Spot Bogeries Meues

30 de desembre de 2013

El 13 de desembre es va presentar amb èxit el llibre de Bogeries Meues a Castalla. Per als qui no vau poder assistir, fer-vos saber que es faran tres presentacions més en Alacant, València i Vilafranca (Castelló, Els Ports).

A falta de confirmar dates, que s'ubicaran segurament entre gener i febrer de 2014, ací teniu l'spot  que hem fet per a estes presentacions, aprofitant la presentació de Castalla.

Gràcies a Jordi i Patri, de diània.tv, que s'han pres les molèsties de vindre a gravar i fer este muntatge. 

Vos esperem en les pròximes presentacions!!




Gràcies Castalla..!

15 de desembre de 2013

Divendres 13 va ser la presentació a de Bogeries Meues a Castalla. Molt sorpresa alhora que agraïda, per la quantitat de gent que va assistir i pel bon acolliment que vaig tenir. No vaig deixar de trobar a faltar, això sí, a persones implicades directa o indirectament en este projecte que, per qüestions laborals i/o personals no van poder assistir. Però no patiu, que vos ho contaré amb detall!

Per al primer trimestre de 2014 es preveuen tres presentacions més a Alacant, València i Castelló. Ja anirem informant!

Així, acabe 2013 havent aconseguit un somni. Com ja vaig dir a la presentació a Castalla: vos deixe el relleu d'este projecte tan especial. Ara ja no sóc jo la protagonista, sinó els lectors i lectores que decidiu formar part i endisar-vos en el calaix de bogeries que és aquest llibre. 

Gràcies Castalla..!






Més sobre Bogeries a la xarxa..!

3 de desembre de 2013

Actualitze ací la informació que ha anat sortint a la xarxa sobre la venda i presentació del llibre Bogeries Meues. 

SOBRE LA VENDA




SOBRE LA PRESENTACIÓ:


Diari de Castalla

La foia confort

Presentació del llibre

28 de novembre de 2013

D'ací dos setmanes es presentarà el llibre de Bogeries Meues. Serà el 13 de desembre a les 19,45, a la Sala de Conferències de l'Auditori de Castalla. Organitzada pel Centre Cultural Castellut. 

M'acompanyaran Josep Lluís Rico Verdú, autor del pròleg, i Agustí Pastor Francés, amic personal. 

Qui vulga, també podrá adquirir un exemplar allà mateix.

Vos esperem!


Bogeries a la Xarxa..!

22 de novembre de 2013

A un dia de punxar la metxa a la venda del llibre, ací teniu els llocs de la Xarxa on ha sorgit informació sobre el llibre.

NOU!  Ara Multimèdia


Diània.tv

Cartell de venda

18 de novembre de 2013

Aquest dissabte 23 de novembre ja estarà el llibre de Bogeries Meues en Papeleria Sempere i Espiral Còpies. A finals de setmana, però, penjarem aquest cartell, per si se us oblida! ;-)


Ja està ací!

10 de novembre de 2013

El llibre de Bogeries Meues ja ha arribat. A la tardor, com havíem dit. I havent regalat els exemplars pertinents a aquella gent que ha participat de forma directa o indirecta, toca fer-ho oficial.


DISSABTE 23 DE NOVEMBRE ESTARÀ JA A LA VENDA EN: 

- Papeleria Sempere (Castalla)
- Espiral Còpies (Castalla)
- O a través de bogeriesmeues@gmail.com

S'avisarà si s'amplien els punts de venda. 

 TAMBÉ PODEU VISITAR LA PÀGINA DE BOGERIES MEUES A FACEBOOK CLICANT ACÍ


S'anirà informat també sobre la presentació del llibre, que encara no està clara, per haver de quadrar dates!

Anem avant! 




El llibre de Bogeries Meues

25 de setembre de 2013
Tot arriba!  El recopilatori millorat i corregit dels escrits de Bogeries Meues eixirà a la llum aquesta tardor.  I aquell nou projecte que em plantejava fa tres anys, per fi vorà la llum. Les coses no arriben sempre quan i com una les planeja. Però el que és important és que arriben!

