Dejà vu...

29 d'abril de 2012

Buscant la forma de tornar a ser qui era, qui érem, ha buscat en va allò que no té nom, però que quan es té es percep. De vegades els records ens ennuvolen la vista. I confonem el passat i el present. 

I jo, ara parlaré en primera persona, havia oblidat qui sóc. Qui som. A dia de hui. 

Així, sentint que ha viscut un dejà vu, ha pensant que sovint els finals arriben soles. Altres es decideixen.


No sóc qui era. No som qui érem. I en la solitud de la nit, eixa sensació d'haver perdut el temps en preguntes  absurdes es fa patent.

Ara crec que el final va arribar fa temps.

Jo l'he decidit avuí, que és diferent. 

A cara descoberta...

19 d'abril de 2012

Hui, caminant per aquells corredors, parlant amb la gent d'altres temps i  notant la presència dels fantasmes... s'ha parat davant d'aquella porta de vidre, allà on va dir que algun dia gravaria la seua  S justiciera. 

S'ha vist reflexada en el vidre. Pensava que portava l'antifaç posat, però s'ha trobat a cara descoberta. I aleshores ha caigut en el fet que ha deixat d'esperar que eixe dia arribe. 

Un duel inevitable. Però quan la porta ha fet el mínim gest de treure l'espasa, ella ha pegat mitja volta i ha baixat les escales.

Hui no era el dia. 

Però sap que les coses arriben quan no s'esperen. 

Tal volta el dia del judici final estiga més a prop que mai. 

I ara cara descoberta.


Habitacles...

18 d'abril de 2012

Un dia faré una ruta per les vivendes en les que alguna vegada vaig tenir una habitació habitable. Aniré a tots aquells pisos en els quals un dia vaig tenir una vida, o mitja.

Començaré per ordre cronològic, tan fàcil com caminar dos carrers més enllà del que era la casa de l'àvia a Castalla, per observar aquelles tres finestres amb les persianes baixades. Dins segurament encara hi haurà algun moble vell, esperant, per gossera de no tirar-lo. Pols. I records de la infància, quan el pare ens preparava pernil dolç amb formatge a la planxa per esmorzar els diumenges, alternats amb el xocolate amb xurros de la mare. Diumenge se, diumenge no. 

Agafaré un tren i aniré al Carrer Finlàndia de València, darrere del Mestalla, per trencar-me el cap des de baix i mirar el cinqué pis del número 6. No sé que serà d'aquell pis que ja era inhabitable fa 8 anys. Però segurament encara tindrà aquella branca d'olivera que li sortia al sòl de la cuina. O això és el que volíem creure. Al bany, l'esquerda de la dutxa i a la meua habitació aquell soroll que s'escoltava quan algú encenia la llum de l'escala. I el record d'haver de passar allà la nit que va morir l'àvia, esperant les 6 del matí per agafar el primer tren de tornada.

I allí mateix, a València, agafaré el metro direcció marítim-serreria i baixaré en la parada d'Aiora, per caminar només tres carrers fins Explorador Andrés, número 32. I observaré, com ja he fet altres vegades, aquella xicoteta finestra que donava a l'exterior. Dins, una entrada on solia reposar la meua bici (que em van furtar l'últim any de carrera), un comedor on compartir sopars i una habitació que amaga nits i dies de música, estudis, companyia i soledat.

Tabarca, com no. Només tres mesos. Però allà, en un cantonet al costat de l'arc d'entrada, hi ha un pis amb un balcó, dues habitacions i un bany compartit per a dues persones que es van trobar en aquell lloc, per no tornar-se  a trobar mai més.

I amb altre tren me'n tornaria a València. A l'Avinguda del Port on, ja d'interina, vaig trobar la meua primera substitució. Nazaret. I en aquell quart sense ascensor caminava nit i dia amb una manta envoltada al cos, perquè feia un fred increible, però podia veure els màstils dels vaixells del port des de la finestra del comedor. 

Agafaré un tren,  o un bus, o les dues coses, o tal volta em teletransporte... a Ayora, l'interior de València, on no hi ha possible combinació de transport, i on se senten més d'Albacete que Valencians. Per trepitjar novament aquella plaça gran, i alçar la vista per mirar el primer balcó. Possiblement tancat i amb la persiana baixada, però amagant records, cigarrets, descansos d'estudiar les oposicions que implicaven treure les cames pel balcó per notar almenys el vent en una part del cos. 

Com no, la casa de l'àvia, a la que vaig arribar ja amb la mudança feta. Perquè mentre jo em dedicava a habitar en altres llocs, els pares encaixaven la vida de tots i la transportaven a la casa que ja està habitada per fantasmes, però que molt cordialment ens deixen viure amb ells. 

Caminant cap a la creu, i seguint en Castalla, just davant l'institut, un pis fruit del desig d'independència que em corria per les venes des del primer pis que vaig trepitjar a València. Però una frustració, conseqüència dels qui  creuen que poder ser amos i senyors de les vides alienes. 

