Tu i jo...

18 de juliol de 2012

Tu i jo, que sovint jugàvem als escacs, que de tant en tant ens perdíem a mitjan camí entre anar i  tornar, sense saber si esperar o fugir... Tu i jo, que no vam arribar a ser mai Audrey Hepburn ni George Peppard , perquè pensàvem que no ens mereixíem ser feliços encara... Almenys jo. 

Tu i jo, encara no sé com, hem creuat  la línia i ens hem trobat, per fi, en el mateix punt. I compartim cerveses com si no haguéssem compartit res més. Compartim moments com si no n'haguéssem perdut. I parlem dels nostres anars i tornars amb altres amors que no som "tu i jo", perquè ara sabem que mai ho serem. 

I quasi és preferible, perquè sé que si un dia necessite que em rescates, allà estaràs. No seràs el meu príncep blau, ni gris, ni negre. Ni vindràs a cavall, ni en ase, ni en elefant. 

Però sé que em somriuràs i em diràs el que sempre em dius: tot açò també passarà. 

I odiaré, com sempre, donar-te la raó. 

Però és que sempre la tens.

Visites i nous projectes...

14 de juliol de 2012


És increïble com, després de cinc anys té la mateixa sensació quan abandona València, després de visites fugaces que duren menys del que caldria esperar. Eixa sensació que no sap molt bé com explicar però sempre resumeix en una frase: encara no entenc per què me'n vaig anar. Rutina, suposa. Fases universitàries que es tanquen, intenta justificar. És l'únic lloc que troba a faltar, l'únic lloc que li desprén eixa inquietud de no haver acabat. De que encara queden capítols pendents. 

Engega el cotxe, i sona una cançó ...

"...sopla el viento de aquellos años...que nos han dado tanto..."

Odie que totes les cançonsn parlen de mi, pensa. Creua la ciutat unes tres vegades al dia, per complir amb tots els compromisos. Encara recorda les avingudes, els carrers, els ponts, els barets on prendre bones cerveses en bona companyia. Des de dins del cotxe, amb la música i l'aire condicionat vislumbra el Palau de la Música, des de l'Avinguda Alameda i es veu a ella mateixa de paquet a la bici que solies conduïr com un boig pel llit del riu. 

"...suena el eco de una canción...que he dejado por cada rincón..."

Evita, això si, passar pel carrer on va viure. Per no remoure els budells. 

Amb nous projectes al cap, i ja amb la certesa de que és impossible que algun dia arribe a dir: ja he fet tot el que volia,  visita la nova facultat de magisteri i  l'antiga facultat de psicologia. I respira el mateix aroma estudiantil que durant tres anys va respirar allà. Visites amb propòsits, amb nous objectius. Mai s'acaben. Reencontres que suggereixen que seria més fàcil i còmode la universitat d'Alacant per als nous projectes en ment. Sí, però Alacant no és València, contesta ella.

Així, es veu novament atrapada en una oposició que li ha donat el benefici de treballar en un dels oficis més bonics del món, però que la lliga a no poder accedir per tercera vegada a la vida de València. 

Tot i això, no ho deixarà d'intentar.

Perquè sap que encara no ha acabat amb València, i que València encara no ha acabat amb ella.


"...hay una vida...y unos sueños que aún respiran..."


Tequila...

11 de juliol de 2012

Amb els colzes en la barra i l'olor al tequila del got que té davant del nas, es pregunta com ha arribat fins allà. I amb la desolació per companyia, arribes tu, com una ombra, passant el dit índex per la seua esquena. No gosa alçar el cap per mirar-te. Perquè sap que tardarà el mateix temps a trobar-te de més que el que va tardar en trobar-te a faltar.

L'ocasió porta el desig, i el desig la temptació. I sense deixar de buscar excuses, es mulla la boca amb tequila  i busca la llima als teus llavis. Seria irònic dir que en realitat odia aquella beguda. Però la beu, perquè sap que és l'única cosa que vos uneix. 

Després pujaran a un cotxe, per conduir mig borratxos fins allà on poder amagar la vergonya de qui juga amb el seu destí. Ella retocarà, conforme podrà, el seu rímmel a l'espill del copilot. Tant fa, perquè ell ni tan sols la mirarà als ulls.

Perquè a ell, aquesta nit, només l'importarà esborrar durant uns minuts, potser segons, el buit que deixa l'oblit dels qui passen per la seua vida sense compartir-la. 

I és que, ningú comparteix la vida amb ningú que no la vol compartir.


"...me falta una mujer...me sobran seis tequilas..."

Pedra en la sabata...

3 de juliol de 2012

Fa temps que no estàs. Fa temps que no existeixes. Tot i això, puc quasi olorar la teua ombra al voltant de certs espais. Però al final, saps i coneixes els fets. I és per això que no goses respirar el mateix oxígen que jo respire. I et tanques en la teua bombolla on només estàs tu, i el teu ego.

Ego que no et deixa veure més enllà de dos centímetres davant de tu. Conseqüència d'aques fet, és que sempre ensopegues amb els teus propis peus, amb les teues pròpies passes, malgrat portar els cordons ben lligats.

Difícilment pots escapar de tu mateix quan tu mateix eres la pedra en la teua sabata.

"... y búscate la vida... en dirección prohibida.."

Sabina i Serrat...

2 de juliol de 2012

Anit, concert de Sabina i Serrat. Impossible faltar. Sempre em sap a poc. Sempre falten cançons, sempre falta temps. Ací, una cançó que encara no he tingut la sort d'escoltar en cap concert de Sabina, supose que perquè no és de les més conegudes, tot i que sempre dic que les menys conegudes són les millors.


"...Mi escondite, mi clave de sol, mi reloj de pulsera...una lámpara de Alí-babá dentro de una chistera..."