Vida d'estudiant...

27 de setembre de 2012

Enguany tinc uns veïns estudiants. Els veig pujar i baixar amb la maleta cada divendres i cada diumenge, parlant per telèfon dient que ja han arribat i que han arribat bé. Normalment porten també una bossa tèrmica on segurament portaran les fiambreres de les mares. Baixen i pugen per l'ascensor amb les bicicletes i van al campus pel carril bici inexistent des del portal de casa a la universitat. Els dijous van al bar del cantó a prendre canyes i tapes a 1,50 euros, i els escolte parlar des de la taula del costat. Parlen d'exàmens, de festes, de professors... A la tenda de telefonia mòbil i internet que tenim en el carrer paral.lel, me'ls he trobat també demanant presupost econòmic per tenir internet que poder pagar entre quatre. I des del pati interior veig l'escriptori d'un d'ells (perquè la seua finestra no té cortina, molt típic de les habitacions d'estudiants, excepte de les que tenim mares que es dediquen a això), amb l'ordinador i els apunts damunt.

No sé si serà per aquesta proximitat, però no puc evitar somriure quan me'ls creue per l'ascensor o les escales. I segurament ells no entenen el meu somriure. 

Possiblement desconeixen que aquest xicotet espai marcat pel veïnat fa que, des d'alguns dies, somie que estic a València. A l'entrada del meu pis la meua bici, en la qual em portaves de paquet pel carril bici de Blasco Ibáñez, des del Cabanyal fins Viveros. O amb la qual creuava dos vegades al dia el pont de les gàrgoles, per arribar a l'escola de magisteri. A la cuina, els armaris amb els panys mig trencats i l'espai de la nevera repartit en quatre. A la terrassa el tendal trencat, i l'estenedor ple de roba que, una vegada seca, feia olor a ciutat. En el comedor un silló en el qual ens tocava el cul en terra, i una tele que de volta en quan necessitava un colpet perquè tornés el color. El meu xicotet llit de 90, en la meua xicoteta habitació que tenia una finestreta des d'on mirar ploure, i les parets plenes de fotos per passar la setmana sentint que la distància era menys distància si tenies somriures que et miraren dormir. 


I en un raconet, el meu armari empotrat, que guardava la meua maleta vermella, amb una cremallera a punt de saltar, i una roda doblada, de tant pujar i baixar les escales de l'estació del metro de Renfe. 

Al final desperte i, sabent que no estic a València, engegue l'ordinador i pose la cançó que posava cada diumenge mentre ficava la roba a la maleta, pensant en la mala sort que tenia d'haver triat uns estudis que no es trobaven a altre lloc més que a València. Maleïnt haver de fer una ratlla entre la meua vida ací i allà, sentint que no formaves part de res. Que aquells anys eren un purgatori, un parèntesi entre la vida d'abans i la que vindria després.

Després recorde que el final d'aquella vida va ser l'inici d'aquest bloc. L'estiu del 2007.  El canvi  entre haver de fer comptes per pagar el butano entre quatre i haver de fer la declaració de la renda. 

Un canvi difícil de digerir que de vegades encara em persegueix.






"...Tendré que hacer la maleta de nuevo...cuando la cierro siempre pienso en ti...una camisa para cada momento y yo...siempre lejos de aquí..."


Ha pasado otro año...

23 de setembre de 2012

Em sent realment estranya i alhora confortada quan, sense esperar-ho, poses el teu braç sobre la meua cama, com quan fa deu anys (deu!) feies. Era un gest característic. Com quan em pessigaves les galtes al mateix temps que em feies l'ullet. 

Avuí aquests gestos, gens perceptibles per ningú, em semblen llunyans, però de vegades pense que encara els puc tocar. I jo, que no gose fregar-te ni tan sols un segon amb  el meu dit índex espere que sigues tu qui, de forma natural, em torne aquells xicotets detalls. Perquè sempre pense que el qui abandona no té dret a buscar aquestes coses novament.

Després, només amb una ullada a la resta, veig que no ja no sóc l'única a qui fas aquells gestos. Han passat més persones per les nostres vides en aquests deu anys. Però m'agrada saber i pensar que el que vas començar amb mi ho has convertit en una caracteerística tan teua que és difícil no identificar-la com a pròpia.



"...ha pasado otro año...Maggie sigue durmiendo...y pese a todo...en la foto no salimos mal..."

Propòsits...

12 de setembre de 2012

Com un xiquet, va fent esses amb la bici per aquell camí. El sol ja cau aviat i en aquell carril bici paral.lel a la mar la claror dibuixa ben gran la seua ombra. 

Encara no s'havia imaginat com serien les vesprades sense estudis. I suposa que així seran. A estones damunt la bicicleta i a estones entre l'anglès i les cervesses variades. Li agrada aquest temps en el qual les revolucions del matí van a mil, per haver d'arribar a octubre amb informes inicials acabats i horari fet. Però les vesprades encara són lliures i amb la suficient claror com per perdre's una estona entre la mar i l'asfalt. Feina i temps lliure sempre oposats.

Mentre pedaleja a ritme lent pensa que potser ara que ha agafat distància és quan troba que està llesta per tornar. No era suficient que li ho diguessen. Havia de descobrir-ho ella. I han sigut necessaris tres cursos  d'escoltar que el seu poble és el seu poble i no ha de fugir de res, per arribar a la mateixa conclusió, però per ella mateixa. De vegades l'oïda és sorda quan els ulls no veuen.

I ben bé sap que ara que aquest sentiment li arriba, el destí definitiu de Conselleria arribarà ben lluny de casa i dels seus propòsits.

Aquestes coses sempre són així.