I finalment, on em trobe ara mateix. Un pis que a dia de hui sent com ma casa, però que sé que en un any, possiblement dos, serà només un record. Un passejar per la vorera d'enfront per alçar la vista i mirar les cortines marrons del menjador, imaginant les meues plantes a la prestatgeria, el meu tocadiscs sonant i  la meua manta de colors al sofà. 

 De vegades pense que una xicoteta part de mi s'ha quedat en cadascun d'aquells habitacles...


Esperant...

16 d'abril de 2012

El  millor del canvi de temps, per damunt de totes les coses, és aquell espai que ens espera tots els anys. Aquella taula mig trencada, la cuina de gas, la pila de pedra on sempre posem el gel, el ron en llima, la biga de pi i els geranis de la mare (que abans eren de l'àvia. Tot s'hereta), que li donen al nostre pati aquell toc tan rural i especial.

És molt estranya la sensació que es té quan es viu lluny de casa per decisió pròpia, sense deixar de sentir tan a prop aquests moments viscuts, i els que vindran, en aquells raconets que sempre han sigut teus. Nostres. 

El terrat...

El pati...

I així, em trobe esperant amb ganes el bon temps, aquell que fa que em treguis a ballar en el nostre pati, mentre la primavera i l'estiu ens observen passar. 

I no a l'inrevés.

Vayas a dónde vayas...encontrarás espejismos...

15 d'abril de 2012

"..somos tan iguales..."

Suposava que el final no era el final. I allà, en una taula, envoltada de gent estimada potser en altres temps, coneguda a dia de hui, es troba tan diferent que fins i tot l'aire li destorba.

Es fa xicoteta, sabent que té una vida que estima, sense poder demostrar-ho, perquè hi ha tantes conversacions pendents que l'espai es redueix a dues cadires de platja massa juntes com per evitar les conversacions sobre el temps i la vida en general.

Així, decideix utilitzar la carta que sempre porta amagada davall la màniga, aquella per la qual sempre diuen que és rara, reflexiva, potser bohèmia... Tan sols són absències, que li permeten evadir-se del món on es troba.

Moments de fixar la mirada durant tres segons, i fugir volant a aquells temps on darrere la mateixa taula els silencies no eren incòmodes, ni les conversacions supèrflues. 


"...y a la vista tan distintos..."



Com sempre... al terrat

Tenia clar que estimava el poble, que sovint, a kilòmetres de distància, trobe a faltar certs instants. Però el que no sabia era que la inspiració sovint es perd en una relació directament proporcional a la distància a la qual em trobe i el temps que fa que no visite el poble.

I així, després de tres setmanes, on els pensaments i sentiments vaguen entre la mar, la ciutat, l'anonimat i la satisfacció de ballar damunt del sofà quan a una li abellix... Arribe al poble, rolle la clau de casa i el primer que m'arriba és l'olor de l'entrà. L'estora d'espart als peus, per netejar-me els peus mullats de la pluja, la paella de conill ja reposant, esperant ser degustada, i el foc encés...

Em prenc uns segons per gaudir de l'olor de ma casa. L'olor a menjar, entrà i foraca tot mesclat. I quan ja he fet el primer contacte després de tres setmanes, hem acabat la paella de conill i reposat el dinar, puge a la meua habitació. I trobe que desconeixia que tenia un olor particular, que m'arriba només quan he estat tres setmanes sense trepitjar-la. I les parets segueixen taronja.

Encara em queda, però, una estació. 

I decidida a acabar amb el meu trajecte, abans de posar-me a escriure, obric la porta...

...i puge al terrat...

...per buscar allò que sempre deixe allà amagat. 

És difícil explicar la sensació que em transmet el terrat, perquè és un lloc que no té llum, ni tampoc rajoles al sòl, sinó que encara té el sòl quasi com el dia en que la casa va ser construïda, o un poc menys. Allà tot són trastos, mobles vells, rebuts antics penjats del sostre perquè no se'ls menge la humitat, la pols o  possiblement algun ratolinet, per als quals la mare, igual que feia l'àvia, deixa escampats per tot el terrat un menjar de colorins per a ells. 

I allà, en un raconet, on la vaig deixar l'última vegada, entre de la cuna de quan jo era menuda, el garbell en el qual l'àvia feia tomaca en conserva,  i la caixa de les fotos antigues...

...resposa la meua inspiració.

Plena de pols, amb olor d'humitat i a fosques.

Però m'espera. 

Com sempre, al terrat.

Generación perdida..?

1 d'Abril de 2012

Difícils els temps que corren per a tota una generació, la dels 80. Estancada, perduda, cridant per ser escoltada. És difícil que la situació actual no ens deixe seqüeles, perquè molts de nosaltres haurem de partir. I si tenim la sort de quedar-nos, marxaran els nostres germans, cosins, marits, amics... De forma directa o indirecta, tots ens veurem afectats. 

Potser ara la immigració cobre un especial sentit per a moltes famílies.

No us predeu aquest documental "¿Generación perdida?". Els que lluiten, els indignats, els que se'n van,  els que creuen en un món millor, el que canvien el rumb per trobar-se...

En som molts, lluitant, i en cap cas som una generació NI-NI.