Amb el punt i final posat a la maquetació i el disseny de portada, arriba l'hora de les proves d'impresió, temes legals (ufs!), prémer el botó de la impresió final i plantejar la presentació del llibre.

Al final pense que, independentment de que el llibre es venga bé o acabe agafant pols a les meues prestatgeries, quan les coses es fan amb il.lusió, paga la pena deixar-se la pell i l'ànima en eixes coses que ens lleven la son al temps que acallen les nostres veus interiors.

I a mi em queda res per portar a terme esta gran il.lusió que tinc des de fa anys.
No tindré mai prou paraules per donar les gràcies a les persones que han participat: Josep Luís amb el pròleg, Rubén amb la portada, Jorge amb la maquetació... I aquelles persones que d'una forma o altra m'han donat ànims, consells, etc., en portar endavant aquest projecte costara el que costara: Paco i Lusa. 

Anirem informant de tot  per ací, i a la pàgina de facebook!

Si no escric..

6 de setembre de 2013

Tancant el cicle que fa sis anys vaig començar, em trobe amb la sensació de que aquest, més que el final, és el principi. Un principi que comença a València perquè en algun lloc havia de començar. Però no és València el fet pel qual dic que acabe i comence. 

De moment, una primera setmana de setembre boja de maleïda burocràcia, d'indignació general per veure com comença el curs amb recursos d'atenció a la diversitat retallats, de cues a conselleria per haver de lliurar papers i més papers per poder cobrar...

Una primera setmana que fiança una relació laboral-personal que trobe que no té solució. És impossible unir aquestes dues parts que es van separar fa temps. Definitivament, durant les 37,5 hores del meu contracte laboral sóc mestra d'audició i llenguatge. Fora del meu horari laboral puc dir que sóc actriu, cantant o que em dedique a la collita de la maduixa en huelva. És possible que m'escoleteu parlar de la meua feina en hores no laborals (poc, per a ser exactes). Impossible, per altra banda, que parle de mi en el meu entorn laboral. 

Imagine que aquesta separació d'entorns és una lliçó que el meu cap ha aprés més intensament que el meu cos. O al revés.

Set primers dies que comencen a forjar el sentiment de que aquest no serà més que un any de prova personal. Dos escoles, dos claustres, dos equips directius, dos aules, dos orientadores, dos llistats d'alumnes per atendre... I la sensació de que enguany aprendré jo més el que els meus alumnes. 

Per a ser exactes:

A posar ordre a les coses que estan per ordenar. 

De moment, per exemple, em dedique a escriure totes aquestes ximpleries des del balcó, mentre mire aquella plaça que un dia va ser nostra.

Perquè si no escric primer, crec que no podré respirar després. 


"...the answer is blowin in the wind..."


Blanc o negre...

29 d'agost de 2013

A foc em vaig gravar allò de "no tot és blanc o negre". 

Però arriba un punt en què les coses no és es que siguen blanques o negres. És que són del color que tu vulgues que siguen.

Així, tot és qüestió d'anar llegint les senyals. I les senyals són tan clares com a que no estàs, ni se t'espera.

I ara vas i ho pintes del color que tu vulgues.

Fugir i decidir...

27 d'agost de 2013

Digerint encara els canvis conseqüència de les decisions que es prenen, es gira per fer una última ullada al que ha sigut el seu hogar durant dos anys. Encara no entén per què li costa tant deixar les claus dins i pegar l'última portada en un pis que sense ser seu ha sigut sa casa.

Carrega l'última caixa i arriba a una València mig igual mig canviada. I amb el cap entre els "trastos" del que és ja la seua sisena mudança, els budells li fan un plec. No recorda si ha dinat, i tampoc sap en quina caixa té les paelles per poder cuinar-se alguna cosa ràpidament. Ja es comprarà qualsevol marranada, perquè ara que ho pensa, a la nevera només té cervessa. 

Els quefers que porta una mudança sovint suposen oblits generals com no saber en quin dia estàs, no saber molt bé on estàs quan et despertes i intentar obrir la porta de ta casa de Castalla amb les claus de València, la de Sant Joan amb les de Castalla i la de València amb les de Sant Joan.

