïlles del teu plat, amb la ràbia que et fa això.

Així em veig, possiblement pensant en com he arribat fins ací.

I com ha pogut ser no haver arribat abans.


Es veu...

24 d'abril de 2017

"No conocían el mar..."                                                                              

De vegades no ens agrada recordar temps passats. Jo per això de tant en tant faig neteja. Obric caixes per tirar records que no són més que un principi de Diógenes camuflat. Les mudances ajuden. 

Hui he trobat una caixa amb cartes alienes que, precisament per ser alienes, no he gosat obrir-les. De vegades, només de vegades, puc dir que sé mantindre els impulsos a ratlla. Veure aquelles cartes de colors, acuradament ordenades m'ha fet recordar que un dia vaig decidir escriure't. Potser perquè encara em quedava un poc de persona nostàlgica, et vaig escriure un diari. A mà, com els d'abans. Un diari que pensava donar-te el dia que complires anys. Anys que vas fer sense mi. Perquè mentre jo t'escrivia a mà, tu m'escrivies per WhatsApp. I el nostre món quedava reduït a una maleïda aplicació que et va servir fins i tot per dir-me que no m'estimaves. Recorde haver-te demanat les mateixes paraules a la cara, o per telèfon. Escoltar el mateix però amb la teua veu. Dignitat, se'n diu. No ho vaig escoltar. No ho mereixia, es veu.

Temps després vaig començar a fer maletes, per mudar-me a una Castalla que feia temps que em reclamava. I allà, al fons d'un calaix, entre els cables de la impressora i els tovallons de tela de la mare, vaig trobar el diari. 

No el vas rebre.

No el mereixies, es veu.


"Que pequeña es la luz de los faros...

                                                                                                      ...de quien sueña con la libertad".

Abril...

11 d'abril de 2017

Crec que el mes d'abril és el que més m'agrada de l'any. Abril. Mes de sol i pluja, de vacances que pugen i baixen segons el calendari, de festes d'un Onil que ja no conec ni em coneix. Mes dels primers gelats, de les cervesses que s'allarguen. Mes de canvis, de principis i finals.

Fa molt de temps esperava el 22 d'abril per fer la volta a les fogueres amb la banda. Des de fa poc vaig a sopar, però no gose trepitjar la plaça de l'ajuntament, perquè en escoltar la primera nota l'estómac em farà un plec. El dia 23 em quedava a dormir a casa de l'àvia. Era un dia intens de música, dinar familiar, mentireta, flors i ball. Hui passe per l'avinguda i quan puge el cap trobe un home, un inquilí assegut al balcó, fumant un cigarret darrere del cartell de "es ven". 

Abril és temps d'estimar, almenys ho ha sigut per a mi. De principis en forma de cales amagades en les quals el sol ens pega però no ens crema. Allà on les ones de la mar ens escolten parlar i els pocs vianants que ens envolten van i vénen sense adonar-se que hi som. 

Abril. 

Temps d'espera, 

de caminar, 

de reflexió, 

de respirar.

Més que mai...

8 d'abril de 2017

Fa un any agafava un tren a Còrdova. Una espècie de retir espiritual que vaig fer per acabar de tancar una transició de dos anys difícilment digeribles.

Recorde seure als peus de la mesquita i veure passar la gent. Dinar sola i fer conversa amb els cambrers. Saludar la veïna de la casa on em quedava, que em va deixar les claus. Puc veure encara la plaça on m'allotjava, plena de xiquets jugant al futbet i jo mirant mentre menjava gelats no tan bons com els de ca Pana.

Recorde escriure en servilletes de paper en terrasses companyades de música flamenca.

Recorde els patis que vaig visitar, ja florits per la primavera, i la dona d'un d'ells preguntant si no tenia por de viatjar sola, com si anigués a Síria.

Recorde també escoltar "Fuego Cruzado" de Sidecars, amb el "repeat" posat. Ara veig els carrers de Còrdova cada vegada que la torne a escoltar.

