Discutint...

30 de gener de 2012


Hui he decidit eixir a caminar. Com que no conec massa les rodalies del meu nou hàbitat, he començat a fer voltes, fins que he trobat un carril bici i he decidit seguir-lo per descobrir on arribava. Una estona després he descobert que no sóc l'única que camina pels carrils bici, buscant el final. Gent que corre, camina, pedaleja, etc., i deixa caure el sol a les sis de la vesprada.

Entre vianants i ciclistes anava jo en els meus pensaments, normalment sempre en harmonia amb la música que porte a l'orella. I de front m'he trobat uns iaios. Ell amb un gaiato. Ella agafava el  braç d'ell. Caminant. A poc a poc. A passets xicotets.

M'he llevat els auriculars, sincerament, per escoltar la seua conversació. I quan ens hem creuat, jo anant i ells tornant, ell li preguntava a ella què hi havia per sopar. Ella li contestava que hi havia bollit. I ell es queixava perquè sempre menjaven el mateix. 

No he pogut seguir-los amb la vista, ja d'esquena i somriure'm a mi mateixa.

He pensat que així voldria caminar jo quan siga vella.

A poc a poc. 

Al teu costat.

I discutint pel sopar.

Una bala...

28 de gener de 2011

Anava conduint, potser a la una de la matinada, pensant en res tan important com per dedicar massa atenció a la meua veu interior que de tant en tant em parla. 
Però en el temps que tarda un semàfor en posar-se verd, m'he n'he adonat que tal volta ha arribat el dia aquell en el qual estàs tan lluny, que ja només ens separa una línia escrita en un foli. 

Tu m'entens. Saps que entre tres-centes opcions també està la teua. 

He pujat al terrat, per respirar aquell aroma que m'ompli els pulmons de vida, i per cerciorar-me que encara em queda una bala.

I saps que serà teua. 



"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

A poc a poc...

22 de gener de 2012

Ahir, jornada de manifestació. Al principi hi havia nervis. Serem molts? Ens farem escoltar? Tindrà repercussió? Perquè facebook i twitter tiren fum, però no sé si erà cosa meua, o serà només la gent a la que segueix...

Al final, un èxit a València i a Alacant. Hui som notícia en tota la premsa. I seguirem amb les mobilitzacions. A poc a poc fem camí.

(Foto d'Eva Marco)

 (Foto d'Eva Marco)

(Foto de Rubén Bodewig)

 (Foto d'Eva Marco)

(Penjat per Melderomer)

(Penjat per ruldap)

Corredor...

16 de gener de 2012

Casualitats de la vida, fa dies vaig anar a parar (de passada) a aquell corredor en el qual em deies que no et donava opció i que m'estimaves per damunt de tot. El que no et vaig voler dir és que, allò no era forma d'estimar i que el que no em donava opció (a deixar-te) eres tu a mi. No vaig ser capaç de creuar la porta d'entrada i em vaig quedar a la porta, la mateixa porta en que vaig decidir posar fi a un infern. Allà dins, aquelles parets amaguen històries que encara li remouen a una l'estómac. 

De vegades, en corredors aliens trobe l'olor del mateix producte de neteja que impregnava El Corredor en qüestió i no puc evitar sentir fàstic. Així és com es condicionen les situacions personals a un aroma de lleixiu mesclat amb llima que res té a veure amb nosaltres, però que no crec que puga suportar més en la vida.

Teníem poques coses en comú tu i jo.
Saber estimar i deixar-se estimar era una d'elles.
 


"...cuántas veces te ha hecho callar...cuánto tiempo crees que aguantarás..."


Altra pasta...

12 de gener de 2011

No m'agrada gens escriure sobre política o res que tinga a veure amb la política ací. No m'agrada perquè per a gustos colors i perquè, tot i que ben orgullosa que estic jo de les meues creences, trobe que la política s'ha anat desgastant moltíssim i em costa creure que puga haver una política justa i real, basada en la ciutadania. De fet, en les últimes eleccions he anat a votar per culpabilitat (si no ho feia), més que per convicció.

Bé, per les raons que siga, no m'agrada escriure sobre política. Però avuí és que no ho puc evitar... Pose la televisió i tot és parlar de nosaltres. Que si judicis, que si corrupció, que si diners per ací, que si estàtues per allà, ara retallem en sanitat, ara toquem l'educació. Fa un poc de vergonya. Fem un poc de vergonya.

