Ya me fui..

27 de setembre de 2015

Ya me fui. Hace mucho que me fui. Ya viví, y volví de la vida demasiado cansada como para hablar siquiera de lo largo que fue el camino.

No te creas que por no buscarme no me encontrarás. Ya morí. Resucité sin que te dieras cuenta, y te espero en cada rincón de tu vida.

Porque no olvides que la justicia puede estar a la vuelta de la esquina.

Y yo te espero en cada callejón sin salida que tomas.

Pluja...

24 de setembre de 2015

Com la pluja que cau. Així ressonen les meues paraules al teu cap. Paraules buides, potser sense cap sentit ja per a tu. Només el tap-tap al qual t'acabes acostumant i, possiblement, ja ni escoltant.  Perquè, com he dit moltes vegades, no hi ha més cec que qui no vol vore, ni més sord que qui no vol escoltar. 

Jo, que estic ahí on estava, em vaig difuminant en la penombra. Desapareixent. Deixant de ser jo. I tot i això no deixe de cridar-te a cau d'orella. Però ja no m'escoltes, perquè la meua veu està tan lluny que ja no t'arriba. Podria parlar més fort, però no més clar. Podria dir-te el que vull sis vegades més. Que si no ho vas escoltar la primera vegada, tampoc ho faràs la sisena.

I així em veig, plenant la banyera de la dignitat que ja no em queda. Per vore si entre l'escuma i l'aigua deixe caure pel desguàs totes les paraules que t'he dit i ja no puc repetir més. Totes les llàgrimès que em queden per plorar. Les últimes ja. O això m'he promés a mi mateixa. 

Perquè al final, per poder...

...només cal voler.


"...Dame un grito... Al oído..."

Temps perdut...

23 de setembre de 2015

Difícil és, arribar al mateix punt.

Em va dir un dia una persona coneguda que potser ens havíem perdut, precisament per no trobar-nos. I és que sovint dediquem molt temps a les coses importants i poc urgents. Per fer diners, per escalar posicions...possiblement per no pensar. Per mantenir els pensaments que fa que tot ho qüestionem, al marge. 

Així em trobe ara mateix, deixant de fer les coses urgents, perquè de vegades cal deixar per a demà el que pots fer hui. I pensant si no seria millor fer tot allò que ens uneix, que ens acosta a nosaltres mateixos i deixar per uns instants de ser les persones quadriculades i planificades que el món ens obliga a ser. 

Riure a plors, caminar descalçada trepitjant la jespa, conduir fins a allà on estàs per obligar-te a eixir de casa i ballar al mig del carrer, mentre la gent ens fa bojos per no seguir els seus horaris i les seues rutines. 

Rutines que ens obliguen a portar una cuirassa que a poc a poc ens ofega i ens fa oblidar que tot el temps que no dediquem a trobar-se,

...serà temps perdut.


"...relatar el principio.... 

                                                                                                             ...no puede ser, tan complicado"

Impassible...

20 de setembre de 2015

Impassible és el vent, que bufa amb força sense tenir en compte la dignitat de la senyora que acaba d'eixir de la perruqueria.

Impassible és el temps, que deixa al descobert l'experiència, a mode d'arrugues i cabells canosos.

Impassible es l'enveja, que treu el pitjor de cada persona a través de comentaris malintencionats i actes deshonrats.

Impassible és, com un gran huracà que arranca totes les meues entranyes, qui no em posa una mà al muscle quan plore. Qui es limita a mirar com les llàgrimes cauen per les meues galtes. Qui m'ofereix silenci quan el que necessite són paraules.

Impassible és, l'esquerda que s'ha obert dins meu, per on a poc a poc filtra el teu silenci i la imatge dels teus ulls reflexats en les meues llàgrimes.

Impassible és la veritat, que cau com un pes mort a sobre dels meus muscles. Veritat que només el meu passat i jo coneixem. Veritat que marca la línia que no s'ha de creuar.

Perquè una vegada s'ha creuat, no és possible descreuar-la.

Tarde...

13 de septiembre de 2015

Hoy te echaría en cara todo lo que pudo ser y no fue.  Hoy sería de esas que te odia, por quererme a tu manera, y no a la mía. Hoy te pediría explicaciones sobre todo aquello que dejaste pasar o todo aquello que hiciste demasiado rápido.

Hoy es el día en que te haría saber, y seguramente con muy malas palabras, todo lo que perdiste por no estar donde tenías que estar. Por dar por ganada una batalla que ni siquiera jugaste. Por llegar tarde.

Y luego me metería en la cama para taparme hasta las orejas y esperar que llegara mañana.

Porque hoy ya... Tarde es. 

Y tarde será.


"...a los peces de ciudad..que mordieron el anzuelo...que bucean a ras del suelo...que no merecen nadar..."

Como un dolor de muelas...

9 de setembre de 2015

"...Como si llegaran... A buen puerto mis ansias..."

Va haver un dia en què vas descobrir que potser aquell moment no era el moment. Una veritat que cau com una llosa a les esquenes d'algú que ja porta massa pes. Llavors els genolls perden força i les cames esdevenen molls que tard o d'hora havien de cedir.

"...Como si la arena cantara en el desierto... Los cantos de sirena del mar muerto..."

Així et veus caminant, sense rumb ni destí, envaït per la impotència de qui busca i no troba, de qui camina i es perd, de qui respira i s'ofega. Entre camins i dreceres et perds sense veure més enllà de la pròxima petjada que faràs, mentre el món sembla que segueix girant sense demanar-te permís. 

I així passen els dies, esperant quelcom que no arriba, perdent-te el pas dels dies, però convençut que demà serà millor que hui i hui serà millor que ahir. Esperant alleujar el dolor que ningú no pot alleujar, perquè no es pot ajudar a ningú que no es deixa ajudar.

"...Como un dolor de muelas... 

                                                                                                                                        ...Aliviado"