Recorde dir adéu a molta gent eixos dies. Algunes persones estimades, altres no tant.

Hui, un any després, escric des d'un tren camí de Madrid. Ciutat d'encontre, a la qual he anat sola més d'una vegada, per trobar-me i retrobar-me amb qui va pel món fent parades estratègiques a la capital.

Madrid ciutat de trobar-se acompanyada.

Còrdova, ciutat de trobar-se, en soledat.

No sé si alguna vegada he estat del tot ací. Sovint m'han dit que estic un poc en la lluna, que divague entre el passat i el present, entre qui sóc i qui vaig ser.

No sé si alguna vegada he tingut els peus a terra.

En Còrdova els vaig tenir.

Més que mai.

Postdata

27 de març de 2017

M'ha portat temps, però finalment t'entenc:

"Yo buscaba un tesoro...Tú querías un botín". 

Analitzar el comportament humà pot ser molt difícil. Entre les teues llacunes i les meues obsessions està el temps, que no ha posat terra pel mig, però sí perspectiva. Agraïsc els meus desajustos hormonals que, a banda de bogeries i ploreres, aporten claredat. 

I així em veig donant gràcies per aquella vesprada, hormonada perduda, en què vaig veure clar que mai no podries donar-me allò que volia: que estigueres. 

Dic, i mil vegades diré, que no es pot compartir la vida amb qui no la vol compartir. Tant de bò ambdós ens trobem al mateix punt.

Però amb altres persones.

" Ni tú eras para tanto....

                                                                                                                    ...ni yo soy para tí". 

Ens volem vives!

8 de març de 2017

Després de deu anys escrivint ací crec que ja ens coneixem prou (almenys vosaltres a mi), com per parlar clar. Hui és un dia en què tot el món ha compartit a les xarxes socials alguna imatge, frase, reflexió, etc., a favor de la igualtat entre dones i homes (jo la primera). L'error que cometem totes i tots és que demà se'ns ha oblidat. 

Fa set anys vaig treballar a una escola on, per desgràcia, vaig creure trobar l'amor. Per sort, li vaig veure les orelles al llop abans que fora tard i vaig eixir fugint d'allò que eixa persona creia ser estimar. No cal anar a les notícies per trobar dones que han patit assetjamet laboral, sexual o violència masclista. Segurament la teua veïna, una coneguda que tens al facebook o la cosina del teu oncle l'han patit o la pateixen. 

Si has de deixar els estudis, les amistats, les visites a la familia, la banda de música... No és amor. 

Si no consinteix que poses fí a la relació, si et persegueix pels corredors de la feina per insultar-te, si et truca o t'envia missatges vint-i-cinc vegades al dia, si es posa gelós de cada amistat que tens... No és amor. 

Si et segueix amb el cotxe, si aparca davant de ta casa, si has d'abandonar el pis on vius per tornar a casa dels pares "con lo puesto", si et fa por estar a soles a casa per si es planta a la porta... No és amor. 

Si t'alça la veu, si et fa sentir culpable de tot el que passa a la seua vida, si et fa creure que eres tu qui el provoca... No és amor. 

I per suposat: si t'alça la mà... No és amor.

Jo vaig acabar escrivint el seu nom, cognoms i matrícula del cotxe a una llibreta, deixant-la en un lloc visible a ma casa. Per sort, aquest bloc constituiria una eixida a l'esquerda que es va obrir en mi. Perquè aquella època va marcar un bans i un després en qui era i qui sóc ara. Malhauradament el meu calvari va acabar el dia en què va conèixer altra xica.

Per això, per la part que em toca, el dia de la dona no vull felicitacions. Vull tol·lerància zero. Les vull vives a totes. Ens volem vives.

Present i absent...