Finalment, pensant que en agost de l'any vinent tocarà tornar a empaquetar per tornar, i amb la sensació de que després de tres anys ha aconseguit decidir... Creu que ja té ganes de que el destí definitiu arribe a les seues mans. Tant fa el destí en qüestió, ja pensarà després si allà on li toque podrà posar l'ou o si farà per tornar a caminar amunt i avall.

Perquè aquest canvi ha servit, de moment, per canviar la sensació que tenia d'estar fugint a estar decidint.

I tot i que tant una cosa com l'altra suposen estar fora del poble...

No. No són el mateix.

I respirar...

9 d'agost de 2013

És possible que estiga vivint aquest estiu com si fos l'últim de la meua vida. Perquè no recorde haver passat quaranta-huit hores seguides al mateix lloc. I a mil per hora que vaig, em dispose a frenar un poc, per aclarir les passes que vaig fent, intentant no ensopegar amb mi mateixa.

Ja conscient de les decisions que es prenen, amb juliol passat i el temps al cul, pense que viure no és més que carregar caixes i portar la vida allà on estigues. No exempta, això sí, del mal de cap que suposa haver d'empaquetar la vida que havies establert durant dos anys al mateix lloc. 

Un 6 de juny de 2007 deixava València i començava aquest bloc. Plorava per una ciutat a la qual vaig arribar per casualitat (i val a dir: per obligació) i que vaig estimar i trepitjar de forma discontínua durant dos anys més, maleint el dia en què vaig haver de deixar-la.

Hui, sis anys després, carregue caixes per fer el camí de tornada. Només un curs. Ja se sap que Conselleria és punyetera, i el destí definitiu caurà allà on tot el món va i ningú no vol anar. Però de moment, trobe que tanque un cicle que fa anys que vaig obrir.

Al final, tot és qüestió d'anar obrint i tancant finestres, a mesura que es van obrint i tancant portes. 

Treure el cap.

I respirar.

És possible...

24 de juny de 2013

És possible que ens haja portat deu anys arribar on estem.

És possible que en el camí ens hagem perdut.

És possible que el futur siga ben incert.

És possible...

Però ací estem.

Entre gotes i geranis.

Entre gestos espontanis.

Al principi del final,

o començant allò que encara no ha acabat.

Lliçons...

18 de juny de 2013

Una vegada algú em va dir que hi ha qui naix per donar lliçons i hi ha que naix per rebre-les. Però, des de fa un temps fins ara pense que oblidem un sac intermig, entre els qui no donen lliçons, però tampoc estan diposats a rebre-les. 

I últimament, no sé si per la sensibilitat extrema que m'acompanya estos últims dies o perquè ha sigut així sempre, em dóna la sensació de que tot el món opina del que no ha d'opinar, i que em dóna lliçons absolutes, com a veritats establertes impossible de ser rebatudes. 

Doncs bé, vos diré una cosa: no existeixen les veritats absolutes, ni els camins plans, ni les decisions perfectes.

I al final, més important que acomiadar el meu intèrpret, i que enviar a fer la mà a determinades persones que jutgen els meus actes en funció del que ells fan i jo no faig, o en funció del que farien i no fan, està el fet de deixar d'esperar. 

Vols escoltar la meua veu? Truca'm

Vols vore'm? Vine

Vols tocar-me? Busca'm

Però no t'amagues en la teua closca, per donar-me lliçons des d'allà des de la foscor.


Nàufrags...

3 de juny de 2013

Existeix una línia molt fina entre la bogeria i el seny. Tant fina, que de vegades és difícil ubicar-se a un costat o a l'altre. Imagine que poc importa si es té clar que on s'està és on s'ha d'estar, ja siga boig o ple de seny. 

Allà en mig de la mar, en una barca prestada, miràvem el seny passar per davall dels nostres peus, junt als peixos i la posidònia. Tranquil.lament respiràvem l'oxigen impregnat de l'aroma de la mar. Parlàvem de res important com per mirar-nos als ulls, però suficientment significatiu com per buscar un xicotet frec de la pell. El sol es ponia lentament, i deixàvem passar el temps, com qui deixa passar la vida. 

