Any nou...

30 de desembre de 2015

Que les pitjors ressaques són les de l'ànima i que el dia 1 de gener tenim la sensació de començar de nou són dos veritats absolutes.

Així camine estos últims dies de l'any pensant en les ganes que tinc d'acabar l'any i tancar a la caixa de 2015 totes aquelles coses i persones que no poden formar part del 2016.

Jo només tinc un propòsit per a l'any vinent i és: no deixar tornar tot el que 2015 es va emportar.

Diuen que l'any nou sempre porta una vida nova, tot i que el dia 1 de gener no som diferents respecte al dia anterior.  Però jo espere que este nou any que comença simplement pose el punt i final a l'any anterior.

Literalment.

Empatx...

 27 de desembre de 2015

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo. La qual cosa demostra que per moltes coincidències al final el que cala és el que no tenim. És molt fàcil oblidar el mal que ens va fer el silenci quan som nosaltres els que no tenim altra forma de parlar. I em sembla que tu oblides que un dia vas ser tu qui vas rebre silenci com a forma de vida. És curiós com podem arribar a actuar de la forma que tant detestàvem fa temps. Però no és el mateix estar a l'altra banda, eh? 

Acaben els Nadals i entre pastes, polvorons i gambes, del que més empatxada estic és de tu. Qui t'ho anava a dir. Qui m'ho anava a dir. 

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo: 

Al final, tot i no aparentar-ho, era jo qui mirava cap avant. 

I no tu. 


"...these days..."

Èpoques i decisions...

14 de desembre de 2015

Aquest curs, de manera excepcional, estic en contacte amb adolescents d'institut, més que amb xiquets d'escola. No sé si per patir un síndrome de Peter Pan descafeinat o perquè no sé estar sense comparar-me amb la vida de qui m'envolta, trobe que són realment injustes les actituds vers la presa de decisions, en cadascuna de les èpoques que vivim. I això és: podem tenir-ho tot, que sempre desitjarem allò que ens falta. 

Hui dos xiques de quinze anys es queixaven per no tenir el permís dels seus pares per anar a una festa a celebrar la nit de cap d'any. Tenen ganes de ser grans, vergonya a dir que estimen algú, rebel·lia davant qualsevol ordre que vinga d'un adult, risses tontes quan es parla de sexualitat i sobre tot: falta de por davant el perill. No tenen por a decidir, perquè les conseqüències de les seues decisions no són, encara, crucials. Els adolescents són impulsius, actuen per instint. 

No em canviaria per res del món per estes xiques. Perquè ja vaig tenir prou amb els meus anys d'institut. Les canviaria, però, tot el que tinc i elles volen, per la seua falta de por.  Les donaria ma casa, la meua independència, la falta de vergonya a dir les coses clares,  les festes de cap d'any que desitjaren i el meu llistat d'amors viscuts, per no tenir por a decidir, a actuar. Per no tenir por a que les conseqüències marquen un abans i un després. 

Perquè decidir als quinze anys no és com decidir als trenta-dos, edat en la qual, tant fa el que decidisques: 

Sempre pensaràs en si l'opció descartada hagués sigut millor que l'escollida. 

Aigua i oli...

12 de desembre de 2015

"...How many roads must a man walk down before you call him a man..?"

Massa sovint hem d'estar demostrant la nostra valia. Massa sovint hem de demostrar fortalesa a persones a les quals poc les importa la nostra vida, però sí saber que la seua estarà sempre per damunt. 

Jo no vaig ser mai la líder a l'escola. A allò que més lluny vaig arribar va ser a formar part del claustre escolar de l'institut quan tenia 16 anys. I tal volta per eixa apatia total cap a qui ocupa un càrrec a través del qual ha de liderar, és possible que sempre haja estat en les minories, sentint que vaig a contracorrent d'un sistema que està mal muntat. 

Viure i deixar viure. Eixa hauria de ser la premisa de tota societat, de tota comunitat de veïns, de tot sistema polític. Del món, en general. 

No sé si per eixa visió que tinc de que qui lidera una escola, un barri, o un país no és més que tu o que jo, solc deixar lliure la llengua, sabent que qui parla es esclau de les seues paraules, però creient amb fermesa també que és preferible l'esclavitud de les paraules a la covardia del silenci. 

Així observe l'esdevenir de la vida, dels meus anys, dels meus dies. En un sistema que no entenc, perquè amb més freqüència de la que m'agradaria em sent com l'aigua davall l'oli.

Atrapada davall  l'orgull de qui ni sap ni vol compartir la cima.