6 de març de 2017

Un dia, d'ací molts anys segurament, ens creuarem al carrer. No sé en quin carrer ni en quina ciutat, però caminarem per la mateixa vorera i ens veurem vindre de cara. Segurament pels anys que hauran passat i a causa de la sorpresa de veure'ns tan iguals i diferents alhora, obrirem els ulls amb sorpresa i farem una salutació incòmoda. De les que et prepares durant anys i quan arriba oblides. 

No sé, sincerament, si m'alegraré del nostre encontre. Tampoc si m'enfadaré o si em posarà trista. El més normal serà que l'oblide al creuar la següent cantonada. Però, al mateix temps que oblide la nostra supèrflua salutació, el meu intèrpret farà eixir un fax urgent. Fax que arribarà al teu cervell com una xicoteta punxada que farà se't posen els pèls de punta. Tal volta una xicoteta brisa gelada recorrerà el teu cos i, mentre jo faig un somriure amb la boca mig torta cap a la dreta, al teu cap arribe la idea de que no tot era blanc o negre.

De que no es tractava de ser o no ser.

Es tractava d'estar.

Present.

No absent.

Mudança i gat...

9 de febrer de 2017

A una mudança sempre acompanya el caos. Viure entre caixes, no saber si la roba que havies deixat a la cadira era per llavar o per doblar, mesclar coses de l'escola amb efectes personals, oblidar on vas guardar allò que creies que ja no et feia falta però sí... A viure entre caixes se li suma un gat, que va amagant-se entre caixa i caixa i que cada dos dies pense que l'he perdut.

Les primeres setmanes no saps massa bé on et despertes, perquè fas una nit ací i una nit allà. Vas pegant manotades a les parets, perquè no recordes si els interruptors de la llum estan dins o fora. És el que comporta fer la mudança a poc a poc durant un mes, i no tot d'una, com llevar-se una tireta. 

Oblides les claus, les canvies o les fiques en una butxaca i no les trobes fins als tres dies. Llavors tires de les claus de repost, que tornes a oblidar, canviar o ficar en llocs insospitats. Just en eixe moment tornes a trobar les primeres. Carregues furgoneta, jugues al tetris, descarregues, t'enganxes de l'esquena, aparques malament, et posen una multa (sí, em va passar)... 

Tot això, que solia fer sempre a l'estiu aprofitant les vacances de les quals gaudisc i que són enveja sana d'amistats i insana d'envejosos, ho faig esta vegada en febrer. Acaba semestre a la universitat, arriba la previsió d'alumnes a les escoles, arriben cursets de formació dels quals em vaig matricular sense saber que la mudança vindria ja... I quan arriba la nit i deixe caure el cul al sofà pense que no m'arriba la vida per fer-ho tot en dos setmanes. 

De sobte apareix Jack, després de tres hores amagat entre les caixes, puja damunt meu, pega tres voltes i es deixa caure. Es llepa les potes acuradament. Sospira i s'adorm. Entre tot el caos, està tranquil. 

De vegades voldria ser el meu gat.

Tancar i obrir...

31 de gener de 2017

Fa dos anys m'intentaves convèncer per tal que fera maleta i tornara. Poc em coneixies per saber que amb mi les coses no funcionen així. Que jo he de sentir les coses per fer-les, no em conforme amb que me les diguen. Per altra banda, tampoc és que tingueres dret a opinar, perquè al cap i a la fi és la meua vida i la porte on em cou i quan em ve en gana.

Era el temps, i no tu, qui havia de posar i disposar.

M'he posat a escriure i m'he quedat a fosques, entre caixes i el gat un poc desorientat per no entendre a què ve eixe desordre. Espere amb por i incertesa el moment de tancar de portada amb les claus dins, com tantes altres vegades he fet, sense fer l'última ullada per veure si has oblidat alguna cosa. Per no remoure, clar. Espere amb por i incertesa el moment de rollar la clau al meu  nou espai, al meu nou poble. Que no es tan nou, simplement fa temps que no el visc. Set anys, per a ser exactes. 