I sense esperar-ho ni buscar-ho massa, vam creuar la línia de la bogeria al seny, o del seny a la bogeria.

Allà, en mig de tot i no res.

On els nàufrags es troben sovint.


"...y surcar en velero..los mares de China..."

Sense voler...

2 de juny de 2013

Imaginant que arriba un final de curs que ja no la sorprén, com cada any, pensa en el següent pas. Cert és que començar i acabar cada curs com si fos el primer i l'últim ja la cansa. Però tampoc no es veu més de dos anys al mateix lloc. I és que els canvis de vegades no avisen, i altres vegades van deixant-nos pistes per la casa. I ella té les parets plenes de post-its. Només cal llegir-los.

Finalment ha triat llegir totes les senyals que ha anat rebent estos tres últims anys, i ha pensat que les seues decisions són seues. I de ningú més. I ara, que no ja no té un intèrpret que evidencie batalles perdudes ni que faça saltar les alarmes davant el perill, creu que no li queda altra opció que fer la faena que ha evitat fer els últims anys: decidir.

I així,

sense voler,

s'ha vist traent l'espineta més gran que tenia clavada.


"...que sepas que el final no empieza hoy..."




Tot molt legal

31 de maig de 2013

Eren, possiblement, les huit de la  vesprada. Poc importava, tot s'ha de dir. Portava les seues sabatilles de puntera blanca. Això si era important. Perquè al cap i a la fi, els xicotets detalls són els que marquen la diferència. I més important que el temps en el qual les coses arriben, és com arriben i com de preparats estem quan ho fan.

Processar informació porta temps, i  més si cada instant es percep amb la sensació de viure en un parèntesi entre el món i tu mateixa.

Però arriba un dia en el qual el meu intèrpret em presenta la seua dimissió, i davant la primera reacció de sorpresa em mire els peus i veig les meues sabatilles. Aleshores ho entenc tot. És un moment no solament important, decisiu, diria jo. L'intèrpret que viu a dins de mi desde fa quatre anys ha decidit acomiadar-se, i intente processar aquesta informació com si res, com si fos ahir quan el contractava i no hagués arribat a tenir-li estima.

Davant aquesta situació he pujat al cotxe, amb les meues sabatilles. M'he disposat a buscar un dels milers de CD's de Sabina que tinc en la "guantera" del cotxe i he vist un foli, acuradament doblegat. Quan l'he obert i he vist que en la capçalera estava el nom del meu intèrpret, he engegat  el CD de Sabina i m'he diposat a llegir el que creia seria una bonica carta per dir-me adéu.

I, convençuda del moment de tristesa que estava a punt de viure al llegir les seues paraules, he descobert que no eren els seus sentiments els que allà es plasmaven, sinó les meues paraules acomiadant el meu intèrpret.

Això si, amb els seus quaranta-cinc dies per any treballat i els papers de l'atur ben preparats.

Tot molt legal.



Tu no ho saps...

28 de maig de 2013

Tu no ho saps, però et veig passar per sota de la meua finestra cada dia, amb la teua motxilla i les teues sabatilles brutes. Mires cap avant, imagine que decidit a afrontar un nou dia.

Tu no ho saps, però recorde quina roba portaves ahir, i despús ahir.

Tu no ho saps, però de vegades, després de passar per davall de la meua finestra, baixe al carrer i  camine darrere de tu, i olore l'aroma que, sense voler, vas deixant per la vorera.

Tu no ho saps, però hi ha dies en els quals sóc jo qui camina per davall de la teua casa, amb una xicoteta pedra a la mà, quasi decidida a despertar-te a la meitat de la nit i veure't en la finestra, despentinat, preguntant-te a tu mateix qui és aquella que hi ha allà baix, que no coneixes de res, i que et desperta com si et conegués de tota la vida.

Tu no ho saps, però un dia, tu i jo ens creuarem. I tu, innocent com eres, creuràs que són les casualitats les  que mouen el món.

