Tot arriba...

27 de febrer de 2016

Tot arriba. 

Entre la meua pell i les pigues de la meua esquena està el dubte de si tindràs la paciència suficient com per contar-les. Una a una, a poc a poc.

Perquè al principi és fàcil. Tot és qüestió de deixar-se dur per la inèrcia de qui troba allò que feia temps no trobava enlloc. Una conversa, un aroma, una risa, una copa, una mirada que calla més que el que diu.

Amb la por de que tot això siga real, hui em tape cap i tot, per somiar entre llençols que un dia et posaré forma. I que veuràs més enllà dels meus ulls, més enllà de les meues paraules. Perquè el fons d'una persona sempre es veu a través dels seus ulls. Ara bé, cal saber mirar. 

Perquè tot arriba

Però tot pot acabar.

"...dos horas después de amanecer..."

Y sin embargo...

25 de febrer de 2016

Asseguda al piso esperant que passe el temps, m'imagine esperant-te. Una vegada més obriries la porta lentament, per contar-me el teu dia alhora que deixaries caure el cos al sofà. Una cervessa compartida i una companyia que tant a l'un com a l'altre ens pesaria més pronte del que ens imaginem. 

Després em remouria entre somnis, pesant en la responsabilitat d'haver-te empès a prendre la decisió d'escollir-me, sense tenir clar si jo t'hauria escollit a tu. 

Així d'egoista sona.

I així d'egoista és. 



"..Y sin embargo un rato cada día...  

                                                                                                          ...te engañaría con cualquiera."

Casualitats...

14 de febrer de 2016

"...el sombrero pesa más que la cabeza..."

Les casulitats mouen el món. Sempre ho dic. I així em torne a vore davant la por del que són les casualitats. Bastava un clic. Tan fàcil i tan superflu com això.  I jo, que no necessite massa per deixar anar la ment, em trobe llegint i rellegint per no pensar. Perquè de vegades el meu cap va per davant meu.

Entre textos i contextos em perd entre les línies, llegint sense poder enterar-me, perquè mai ha sigut el que jo esperava, perquè mai ha sigut com jo volia, perquè sempre he eixit perdent, perquè deixar de creure sempre sempre ha sigut més fàcil. 

I així em veig, respirant una tranquil·litat que em sorprén, no sé si perquè la falta de fe és més gran que la realitat. O perquè la realitat és tan gran i òbvia que no pot ser imaginària.


"...el misterio dura más que la certeza..."

Final...

10 de febrer de 2016

Arriba un dia en què dius: fins ací. Hem tocat os. I quan eixe dia arriba, una espècie de sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix. Només necessitava mirar-te als ulls i escoltar el que havies de dir. Potser pensaves que repetir les coses a la cara era només fer mal per fer mal. Però no. Mirar-te als  ulls i escoltar de la teua veu, unida a la teua cara descomposta i possiblement enfadada, era el que necessitava per tancar. Sé que l'espontaneitat no va en tu, i que veure'm allà davant teu, per sorpresa, no va ser agradable per a tu.

Segura estic que ni tan sols llegiràs açò, perquè fa temps que vas deixar d'interessar-te pels meus pensaments, per les meues vivències, per la meua vida. Tant de bo les coses haguéssen sigut diferents. Per sort, jo tinc aquest espai, que és meu i de tots alhora. Un espai on puc comunicar-me amb mi mateixa, però també amb tu, en la distància.

Feia temps que no t'escrivia. Hui ho faig ja per última vegada. Per fi. No cregues que la rancúnia entelarà tot, perquè tot i que no vas posar fi d'una manera molt digna, bé sé que ho vas intentar. Intentaré no oblidar això. 

No oblides tu que som conseqüència de les nostres vivències anteriors. I que ni tu ni jo tenim culpa del nostre passat individual. Tant de bo haguésses tingut la paciència d'entendre això. Tant de bo hagués tingut jo la confiança que vaig depositar en persones errònies. 

En qualsevol cas, ja res no serà. Perquè quan dues persones s'allunyen i no es mira enrere per veure com l'altra persona se'n va, és que és el final. 


Tot és com ha de ser...



1 de febrer de 2016

"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."

De vegades cal saber enviar a fer la mà en el moment oportú. Sense culpes cristianes que ens obliguen a anar a comulgar després, per haver sigut males persones. De vegades és necessari. Per salut mental. 

No hi ha dos camins que puguem seguir. Només un, conseqüència de les passes que anem donant. És per això que fem el que fem, arribarem on hagem d'arribar. El que haja de ser, serà. Així de simple. No és qüestió del destí, ni de que hi haja una força superior sobre nosaltres que ens guia i ens diu per on hem d'anar. Es tracta de que a la vida arribem sols i ens n'anem sols. La resta és una forma de plenar el nostre temps en la terra.

Som éssers socials. Eixa és una veritat inqüestionable. Però això no vol dir que hagem de passar, obligatòriament, per les condicions que la resta ens marque. Així, estos dies passaran a la història com els dies en què de la meua boca han eixit veritats com a punyals. 

Així, tirar-me coses en cara, castigar-me amb el silenci o simplement jugar a estar i no estar, són tres coses que simplement, ja no tolere més. 

I el que haja de ser, serà.


"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."