Decisions...

27 d'octubre de 2015

Som les decisions que prenem. Però també les que deixem de prendre. Perquè està l'opció de decidir, però també de deixar que les decisions ens prenguen a nosaltres, quan ja no queda altra alternativa.

De vegades, més important que la decisió en sí, és recordar els motius pels quals s'ha decidit, perquè es corre el risc de tornar enrere. Per aquestes situacions és convenient fer un llistat dels motius que t'han portat a escollir un camí determinat. I deixar-lo a la vista. A l'espill del bany, per exemple.

Em va dir l'àvia una vegada que estimara amb el cor i no amb el cap. Que patiria més, però pagaria la pena. I jo, que sóc molt obedient, em deixe estarrufar la pell cada vegada que em mires. 

Però, com que res no és perfecte, i tenim la immensa capacitat de perdre el temps en coses menys importants que estimar-se com si demà deixàrem d'existir, em dedique a fer llista, dels motius de la decisió que vaig prendre. 

Perquè odiar-te serà l'única manera que trobaré per oblidar-te.


"...Tu n'est pas c'est une critique, mais pas contre une personne, sinon contre une façon d'ètre. C'est une critique contre l'ambigüité, contre ceux qui ne font pas face a la vie, 

...ceux qui ne dèclarent pas leurs intentions...  

...ceux qui n'ont pas d'àme"

Transició...

21 d'octubre de 2015

Per estes dates, fa onze anys, arrancava el meu primer curs universitari a València, després de dos anys d'uns estudis d'arquitectura a la Universitat d'Alacant, que encara no sé massa bé per què vaig triar.

L'octubre de 2004 la Universitat de València puntxava la metxa a l'inici del curs amb uns concerts gratuïts a la plaça de bous de la ciutat, on actuarien Bebe  i Ojos de Brujo, que per aquell any estaven molt de moda. Al meu pis compartit amb tres amigues que van acabar no sent tan amigues (ja se sap...les confiances maten) sonaven molt. I així vaig començar la meua vida a València. Amb música. 

Eixe primer curs en aquella ciutat en la qual no volia viure,  i amb 20 anys acabats de cumplir, va ser l'any de trancisió entre la vida de la qual es fuig i la vida que es busca trobar. I així el meu cap va abandonar Castalla, tot i que el meu cos encara va tornar a viure allà algun any posterior. 

I a poc a poc em vaig enamorar... de la plaça del cedro,  del diavolo i les nits vagant per una ciutat que no ens posava hora per tornar a casa, de tu conduïnt la bicicleta com un boig i jo queixant-me al darrere pel mal de cul, de sentir-se a soles i en familia al mateix temps, de les nits de series compartides, del wifi del veí, de tornar a casa mullada per la pluja de València, de les reunions Erasmus a ta casa, del congelador ple de fiambreres, de les baldes de la nevera repartides, de les despeses a mitges, de tu al meu llit, apagant el despertador esperant gaudir una hora més...

D'aquesta manera és com es condiciona la música a determinades etapes que comencen i acaben. No sé si vos ha passat alguna vegada... Estar anys sense escoltar un grup o una música determinada. I buscar-la per retrobar-te en algun sentiment concret. 

Des de fa dies, i onze anys després, busque esta cançó que sona i sona sense parar al meu ordinador i al meu cap. Tot el dia.

És possible que  s'aveïne una transició.







Respostes...

10 d'octubre de 2015

Viatjar és de les poques coses que m'oxigena la vida. Un cotxe, un tren, un avió, soles, acompanyada, a una ciutat, un poble, una capital...

Allà on vages trobes gent que busca les mateixes respostes que busques tu. Possiblement no les trobareu eixa nit, allà, en aquella barra fosca on es refugien els qui se senten poc valents per acceptar la veritat.

Res no és pefecte. Però allà estàs, mirant els ulls desconeguts que et donen més confiança del que podries imaginar.

I a la tornada pensaràs que no cal massa per respirar. Només un cotxe, 790 kilòmetres i donar-ho tot per perdut.

Paraules...

7 d'octubre de 2015

Estes són les últimes paraules que t'escric. No perquè no vullga, sinó perquè no me'n queden. És difícil en mi això, però hui he esgotat totes les reserves.

L'àvia em coneixia bé, i em deia allò de que tinc arrancada de cavall i parada d'ase. I per això és que parle amb la sang calenta i amb la sang calenta visc.

I per a mi, la distàcia que marques és com si viatjara al Pol Nord en roba interior. Que sobreviuràs com podràs, però tornaràs amb la pell seca, la sang gelada i l'ànima plena d'esquerdes.

La diferència entre ahir i hui és que hui ja no espere. Ja no espere que parles, que vingues, que canvies d'opinió. I deixar d'esperar és, per a mi, el principi del final.

