De puntera blanca...

20 de desembre de 2016

Els dies pre nadalencs sempre trauen una espècie de nostàlgia fastigosa en mi. És possible (segur) que per això estos dies s'intensifiquen les entrades al bloc. Faig maleta a ritme de cançons monyes i el gat seu al meu costat per jugar (barallar-se) amb els calcetins que vaig doblant. 

Vaig, com tots, tancant trimestre, amb la sensació alliberadora d'entregar i arxivar els últims informes a l'escola, acabar de corregir els penúltims treballs del semestre a la universitat i sense pensar massa en la quantitat de feina que es presentarà en gener. Fa anys que les festes de Nadal són diferents, perquè ens hem fet grans, perquè la vida es complica. Enguany, a banda de les complicacions que vénen de sèrie, faré maleta doble. 

Passar la nit de cap d'any al desert és una experiència que crec que no podré imaginar fins que estiga allí. Sense campanades, sense raïm, sense expectatives que sempre acaben sent majors per a una nit sempre sobrevalorada. Quan no se sap com seran les coses, sempre ens sorprenem. Per a bé. 

Acabe 2016 pensant en tot allò que s'ha deixat enrere i tot allò que ha vingut. No és res nou que estos últims dies de l'any tots ens dediquem a fer balanç, d'on estaven les nostres vides fa un any, on estan ara i on ens agradaria que estiguéssem l'any que entra. Per sort o per desgràcia tant fa on ens agradaria estar en 2017, perquè segurament no estarem allà on haviem decidit estar. Ja s'encarregarà la vida, les circumstàncies o Murphy, de portar-nos per altre camí.

Jo de moment fique jerseis i pantalons a ritme de Quique González, mentre Jack ha abandonat els calcetins per mantenir una guerra oberta contra els cordons de les meues sabatilles. 

De puntera blanca.

Fantasmes...

19 de desembre de 2016

Una trucada a les quatre de la matinada. Tu de crisi, jo de parèntesi. Per què creus que la gent pateix insomni, em preguntaves. Perquè alguna cosa li ronda el cap, et contestava. I així vam esdevenir companys d'insomni. Així vam començar les nostres nits en blanc, compartint allò que no ens deixava dormir.

No vas ser real, i per això de vegades et recorde com un fantasma. Mai no ens vam veure la cara, mai no ens vam olorar. Mai no vam prendre un cafè a mitjan vesprada, mai no vas poder retirar-me els cabells de la cara i mai no vaig poder ficar-te les mans gelades per davall del jersei. Però estaves ahí, en les meues nits en blanc.

Ara entenc que no erem més que la projecció de les nostres pors. Jo et recordava, possiblement de forma injusta, a una persona molt propera a tu. Tu em recordaves, sense justícia també, a totes aquelles persones imposibles que han passat per la meua vida.

Imagine que tens la teua vida, la de sempre, sabent que la imatge que ens vam fer l'un de l'altre no va ser més que una imatge incompleta. La meua, per sort, va canviant lleugerament. Ja no tinc nits en blanc i a poc a poc vaig fent caixes, per portar la vida no només aprop d'allà on una se sent en casa, sino també lluny d'allà on vaig de ser jo mateixa.

Un viatge, un missatge, silenci. 

Punt i final. 

I així el teu fanstasma es va esvair.

No va quedar ni la cendra. 

Perquè els fantasmes no es cremen ni deixen rastre per allà per on han passat.


"...El misterio dura más que la certeza..."


Quan tu vages...

14 de desembre de 2016

Sempre dic que som conseqüència del que hem sigut. I tu has tingut sempre massa por com per carregar en tot allò que portem darrere. Així, sense voler-ho, t'has vist sent més covard del que mai hagueres pensat. Em pregunte quant de temps es pot jugar a ser valent. Perquè es fàcil mirar avant quan s'ha oblidat el que hi ha darrere. 

Jo no sóc pitonisa, però sí que  puc establir hipòtesis i comprovar (amb el temps) si eixa hipòtesis ha sigut afirmativa, negativa o nula. La meua hipòtesi és que arribarà el dia en què de tant pensar en tu mateix, només estaràs amb tu mateix. I no dic que siga una mala decisió, potser és el que sempre has volgut, conscient o inconscientment.

Naixem i morim soles. I és un fet que tota la gent que trobem pel camí no és més important que nosaltres mateixa. Però es corre el perill de no saber on està la línia que separa l'amor propi del narcicisme i l'egoisme. Oblidar la gent que ens envolta és perillós. I excusar-se en que eixa gent ens ha fet mal per oblidar-la, és fer pagar a justs per pecadors. 

No subestimes la intel·ligència dels qui t'envolten, perquè sovint els llibres i els estudis suposen un recer per evadir-se de la vida. Aquest és un recurs més valuós del que et penses.

I és més que possible que (com deia l'àvia) quan tu vages...

...jo estiga tornant.