Tancar de nou. 

Per tornar a obrir. 

"Sentir...que es un soplo la vida...
                                                                           
                                                                                                    ... que veinte años no es nada."




Estimada Núria...

25 de gener de 2017

Estimada Núria:

Quan no escoltes parlar més que de la feina.

Quan no conegues més que les quatres parets de sa casa. 

Quan tan sols escoltes "no puc" o "no tinc temps".

Quan no hi haja diners més que per estalviar.

Quan no tingues plans.

Quan la frase "en acabar estic amb tu" siga la tònica diària. 

Quan la familia i amics siguen desconeguts per a tu. 

Quan quede el sexe i res més. 


Quan tot això passe...

...ací estaré.

No m'agrades...

18 de gener de 2017

Seré sincera: no m'agrades. 

La ignorància és, de vegades, més poderosa que la saviesa. I jo hui seré ignorant. Perquè no et conec i puc dir que no m'agrades. I no m'agradaràs. 

No puc sentir orgull de dir que tinc prejudicis contra tu, que no m'has fet res, que no ens hem creuat, que no m'has parlat, que no m'has atacat ni ferit. Però tampoc puc negar que sóc humana i tinc defectes. I hui el meu defecte és que la ignorància supera la saviesa que puga tenir. Perquè no em fie de tu, que no sé si eres una persona bona o dolenta, que no sé els pecats que has comés ni si eres la persona més solidària del món. 

I no, no diré que espere que un dia ens pugam beure un ron en llima i esclatar a riure d'aquesta ignorància. Perquè ni ho espere ni ho desitge. 

Com he dit: no m'agrades. 

I no m'agradaràs.

Deu anys...

13 de gener de 2017

Comença 2017 i enguany farà deu anys que vaig començar a escriure ací al bloc. Deu anys que vaig acabar d'estudiar magisteri, deu anys que vaig deixar València (per primera vegada). Enguany farà deu anys que vaig fer els meus vint-i-tres anys a Tabarca, envoltada de companys de feina que provenien d'arreu del món, mentre uns turistes francesos maltocaven la guitarra clàssica a ritme de rumba. 

Ara fa deu anys començava les meues pràctiques d'Audició i Llenguatge a l'escola Aiora, de València. Tal volta era una premonició, perquè per arribar al meu pis d'estudiants jo baixava en l'estació del metro "Aiora", i dos anys després vaig anar a parar a Aiora (la localitat), per fer la meua segona substitució com a interina.

Ara fa deu anys em furtaven la bicicleta a l'escola de magisteri Ausiàs March de València, un dijous a les huit del matí, mentre entregava l'últim treball teòric. Quinze minuts vaig estar dins l'edifici i els en van sobrar deu per trencar la cadena i emportar-se la meua bicicleta blanca a puntets rosa. Era de segona mà i durant tres anys vaig estar dient "demà la pinte". I res, blanca i rosa se la van endur. Em va importar poc, perquè arribat el temps de pràctiques ja no anava a fer-me falta i pensava deixar-la en l'arbre de baix de casa sense cadena perquè algú se l'emportés. 

Deu anys del "i ara què?", que tant vaig escoltar quan vaig arribar al final d'aquesta etapa. I ara què? Ara moltes coses, hagués contestat hui, sabent tot el que sé. Però la veritat és que el "i ara què?" és una pregunta prou recurrida, perquè també la vaig escoltar després de traure les oposicions o després d'anar a viure amb la meua ex-parella.

Imagine que és una pregunta inherent a l'ésser humà, que mai en té prou. Quan arriba al final espera més. Quan arriba el final vol un principi.

Quan en tenia vint-i-tres no em veia tenint-ne trenta-tres. Imagine que la vida era més immediata. Ara, però, crec que sí que em veig arribant als quaranta-tres, sense saber què passarà pel mig. 

Enguany és any d'aniversari. 

Any de canvis.

Feliç 2017