L'olor de Castalla...

26 d'octubre de 2012

L'olor de Castalla no és pot confondre amb cap olor de cap altra ciutat. I menys ara que la tardor ja s'anima a entrar de veritat. Sembla que últimament la cosa va d'olors. Em passe la setmana fora, i no m'adone de com són els aromes d'Alacant, Sant Joan, San Vicent, i dels pobles que vaig camejant per les rodalies d'Alacant. Supose que els primers dies ho notaria... Ara no note res. No estic pendent del meu olfacte quan estic allà.

Ara, arribe a Castalla, hui divendres, i només obrir la porta del cotxe ja sé que estic a Castalla. Si hagués anat de copilot amb els ulls tancats i m'haguesen obert la porta del cotxe hagués endevinat on estava. 

És una mescla entre llenya, foc, humitat, aire net, xulles rostides... difícil d'explicar. Però el cas és que arribe després de dos setmanes, i vaig amb el nas ple rendiment. I a sobre la mare prepara truita de carxofa, que, tot i que no desprén un olor massa fort, quan la deixa damunt l'estufa de llenya perquè és mantinga calenta un xicotet aroma si que arribes a notar. Fins i tot la manta del sofà té un olor especial, a mescla de llenya de l'estufa i ambientador d'espígol.

Per si no hi havia prou amb això, puge al terrat i trobe les ametles escampades perquè sequen, o entre al bar de sempre i trobe que fins i tot la canya que m'acaben de posar arriba al meu cervell en forma d'estimulació olfactòria. 

Vaig per Castalla com si no hagués estat mai. Supose que si estigués vivint ací no percebria tots aquests detalls. 

És una cosa bona la de viure fora, que quan tornes, tot és més especial. 

Ara bé, es troba a faltar 

Diamant en brut...

20 d'octubre de 2012

No sé si he contat alguna vegada ací que va haver un temps en que vaig perdre el sentit de l'olfacte. El metge em va dir que era psicosomàtic. El cas és que, tot i que semble que l'olfacte és un dels sentits que més poca utilitat puga tenir per a la supervivència (excepte per detectar una fuga de gas, clar), supose que em resultava un poc frustrant.

Recorde el dia en que vaig començar a recobrar-lo, caminava pel carrer, i vaig passar per una casa amb jardí d'aquestes que tenen el gessamí tan gran que ix cap  a la vorera per on passen els vianants. Anava amb el cap mirant els peus, pensant segurament en mil coses. I després de passar per aquella casa vaig anar amb el cap ben alt, olorant-ho tot durant els següents tres dies.  

He recordat açò perquè ahir, parlant de la tardor amb dos xiquets d'infantil 5 anys, els vaig preguntar quina era l'estació que més els agradava. La majoria dels xiquets sempre diuen que l'estiu, perquè són les vacances, perquè van a la piscina, perquè juguen amb els amics, etc. Un d'ells, però, em va dir que l'hivern. Em vaig sorprendre, perquè ahir va començar a fer frescoreta, estava plovent i no van poder eixir al pati. I quan li vaig preguntar, sorpresa, el per què, em va contestar: "porque huele bien, y porque puedo saltar en los charcos".

He trobat un xicotet diamant en brut...

Final perfecte...

13 d'octubre de 2012

Quan es tenen tantes i tan poques coses a dir. Quan la vida en companyia ha passat tan ràpida que tan sols et queda compartir un cigarret en silenci, dels que es poden compartir sense sentir-se incòmode.




"..And I promise you, I'm doing the best I can..."