Tot molt legal

31 de maig de 2013

Eren, possiblement, les huit de la  vesprada. Poc importava, tot s'ha de dir. Portava les seues sabatilles de puntera blanca. Això si era important. Perquè al cap i a la fi, els xicotets detalls són els que marquen la diferència. I més important que el temps en el qual les coses arriben, és com arriben i com de preparats estem quan ho fan.

Processar informació porta temps, i  més si cada instant es percep amb la sensació de viure en un parèntesi entre el món i tu mateixa.

Però arriba un dia en el qual el meu intèrpret em presenta la seua dimissió, i davant la primera reacció de sorpresa em mire els peus i veig les meues sabatilles. Aleshores ho entenc tot. És un moment no solament important, decisiu, diria jo. L'intèrpret que viu a dins de mi desde fa quatre anys ha decidit acomiadar-se, i intente processar aquesta informació com si res, com si fos ahir quan el contractava i no hagués arribat a tenir-li estima.

Davant aquesta situació he pujat al cotxe, amb les meues sabatilles. M'he disposat a buscar un dels milers de CD's de Sabina que tinc en la "guantera" del cotxe i he vist un foli, acuradament doblegat. Quan l'he obert i he vist que en la capçalera estava el nom del meu intèrpret, he engegat  el CD de Sabina i m'he diposat a llegir el que creia seria una bonica carta per dir-me adéu.

I, convençuda del moment de tristesa que estava a punt de viure al llegir les seues paraules, he descobert que no eren els seus sentiments els que allà es plasmaven, sinó les meues paraules acomiadant el meu intèrpret.

Això si, amb els seus quaranta-cinc dies per any treballat i els papers de l'atur ben preparats.

Tot molt legal.



Tu no ho saps...

28 de maig de 2013

Tu no ho saps, però et veig passar per sota de la meua finestra cada dia, amb la teua motxilla i les teues sabatilles brutes. Mires cap avant, imagine que decidit a afrontar un nou dia.

Tu no ho saps, però recorde quina roba portaves ahir, i despús ahir.

Tu no ho saps, però de vegades, després de passar per davall de la meua finestra, baixe al carrer i  camine darrere de tu, i olore l'aroma que, sense voler, vas deixant per la vorera.

Tu no ho saps, però hi ha dies en els quals sóc jo qui camina per davall de la teua casa, amb una xicoteta pedra a la mà, quasi decidida a despertar-te a la meitat de la nit i veure't en la finestra, despentinat, preguntant-te a tu mateix qui és aquella que hi ha allà baix, que no coneixes de res, i que et desperta com si et conegués de tota la vida.

Tu no ho saps, però un dia, tu i jo ens creuarem. I tu, innocent com eres, creuràs que són les casualitats les  que mouen el món.

I el que tu no saps (ni sabràs), és que de vegades les casualitats necessiten una xicoteta empenta.




De moment,

21 de maig de 2013

Corren uns temps en que has de donar les gràcies per tenir faena. I si eres funcionària (i mestra!), a més, has de demanar disculpes.

I no voldria ser ordinària, jo, que quan vull (només quan vull), sóc tota una dama, però em toca la ____, haver de justificar-me per tot allò que faig, sobre tot si va lligat a no fer els plans de futur que faria tot el món (casar-se, reproduir-se i morir), o a plans i entreniments que suposen gastar els diners en tot allò que no siga casar-se, reproduir-se i morir. 

Quan aquesta sensació de que t'estan jutjant ve de part de desconeguts o de gent coneguda però poc important a la teua vida, la cremor et dura dos segons. Però, quan aquesta sensació d'haver de demanar disculpes a persones estimades, conseqüència de les seues impressions sobre tu, la cosa realment crema, i la cremor no se'n va tan ràpid. 

Així, em veig en situacions en què no entenc molt bé per què he d'explicar la meua vida i sobre tot les meues decisions (o manca de decisions), a gent que pensava que no importava el que decidira, perquè sempre estarien ahí.

I arriben frases com: "i ara què?",  "ja t'arribarà ja...", "..ara a estes altures?", "...t'has de centrar..", "...això és fugir...". I sovint no sé si respondre o simplement pegar mitja volta i anar-me'n. Perquè trobe que estar centrada no significa seguir les passes que tot el món marca. I que les coses de vegades, simplement, no arriben.

De moment, potser em fa més profit en gastar-me els diners que honradament guanye gràcies a una feina que tinc perquè he estudiat MOLTÍSSIM, en triar canviar de vida, potser de ciutat, en un viatge a Itàlia o a l'Argentina, en un llibre, en tres sopars i quatre rons, en visites inesperades a amistats escampades per la península....

Perquè, que no decidisca fer el que fa la resta, no significa que no tinga capacitat de decisió, ni ambicions a la vida.

No tinc, 

de moment, 

les que tu tens, 

que és diferent.

Sense voler...

19 de maig de 2013

Al final de la nit descobreix que no és tant el que la resta pensa, sinó el que percep. I troba que el que la resta percep d'ella no és tan diferent del que ella vol transmetre i transmet. Molt diferent, això si, el que es transmet i el que realment s'és.  

I així ha descobert, sense voler, com jugar les seues cartes.



"...de vez en cuando es necesario perder la razón..."

Crisi...

15 de maig de 2013

És oficial. Estic en crisi. La dels 30 supose, i per avançat. Jo és que sempre he sigut un poc precoç. Les crisis solen vindre sense avisar. Un dia, així, de moment t'alces i ja està. Vivint, menjant i dormint amb tu.

I jo, que no sé bregar molt bé amb les crisis, em trobe amb la necessitat urgent de canviar, i no sé molt bé el que. Per experiència sé que no haig de prendre decisions en moments de crisi, però al final la burocràcia que ens imposa Conselleria fa que haja de decidir, inevitablement, destí per a l'any vinent. I no tinc ni punyetera d'on vull estar, ni que quedarà de mi després del vendaval. 

Així, em trobe en conversacions alienes sobre el futur, sobre un futur que sembla que no va en mi. Em trobe en bodes alienes on la gent parla de matrimonis que sembla que tampoc conjuguen amb mi. Però somric quan pregunten, per evitar incomodar. Em trobe en una generació que em sembla que no és la meua, perquè tinc la impressió de que vaig per altre camí. Ni més ràpid, ni més lentament. Per altre camí que no sé cap on va. 

Però que està molt lluny del que la gent espera de mi.

Això si que ho sé. 

Somnis...

9 de maig de 2013

Respirava profundament mentre passaves suaument els llavis per la seua esquena. Amb la pressió justa. Mentre, contaves les seues pigues amb el dit índex, jugant a imaginar camins entre la distància que les separava. A dalt a l'esquerra tres pigues, perfectament redones. A la dreta una xicoteta marca de naixement. 

Quan, delicadament, vas arribar al final de la seua  esquena i el principi dels seus malucs, ella es va girar suaument, buscant, sense presa, els teus llavis. I tu, sabent el que buscava, jugaves a fugir, esperant que fóra ella qui aconseguira besar-te. 

I, en el moment en que els teu dits es disposaven a seguir el camí des del melic als ossos de la seua pelvis, ella s'ha despertat, tranquil.la, i s'ha vist buscant la forma del teu cos en el blanc del sostre.