Clic...

28 d'abril de 2013

De vegades només fa falta un "clic", per canviar les coses. Un clic que pot resumir-se en un Ctrl+Alt Supr, o un "clic" cerebral, més que informàtic. Però, curiosament en aquest cas, els dos van  junts. 

Sovint trobem xicotets detalls que fan que passem de blanc a negre. De quedar-se a fugir. I davant d'una pantalla, llegint amb deteniment cada paraula, exquisidament redactada, alhora que exquisidament buscada per donar allà on més mal fa...arriba a pensar que ella no és més hipòcrita que la resta

Però bé, tant fa. I no li importa assentir amb el cap i fer com a que tot està bé. Només són paraules (escrites, que queden per a la posteritat). Però la diferència entre parlar en calent i parlar en gelat és que en calent es diuen les coses sense pensar. I possiblement moltes d'elles no es pensen de veritat. Parlar en gelat suposa haver pensat amb deteniment cada paraula, cada frase, cada paràgraf. 

Les paraules en calent simplement s'escapen. 

En gelat es planifiquen. 

I així és com el cervell...simplement...ha fet clic. 

Ni més ni menys...

25 d'abril de 2013

Sense mirar enrere has tancat la porta, i el silenci s'ha apoderat de la casa. El trobava a faltar. 

Tot i això, no ha tardat més de vint segons en agafar les seues cames i caminar fins allà on el seu príncep rosa l'espera. Segurament no li donarà respostes, ni tampoc la solució.

De moment sap que només obrir la porta l'abraçarà. 

I això no és ni més ni menys que el que hui necessita.

Un poc més...

23 d'abril de 2013

Les majors ressaques són les de l'ànima. Aquelles que s'amaguen en els xicotets plecs entre la pell i el cor. Eixes que no se'n passen bevent aigua i dormint molt. Com que ho sap, prepara tiretes i les col·loca damunt la taula, acuradament, ben ordenades. I creua la ciutat darrere unes ulleres de sol que no amaguen més que la por que els seus ulls diguen més que el que la seua veu dirà. 

Sap que no serà mai aquella a qui esperes. Bé coneix que no es pot compartir una vida amb qui no la vol compartir. I novament té la sensació de nadar a contracorrent en un oceà ple de deixalles i brossa. 

I no es poden buscar respostes en el camp de batalla, simplement perquè les bales passen tan a prop que no sabem si seran mortals.

Al final no sap si seran les decisions les que la prenguen a ella o ella si serà ella qui prenga les decisions.

Però en qualsevol cas, hui li hagués agradat significar un poc més del que normalment significa.

Massa de tot...

18 d'abril de 2013

I allà, asseguda amb el cap entre les cames, es pregunta si al final ha pagat la pena tot el que s'ha deixat enrere, sense saber si el que es té davant és millor del que al final s'abandona en el camí. Però, al cap i a la fi, no ens queda més remei que caminar amb la incertesa de si el que deixem a les esquenes serà millor del que tenim davant dels nassos.

L'àvia sempre deia que els bolets ensenyen lliçons. I crec que encara estic esperant les respostes als bolets que m'he emportat. Això si, el filtre es va fent xicotet. El colador ja no accepta qualsevol cosa, i al final ens adonem que només uns xicotets cingronets (pocs) han sobreviscut al procés de "tamisar" la vida.

Curiositats de la vida, al final resulta que acabes arribant on has començat, i et preguntes si les casualitas, el destí (o el que siga) no estarà rient-se de tu en la teua cara.

Massa dubtes com per pensar. Massa excuses com per decidir. 

Massa de tot per viure.


De vegades oblida...

10 d'abril de 2013

De vegades espera girar la cantonada i trobar-te. D'esquenes, amb les mans a les butxaques, possiblement jugant a fer rogles al terra amb el peu esquerre, com solies fer. Segurament a punt d' encendre't un cigarret, que ella agafarà i el tirarà dient que allò et matarà, però donant-li una calada abans de fer-ho. La teua camiseta tacada de lleixiu, la bici "aparcada" a la farola, els cabells despentinats i els teus ulls mirant per darrere les ulleres de pasta que vas haver de canviar després d'haver trencat les anteriors i els camals dels pantalons bruts d'anar arrossegant-los. 

De vegades oblida la teua cara, però recorda la seguretat d'anar de paquet a la bicicleta, tot i que conduïes com un boig entre el Carrer de Cavallers i la Plaça de la Mare de Déu. Oblida el teu nom, però recorda no tenir por, allà asseguda a les quatre del matí, entre el Cedro i Blasco Ibánez, tot i que no hi havia res de bò en aquell carrer a aquelles hores. 

Oblida no només la teua cara i el teu nom, sinó qui eres o qui vas ser. Però si sap identificar a la perfecció el que no ha aconseguit tornar a trobar:

La seguretat de viure com qui no té res a perdre.


Només cal trobar-les...

7 d'abril de 2013

Va decidir fa temps no intervenir. Deixar passar les coses. Perquè de sobra sap que les batalles no maten, però deixen xicotetes ferides que van calant a l'ànima. Pensa que ja ha jugat massa batalles, i la següent podria ser l'última. 

Per això  es dedica a observar l'esdevenir dels fets, com si no anessin amb ella. Es mossega la llengua més de tres vegades al dia per no dir les coses que fa temps diria. I s'engoleix les ganes de fer moltes coses que faria, perquè la por la paralitza.

La mare li va dir que tardaria molts anys en oblidar. I ella, que va de valenta per la vida i creu que ja ha oblidat, troba que la mare tenia més raó de la que es pensava.

Perquè tres anys després, encara no és capaç d'entendre que potser al món encara queden bones persones.

Només cal trobar-les.


"...I Dolors, cap gran veritat, serà revelada quan es faci clar..."