Ha arribat l'estiu...

30 de juny de 2012

Difícilment una desconecta de la rutina. I és per això que el primer dia de vacances es troba una amb els ulls ben oberts i mirant el sostre a les set i mitja del matí. Pega tres voltes al llit, de panxa en amunt i de panxa en avall. Igual dóna, segurament serà una llei de Murphy, que quan hages de treballar no hi haurà forma de despertar-te si no és amb una alarma ben forta. Però quan estigues de vacances et despertaràs soles ben de matí.

Posa els peus a terra i deixa que la gelor puge fins els genolls. Gaudeix movent els dits dels peus que noten la frescoreta de la casa. Mira al voltant. El llit de convidats ple de roba d'hivern per guardar, la maleta encara per desfer als peus de la taula. Li agrada el canvi estacional que sempre comporta fer la maleta.

Baixa les escales, descalçada, com sempre. I allà al fons ja veu la porta oberta i la persiana, que dóna al Carrer Convent. Al costat un balancí i una cadira. Es disposa a gaudir de l'única frescoreta que farà al dia i seu a la cadira. Llavors escolta moure's el balancí i una veu que comenta:

- Què bé que estem ací

Els seus fantasmes sempre l'esperen a sa casa per conversar.

Ha arribat l'estiu.

Peus...

19 de juny de 2012

Hi ha poques coses que a una li transmeten tanta tranquil·litat com caminar descalçada a l'estiu. Recorde Tabarca on, durant tres mesos vaig caminar en contacte amb l'illa. Perdres, sorra, aigua, roca... Al final els meus talons eren durs, i la meua pell seca. Però eixa ximpleria em feia sentir més lliure. També el fet que no necessitava res més per sortir de casa. Els meus peus. Ni bossa, ni claus, ni mòvil, ni tovallola.

Hui camine per casa. M'agrada la gelor del piso, tot i que no és com el tacte amb les roques de la platja. Em mire els meus llargs i fins dits dels peus. Una estona després em ficaré a la dutxa i sentiré l'aigua brollar i refrescar-me'ls. 

No sé si us passa, però jo a l'estiu tinc una vinculació especial entre els meus peus i el món. 




Deixant anar...

14 de juny de 2012

Hui no fa vent. Però tot i això, ha deixat anar moltes coses. Amb el sol de cara, i la mà de visera, ha observat en silenci l'esdevenir dels fets. Amb tranquil.litat, com qui ho veu vindre.

S'ha mirat els peus. No portava les seues sabatilles de puntera blanca, presents sempre en els moments importants. Però aquelles esparedenyes d'estiu hui no l'han abandonat. 

I deixant anar-ho tot, ha pogut caminar, ara amb el sol de cul, i sense mirar enrere. Amb les mans a les butxaques i la vista perduda.

Sabent que deixarà de trobar a faltar en el moment en que gire la cantonada. 


Necessitats poc urgents...

11 de juny de 2012

És una sensació realment estranya, aquella que arriba junt al final del curs. Perquè el final del curs suposa tornar a començar el procés: acomiadaments, caure en el fet que no tornaràs a coincidir amb aquelles personetes, o que quan coincideixes no els coneixeràs (de vegades pense que quan els torne a veure seran metges, professors o enginyers), últims informes, altes... I tornar a triar centre. 

Enguany hi ha una xicoteta diferència respecte als dos anys anteriors, en els quals el punt de partida era Castalla. Ara, la vora la mar és el meu punt de partida, i  escampe el mapa del País Valencià, torne a calcular radis de distància, trec papers, llapis, faig llista... Asseguda al puf i amb Manel de fons, que sembla que sempre m'inspira a l'hora de decidir coses tan crucials com on voldràs estar l'any vinent.

El mòvil ja comença a vibrar. Cervesses d'estiu, plans espontànis, viatges més organitzats, visites esperades i inesperades... I tot i que tinc moltes ganes de gaudir ja dels moments que sempre ens deixa l'estiu, no puc evitar pensar en les coses que es queden pendents. Perquè el curs passa més ràpid del que ens volem adonar, i quan arriba el final sempre tens la sensació de no haver fet tot el que havies de fer: aquell sopar, la xarradeta d'abans de les classes de la vesprada...

Però és llei de vida, recordar-se'n de les coses que no has fet quan veus que el temps per fer-les s'acaba. 

I al final ens queda la sensació de que la vida se'ns escapa entre quefers i rutines necessàries, però sovint no tant urgents com creiem.

Brindem...

4 de juny de 2012

S'acosta l'estiu. I amb una cervessa a la mà comencem a fer plans. La caravana encara queda lluny. Potser agafarem un avió al nord. Tu i jo, tal i com vam dir. La nostra escapada anual a Tabarca, per recordar que un estiu aquell va ser el meu hàbitat natural. La meua visita obligada a València, qui sap si alguna altra visita a la ciutat comtal, i altres plans que sorgiran al dia a dia.

Quan arriba juny una ja pensa en Sant Joan, en els focs artificials, en els sopars de platja. Enguany potser amb un sentit especial, perquè obric la finestra i quasi puc olorar la mar, i l'estiu a punt d'entrar. Així, agafem una tovallola, les xancles i caminem només vint minuts per seure el cul al passeig, amb una cervesa compartida i l'applejack al meu cap. Una cançó que ja associe cada any a l'inici de l'estiu des de l'any 2010. Any en el qual aquesta cançó posava punt i final al curs i punxava la metxa a un estiu de  llibertat. Un estiu boig del qual tinc, possiblement, els millors records de cap estiu anterior.

Brindem per l'inici de l'estiu, que comporta plans en bona companyia al costat de la mar, viatges, tutús, cerveses, focs artificials, sopars i velades variades. 


Resistència...

2 de juny de 2012

En aquella carretera de només tres quilòmetres, ha pensat en el temps que fa aquell mateix recorregut. Cada divendres. Abans cada dimarts també. Quinze anys enrere ja són anys (quinze!), i els records ennuvolen la vista. Sobre tot si és de nit, i els semàfors no ajuden massa a vislumbrar el que es té davant.

Es troba desmotivada, però es nega encara a deixar passar aquella etapa. Una etapa que, segons alguns, començava massa prompte, segons altres, massa tard. Recorda els sandwichs dels divendres després de les classes de música i abans dels assajos. Recorda els nervis, la inseguretat, saludar l'àvia per l'avinguda de la pau, la sensació de tenir més gent allà que ací...

Ara, quinze anys després no queda res: ni sandwich, ni classes, ni els avis, ni nervis, ni inseguretat. Només la sensació de que ella ha estimat més allà que l'han estimat a ella. I l'únic vincle que queda són quatre notes al pentagrama que fa sonar cada divendres. 

Amb desmotivació, però amb resistència al venciment.