Avuí em costa no fer cas al que ens envolta. Twitter i Facebook tiren fum. Al e-mail personal m'estan arribant uns quatre e-mails per dia sobre les novetats de les concentracions i mobilitzacions en contra de les retallades a l'educació, la sanitat i la funció pública en general. I és difícil fer allò dels micos de no escoltar, ni parlar ni mirar.

No vull fer cap reflexió sobre les retallades, sinó sobre la unitat que estic sentint aquests dies. No porte massa temps treballant, però sempre s'ha escoltat que si aquest sindicat és d'aquest pal o de l'altre. Que si estos dos firmen un pacte quan menys t'ho esperes.... Crec que és l'única vegada que absolutament tots els sindicats estan d'acord en tot açò.

I és l'única vegada que he estat a un claustre de professors on TOTS hem estat d'acord en unir-nos com a claustre a les mobilitzacions que s'estan convocant a les tres províncies. 

Anar tots a una ens fa forts. A mi, tal volta perquè no estic feta de la mateixa pasta dels meus companys amb més experiència que van viure la rebel.lió en la dictadura, em fa un poc de por tot açò.

Senyals...

10 de gener de 2012

Encara no he pogut esbrinar el motiu pel qual els fantasmes venen o se'n van. De vegades els trobe a faltar, i els busque en la foscor. Altres venen i no em parlen. I aleshores pense en què he fet o no he fet perquè em vinguen a visitar. Algunes vegades venen i tenim conversacions que duren tota la nit. I altres vegades només parle jo i ells m'escolten. 

Fa anys que converse amb mi mateixa i amb l'ombra dels qui alguna vegada han passat per la meua vida. En algunes ocasions, els meus fantasmes em deixen post-its pels espills en els quals saben que em maquillaré o em pentinaré o em miraré de reüll abans de sortir de casa. 

Hui m'he alçat del llit, i encara amb les lleganyes als ulls he trobat a la tauleta del menjador un antifaç negre i una capa. He mirat a dreta i esquerra, esperant trobar l'ombra que ha vingut a visitar-me. Com que les visites són habituals, ja no m'estranye si trobe les coses canviades de lloc o si m'han deixat xocolata al costat del paquet de galetes.

Sense saber massa el motiu pel qual m'han deixat aquell "regal", he entès que hui no podia sortir de casa sense enfilar l'antifaç i la capa a la meua bossa. 

Així, des de hui, vaig pel carrer amb la meua disfressa justiciera. Tal volta no l'utilitze hui, ni demà. 

Esperaré la pròxima senyal...

Botant...

8 de gener de 2012

Hui era dia d'ordenar. Els nadals han acabat i han deixat una habitació desordenada, entre regals, roba bruta, per estrenar, maleta a mig fer i desfer... Per això, ha posat música i ha començat a poc a poc,  a ordenar cada peça de roba  alhora que posava al lloc cada pensament, al ritme de la música.

Pensa que és difícil trobar-se al lloc sempre, i més quan s'ha passat quasi vuit anys anant i tornant. Però ara, que està i no està, a cavall entre dos ciutats, sempre amb la maleta i el cotxe, troba que està on ha d'estar. A mitges entre tot i res. La transició entre estudis i feina ha passat, i amb la necessitat quasi imposada d'haver d'arrelar, arrela en mig de tot i de no res. Allà on les ànimes perdudes deixen caure la seua ombra. Allà on els seus fantasmes la visiten de tant en tant.

Ja amb la maleta feta, es disposa a ordenar els papers d'aquests mesos: informes, factures, nòmines... Mentre els seus dits estiren la goma d'aquella carpeta blava tradicional, on guarda tots els rebuts del telèfon, sona una cançó, i recorda que aquell va ser el primer cd que va tenir, ara fa 14 anys, junt a la primera ràdio que va tenir que ja llegia Cd's, i no cassettes. 

Llavors, ha pujat damunt del llit, per botar com abans ho feia, cantant a crits these days de Bon Jovi com si li anés la vida. Tu has obert la porta i l'has observat durant dos segons, el temps que has tardat en descalçar-te i pujar al llit.

Perquè tu, com ella, no volies perdre l'ocasió de jugar també a ser els adolescentes que abans ereu, intentant tocar el cel amb les mans, aprofitant l'impuls del matalàs.