Qui bé em coneix sap que no tinc terme mig. Que en mi és o tot o res. O blanc o negre. O dolç o salat. Que les possibilitats múltiples no van en mi. Que les distàncies, en mi, són per sempre.

I és per això hui, amb la sang calenta encara, escric estes paraules. Les últimes.

Perquè no cal dir més.

Perquè no em queda res a dir.


Purgatori...

6 d'octubre de 2015

Ningú no és perfecte. Jo, per exemple.

M'agobia que m'abracen al llit, necessite ordre en casa, li pegue la volta a tot el que pugues dir, desconfie per naturalesa, m'agrada sentir que tinc el control, sempre espere alguna cosa de la gent, sóc excessivament puntual, quadriculada per a l'ordre en els meus informes i burocràcies diverses de la feina, el temps lliure em fa estar desficiosa, sóc de les que posa el "repeat" a una cançó fins avorrir-la, no deixe mai que acabe una cançó en la ràdio del cotxe, sóc incapaç d'establir-me una rutina per a fer esport, no dic mai que no sense pensar-ho abans, la qual cosa em fa dubtar de tot, no m'agraden els canvis, em costa digerir-los, m'incomoda el contacte físic amb la gent que no conec,  solc contenir-me emocionalment en públic, em costa deixar el passat enrere i em preocupa massa el futur .

Per altra banda, sóc de les qui deixa notes per la casa mentre dorms, qui t'espera a la tornada de la feina amb la teua cançó favorita per ballar al corredor, qui té la paciència suficient per contar cadascuna de les pigues de la teua esquena, qui es fica a la dutxa amb tu i et plena la cara de sabó, qui intenta fer-te pessigolles cada dia tot sabent que no en tens, qui es fica al cotxe per conduir sense cap destí marcat, qui es planta en ta casa a les 11 de la nit o a les 8 del matí per vore't les lleganyes, qui et toca el timbre fent algun ritme conegut, qui et compra sugus quan estàs agobiat, qui deixa tot el que s'estiga fent per anar al llit, qui et fa un pessic al cul quan sé que ningú no mira, qui et despentina quan t'acabes de pentinar i qui es riu quan et cremes la llengua al menjar alguna cosa amb impaciència.

No em cal explicar-te totes les coses bones i dolentes que tinc, perquè ben bé les coneixes. Només faré maleta, per instal·lar-me al purgatori en el qual has decidit ubicar-me. Jugaré amb els meus fantasmes i donaré cacaus al meu elefant. 

Això sí, no desfaré la maleta, perquè les estàncies al purgatori no són per sempre.

I el meu cas solen ser curtes.

Dia 1...

4 d'octubre de 2015

Hui és el primer dia de la meua nova vida. Per sort, morir i nàixer no sempre comporta perdre les persones estimades. Perquè ningú no es mor si no s'oblida, i ningú naix soles al món. Així, he tingut la sort de morir i nàixer conservant persones que, malgrat les circumstàncies, no han eixit fugint. 

 
Tenies raó en açò, i açò era el que volies vore: eixe "clic" imperceptible per al cervell però que fa que la percepció del món canvie. Lamente dir-te que, en allò fonamental, no en tens de raó. Però des de la meua perspectiva, el teu "clic" encara no ha arribat. Arribarà.

De vegades nomes cal que algú et pose les mans a les galtes, et mire als ulls i pronuncie les paraules màgiques, que perfectament poden anar en ambdós direccions:

Les persones que han d'estar...

Estan.


"...do you remember when...

                                                                                                        ...we used to live things separate...?"

Póker...

2 d'octubre de 2015

De sobra sé, i no és la primera vegada que ací ho escric, que no s'ha de fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions amb la sang calenta. I jo, que sovint tinc la sang bullint, estava disposada a prometre el món, fins i tot el que no conec.

Qui bé em coneix bé sap que no sóc de les que salte al buit amb els ulls tancats, perquè les tiretes van acumulant-se a una ànima que de vegades es queixa massa. Però també que quan salte no vull un paracaigudes, ja que, si he saltat, era perquè pagava la pena el bac.

I així em veig, com qui aposta els diners al póker, després de set anys estalviant-los, i els perd.

Costarà tornar a estalviar. Però ja no me'ls tornaré a jugar al póker.

Ja ho deia l'àvia:

Bolet, lliçó.

Jugant...

1 d'octubre de 2015

A poc a poc, i sense adonar-me'n, ha arribat la tardor al meu llit. I entre els llençols de cotó i la meua pell, estan les teues mans, contant les pigues que la meua esquena deixa mostrar. Una per cada any. Una per cada alegria. Una per cada disgust.

Quan t'adones que no et queden dits per abastar totes les marques que la vida m'ha anat deixant, decideixes passar a contar el temps. Els minuts i segons de vida que compartim cada matí, entre la dutxa i el cafè, entre els teus ulls i els meus pensaments.

I així passem els dies,  jugant una vida entre llençols...

...jugant a amagar-se del món.