Pell impermeable...

30 de març de 2012

És possible que hi haja coses que escapen als nostres ulls. Xicotets detalls que es perden només en  parpellejar.

També estan aquells instants que no veim o escoltem perquè ens hem posat el "chubasquero", però no perquè els nostres ulls o oïda no puguen detectar. Supose que parlaríem en aquest cas d'atenció selectiva.

No sé si és el temps, el cansament de la setmana o totes dues. Però supose que tard o d'hora aprenem a no donar importància a les coses que simplement, no la tenen. 

I supose que així done pas als pos-its que vas deixant, enganxats a cada espill de la casa on saps que em miraré. Xicotets missatges que proposen cervesses o desitgen un bon dia. 

Tan fa, si aconsegueixen així, omitir aquelles coses "omitibles". 

Xicotetes sensacions que faran que qualsevol dia no siga necessari agafar el "chubasquero", perquè la meua pell ja serà impermeable.


"...Tenemos naufragios soñados en playas... De islotes sin nombre ni ley ni rutina..."


Espirals...

20 de març de 2012

De vegades les espirals no són bones. Depèn.

Perquè últimament ens passa que quan ens reunim al voltant d'una taula i hi ha cerveses pel mig, entrem en la nostra espiral de plans sense final. I allà, en aquell restaurant similar al de Grease, sense Olivia Newton John, però amb "You're the one that I want" de fons, imaginem la pròxima bogeria.

Enguany un viatge a Madrid ja complert, una possible ruta pel nord a l'estiu i qui sap si un viatge a Granada a la tardor.

L'any vinent, una  ruta per Itàlia, a bord d'una caravana. Amb unes cervesses a la mà, la beguda que tot ho inicia, unes ulleres de sol, els peus descalçats a la guantera...i possiblement "love me do" sonant a la ràdio.

Eixes espirals, no és que són bones. És que són les millors.


Decisions...

18 de març de 2012

En algun lloc vaig llegir que no és aconsellable fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions quan s'està enfadada. La primera opció ja la tinc apresa. La segona supose que l'aprendré en uns dies. 

Perquè tot i que hui he dit en veu alta el que se suposava que era una decisió, i encara bollint-me la sang, he pensat millor que esperaré fins demà o despús-demà. Faré com les vaques, i rumiaré uns dies per digerir les decisions que s'han de prendre amb calma. 

Realment sé cap a quina direcció camine en tot açò de les etapes que s'acaben. Perquè no és la primera vegada que un cicle es tanca. València, Aiora, València per segona vegada, la vida d'incertesa... (que potser en poc temps tornaré a patir, tal i com estan les coses).  I tampoc és la primera vegada que una etapa s'emporta per davant gent estimada. 

Gent que acaba convertint-se en records d'una època passada, no sé si més feliç, però una època passada. I les èpoques passades, sovint tornen com a fantasmes per dormir amb tu.

Ara a rumiar i a decidir.

I supose que a conformar-se amb visites astrals espontànies dues vegades a l'any.

Etapes i silencis...

10 de març de 2012

 A la tristesa de les etapes que s'acaben acompanya la tristesa de les persones que queden enrere. O davant. Perquè és difícil saber si eres tu qui camina massa ràpid o la resta els que caminen més lentament que tu.

I allà, només amb una taula de distància i amb una cervesa que calla més del que ha de parlar, pensem com de diferents estem. Mentre em contes el teu dia a dia, en la teua nova etapa en la qual ja no estic, els meus pensaments em recorden com et trobe a faltar. I en lloc de dir-t'ho, de la meua boca només em naix contar-te el meu dia a dia, de la meua nova etapa en la qual sembla que ja  no estàs. 

Sense saber què penses, escric, ignorant si entens els meus silencis. Perquè de vegades els silencis són més importants que les paraules. 

Al final, sembla que les etapes queden reduïdes a les casualitats que fan que ens trobem a un carrer i improvisem una cervesa ràpida per contar el que podries contar a qualsevol. 

Però també per compartir silencis que no saps compartir amb ningú més.

El nostre raconet...

5 de març de 2012

Com bé sé el buit que el Raconet ha deixat en nosaltres, o nosaltres en ell, perquè no està clar... Hui hem decidit que ens hem cansat de les etapes que s'acaben sense avisar. Sobre tot les bones. 

Així, amb la llum del flexo com a focus de discoteca, la taula com a barra del bar i el groveshark com a Jose fent de DJ... hem improvisat el nostre xicotet Raconet, quasi a 40 kilòmetres de l'original. Però amb la mateixa essència.

No fa falta massa per decidir que es pot tenir tot, sense moure's del lloc. De vegades visites fantasma, d'altres cerveses improvisades, a estones magdalenes i cola-caos... I el que no es pot tenir a l'abast, simplement es transforma. 

Substituint la cadira per un sofà, el micro per una sabatilla d'anar per casa, els tacons per calcetins (per damunt del camal del pantaló del pijama, per suposat),  el ron en cola per suc de pinya...

...i cantar a crits. 

Per passar el mono, de moment, ens sobra. 


"...Yo no te pido la luuunaaaaa...""

Pulp fiction...

3 de març de 2012

Jo no portava perruca ni camisa blanca. Tu no portaves jaqueta ni melena. Però en aquella ciutat "invivible, però insustituible", com deia Sabina, on ningú mira qui té al costat, vam fer rogle a la pista de ball quan vam estcoltar aquella cançó. 

A ritme de Jackrabbit Slim Twist, com John Travolta i Umma Thurman, vam decidir, just en aquell moment, que som massa anti-convencionals com per ballar el vals si un dia decidirem casar-nos.

Si eixe dia arriba, ballarem pulp fiction.

I ací queda escrit.