Benvingut Nadal...

20 de desembre de 2012

És estrany que estiga ja tan aprop el Nadal i jo encara no haja escrit res sobre aquestes dates i com tinc per costum eixir del meu cos i veure les festes des d'un angle paral.lel. 

Bé, no patiu. Ja estic ací. 

Enguany la tristesa ha tardat en arribar a mi. Només quan he vist que ja estàvem de festival de nadalenques a l'escola és quan he caigut en que ja estem a 20 de desembre. I aleshores ja m'ha tocat el cervell aquesta mescla de sentiments que no sé definir molt bé, però que sempre arriben en desembre.

Tal volta és que aquest 2012 ha passat com desapercebut, sense grans canvis aparents (excepte els kilos de més). I és un dels anys del qual no sabria fer balanç, perquè ha sigut un any  neutre, qui sap si de transició. Perquè hi ha anys bons i anys dolents. I els que no són ni una cosa ni l'altra, són de transició (cap a altre any bò, o cap a altre any dolent).

Aquest és un any en el qual faig maleta per tornar al poble, sense saber a qui trobaré assegut a la barra del nostre racó de sempre la nit del 24 de desembre. Perquè no fa massa temps, teníem un racó, uns tamborets i una taula reservada. Per seguir parlant del mateix tema que vam deixar pendent l'any anterior, com si no haguéssen passat 365 dies pel mig. La feina, els estudis, els compromisos familiars/socials i haver emigrat per no estancar-se, són factors essencials que marcaran aquestes festes.

Al final supose que tornem al poble, com fan els de l'anunci, per incèrcia, sense saber què trobarem allà. Tal volta una cervessa a mitjan vesprà, abans d'anar a veure rodar els fatxos d'Onil. Tal volta tres rons en llima en aquell bar al que anem arribant tots, acabats de baixar d'un tren, un avió o un cotxe. Qui sap si un sopar amb les amistats algun dia entre festa i festa.

O qui sap si enguany no hi haurà res. Intentaré no pensar-ho massa.

Benvingut Nadal.


Doble vida...

2 de desembre de 2012

De vegades encara em sorprenc a mi mateixa. I em veig des de fora, dubtant de si escriure el meu nom en aquell full ple de noms, uns damunt d'altres. Es només una reunió social rutinària. D'aquelles que comparteixes xarrades vàries. 

Però, anys després, encara em trobe despullada. I no gose ni tan sols agafar el bolígraf. Ni m'ho pense. No em cal. Perquè sé que no l'escriuré. O que si ho faig, eixe dia, a l'hora acordada, trucaré per dir que em fa mal el cap, o la panxa, o el muscle. 

La feina d'un mestre d'escola és una feina en la qual, inevitablement, t'has d'implicar. I jo he aconseguit implicar-me amb tot allò que té a veure amb les meues funcions, recollides per la llei. Ni més, ni menys. 

No sé si odiar-te, o donar-te les gràcies, per ensenyar-me a separar treball i vida personal d'una manera tan radical com ara faig. Perquè ara realment, sóc incapaç de trobar un terme mig i conciliador entre la meua doble vida.