I el que tu no saps (ni sabràs), és que de vegades les casualitats necessiten una xicoteta empenta.




De moment,

21 de maig de 2013

Corren uns temps en que has de donar les gràcies per tenir faena. I si eres funcionària (i mestra!), a més, has de demanar disculpes.

I no voldria ser ordinària, jo, que quan vull (només quan vull), sóc tota una dama, però em toca la ____, haver de justificar-me per tot allò que faig, sobre tot si va lligat a no fer els plans de futur que faria tot el món (casar-se, reproduir-se i morir), o a plans i entreniments que suposen gastar els diners en tot allò que no siga casar-se, reproduir-se i morir. 

Quan aquesta sensació de que t'estan jutjant ve de part de desconeguts o de gent coneguda però poc important a la teua vida, la cremor et dura dos segons. Però, quan aquesta sensació d'haver de demanar disculpes a persones estimades, conseqüència de les seues impressions sobre tu, la cosa realment crema, i la cremor no se'n va tan ràpid. 

Així, em veig en situacions en què no entenc molt bé per què he d'explicar la meua vida i sobre tot les meues decisions (o manca de decisions), a gent que pensava que no importava el que decidira, perquè sempre estarien ahí.

I arriben frases com: "i ara què?",  "ja t'arribarà ja...", "..ara a estes altures?", "...t'has de centrar..", "...això és fugir...". I sovint no sé si respondre o simplement pegar mitja volta i anar-me'n. Perquè trobe que estar centrada no significa seguir les passes que tot el món marca. I que les coses de vegades, simplement, no arriben.

De moment, potser em fa més profit en gastar-me els diners que honradament guanye gràcies a una feina que tinc perquè he estudiat MOLTÍSSIM, en triar canviar de vida, potser de ciutat, en un viatge a Itàlia o a l'Argentina, en un llibre, en tres sopars i quatre rons, en visites inesperades a amistats escampades per la península....

Perquè, que no decidisca fer el que fa la resta, no significa que no tinga capacitat de decisió, ni ambicions a la vida.

No tinc, 

de moment, 

les que tu tens, 

que és diferent.

Sense voler...

19 de maig de 2013

Al final de la nit descobreix que no és tant el que la resta pensa, sinó el que percep. I troba que el que la resta percep d'ella no és tan diferent del que ella vol transmetre i transmet. Molt diferent, això si, el que es transmet i el que realment s'és.  

I així ha descobert, sense voler, com jugar les seues cartes.



"...de vez en cuando es necesario perder la razón..."

Crisi...

15 de maig de 2013

És oficial. Estic en crisi. La dels 30 supose, i per avançat. Jo és que sempre he sigut un poc precoç. Les crisis solen vindre sense avisar. Un dia, així, de moment t'alces i ja està. Vivint, menjant i dormint amb tu.

I jo, que no sé bregar molt bé amb les crisis, em trobe amb la necessitat urgent de canviar, i no sé molt bé el que. Per experiència sé que no haig de prendre decisions en moments de crisi, però al final la burocràcia que ens imposa Conselleria fa que haja de decidir, inevitablement, destí per a l'any vinent. I no tinc ni punyetera d'on vull estar, ni que quedarà de mi després del vendaval. 

Així, em trobe en conversacions alienes sobre el futur, sobre un futur que sembla que no va en mi. Em trobe en bodes alienes on la gent parla de matrimonis que sembla que tampoc conjuguen amb mi. Però somric quan pregunten, per evitar incomodar. Em trobe en una generació que em sembla que no és la meua, perquè tinc la impressió de que vaig per altre camí. Ni més ràpid, ni més lentament. Per altre camí que no sé cap on va. 

Però que està molt lluny del que la gent espera de mi.

Això si que ho sé. 

Somnis...

9 de maig de 2013

Respirava profundament mentre passaves suaument els llavis per la seua esquena. Amb la pressió justa. Mentre, contaves les seues pigues amb el dit índex, jugant a imaginar camins entre la distància que les separava. A dalt a l'esquerra tres pigues, perfectament redones. A la dreta una xicoteta marca de naixement. 

Quan, delicadament, vas arribar al final de la seua  esquena i el principi dels seus malucs, ella es va girar suaument, buscant, sense presa, els teus llavis. I tu, sabent el que buscava, jugaves a fugir, esperant que fóra ella qui aconseguira besar-te. 

I, en el moment en que els teu dits es disposaven a seguir el camí des del melic als ossos de la seua pelvis, ella s'ha despertat, tranquil.la, i s'ha vist buscant la forma del teu cos en el blanc del sostre.

Clic...

28 d'abril de 2013

De vegades només fa falta un "clic", per canviar les coses. Un clic que pot resumir-se en un Ctrl+Alt Supr, o un "clic" cerebral, més que informàtic. Però, curiosament en aquest cas, els dos van  junts. 

Sovint trobem xicotets detalls que fan que passem de blanc a negre. De quedar-se a fugir. I davant d'una pantalla, llegint amb deteniment cada paraula, exquisidament redactada, alhora que exquisidament buscada per donar allà on més mal fa...arriba a pensar que ella no és més hipòcrita que la resta

Però bé, tant fa. I no li importa assentir amb el cap i fer com a que tot està bé. Només són paraules (escrites, que queden per a la posteritat). Però la diferència entre parlar en calent i parlar en gelat és que en calent es diuen les coses sense pensar. I possiblement moltes d'elles no es pensen de veritat. Parlar en gelat suposa haver pensat amb deteniment cada paraula, cada frase, cada paràgraf. 

Les paraules en calent simplement s'escapen. 

En gelat es planifiquen. 

I així és com el cervell...simplement...ha fet clic. 

Ni més ni menys...

25 d'abril de 2013

Sense mirar enrere has tancat la porta, i el silenci s'ha apoderat de la casa. El trobava a faltar. 

Tot i això, no ha tardat més de vint segons en agafar les seues cames i caminar fins allà on el seu príncep rosa l'espera. Segurament no li donarà respostes, ni tampoc la solució.

De moment sap que només obrir la porta l'abraçarà. 

I això no és ni més ni menys que el que hui necessita.

Un poc més...

23 d'abril de 2013

Les majors ressaques són les de l'ànima. Aquelles que s'amaguen en els xicotets plecs entre la pell i el cor. Eixes que no se'n passen bevent aigua i dormint molt. Com que ho sap, prepara tiretes i les col·loca damunt la taula, acuradament, ben ordenades. I creua la ciutat darrere unes ulleres de sol que no amaguen més que la por que els seus ulls diguen més que el que la seua veu dirà. 

Sap que no serà mai aquella a qui esperes. Bé coneix que no es pot compartir una vida amb qui no la vol compartir. I novament té la sensació de nadar a contracorrent en un oceà ple de deixalles i brossa. 

I no es poden buscar respostes en el camp de batalla, simplement perquè les bales passen tan a prop que no sabem si seran mortals.

Al final no sap si seran les decisions les que la prenguen a ella o ella si serà ella qui prenga les decisions.

Però en qualsevol cas, hui li hagués agradat significar un poc més del que normalment significa.

Massa de tot...

18 d'abril de 2013

I allà, asseguda amb el cap entre les cames, es pregunta si al final ha pagat la pena tot el que s'ha deixat enrere, sense saber si el que es té davant és millor del que al final s'abandona en el camí. Però, al cap i a la fi, no ens queda més remei que caminar amb la incertesa de si el que deixem a les esquenes serà millor del que tenim davant dels nassos.

L'àvia sempre deia que els bolets ensenyen lliçons. I crec que encara estic esperant les respostes als bolets que m'he emportat. Això si, el filtre es va fent xicotet. El colador ja no accepta qualsevol cosa, i al final ens adonem que només uns xicotets cingronets (pocs) han sobreviscut al procés de "tamisar" la vida.

Curiositats de la vida, al final resulta que acabes arribant on has començat, i et preguntes si les casualitas, el destí (o el que siga) no estarà rient-se de tu en la teua cara.

Massa dubtes com per pensar. Massa excuses com per decidir. 

Massa de tot per viure.


De vegades oblida...

10 d'abril de 2013

De vegades espera girar la cantonada i trobar-te. D'esquenes, amb les mans a les butxaques, possiblement jugant a fer rogles al terra amb el peu esquerre, com solies fer. Segurament a punt d' encendre't un cigarret, que ella agafarà i el tirarà dient que allò et matarà, però donant-li una calada abans de fer-ho. La teua camiseta tacada de lleixiu, la bici "aparcada" a la farola, els cabells despentinats i els teus ulls mirant per darrere les ulleres de pasta que vas haver de canviar després d'haver trencat les anteriors i els camals dels pantalons bruts d'anar arrossegant-los. 

De vegades oblida la teua cara, però recorda la seguretat d'anar de paquet a la bicicleta, tot i que conduïes com un boig entre el Carrer de Cavallers i la Plaça de la Mare de Déu. Oblida el teu nom, però recorda no tenir por, allà asseguda a les quatre del matí, entre el Cedro i Blasco Ibánez, tot i que no hi havia res de bò en aquell carrer a aquelles hores. 

Oblida no només la teua cara i el teu nom, sinó qui eres o qui vas ser. Però si sap identificar a la perfecció el que no ha aconseguit tornar a trobar:

La seguretat de viure com qui no té res a perdre.


Només cal trobar-les...

7 d'abril de 2013

Va decidir fa temps no intervenir. Deixar passar les coses. Perquè de sobra sap que les batalles no maten, però deixen xicotetes ferides que van calant a l'ànima. Pensa que ja ha jugat massa batalles, i la següent podria ser l'última. 

Per això  es dedica a observar l'esdevenir dels fets, com si no anessin amb ella. Es mossega la llengua més de tres vegades al dia per no dir les coses que fa temps diria. I s'engoleix les ganes de fer moltes coses que faria, perquè la por la paralitza.

La mare li va dir que tardaria molts anys en oblidar. I ella, que va de valenta per la vida i creu que ja ha oblidat, troba que la mare tenia més raó de la que es pensava.

Perquè tres anys després, encara no és capaç d'entendre que potser al món encara queden bones persones.

Només cal trobar-les.


"...I Dolors, cap gran veritat, serà revelada quan es faci clar..."

Ha plogut molt...

5 de març de 2013

De vegades la gent espera reaccions. No sé per què. Imagine que hi ha determinades situacions socials que impliquen els corresponents comportaments. I no sé si per desafecció o per tenir trets autistes, no tinc aquestes reaccions. Això, lligat al fet que al poble difícilment et desvincules de certes persones del passat, pot acabar provocant situacions curioses.

Al final, em trobe en un comerç qualsevol del poble, amb una xica prou més jove que jo, donant-me la notícia de que una persona del passat es casa. I no sé encara bé per què em dedica aquella cara de llàstima, mirant-me per damunt de les ulleres. Com esperant una confessió íntima d'amor no satisfet.  I jo no puc evitar un somriure sarcàstic. Primer perquè sé quina és la reacció que s'espera de mi, però per molt que m'esforce en forçar-la no eixirà. I segon, perquè possiblement aquella persona desconeix la meua opinió sobre el matrimoni.

Es difícil deslligar-se de certes pesones del passat. Però deu anys són massa temps com per esperar reaccions. 

Ha plogut molt.


"...para ti la vida que te lleva...
...para mi la vida que me quema..."

Història...

13 de febrer de 2013

Un dia pararé el cotxe en algun punt entre Castalla i Onil, allà en aquella marjal que de tant en tant m'obri un foradet a la inspiració. I en aquell camp de blat en el qual un dia em deies que no m'abandonaries em pararé, per gravar en eixe sòl tou i humit la declaració d'amor que encara no he gosat escriure't. La faré a trossets i deixaré que el vent se l'emporte. I esperaré que arribe una per una, cadascuna de les lletres que he fet servir. A poc a poc. 

Perquè res no seria més plaent per a mi que saber que en algún punt del món estàs esperant el següent capítol de la nostra història que encara no ha començat.