Bla bla bla bla bla...

30 de novembre de 201

Les coses cauen pel seu propi pes. I tu peses massa com per mantenir-te enl’aire tant de temps. Per això hui, asseguda en un graó de l’escala de Conselleria d’Educació d’Alacant, m’he adonat que al final t’has acabat mossegant la llengua. I clar, t’has enverinat, com és normal.
Per això sé que ara passeges la teua ànima per uns corredors que creus teus, però que en realitat són una propietat pública. Hi ha qui té probleme sper parlar. El teu problema és el contrari. I oblides allò que deia l’àvia deque s’agafa abans a un mentider que a uncoix.
La distància la posem les persones, no el temps.

I tu estàs massa lluny ja.


“...bla bla bla bla blaaaa...llueve sobre mojado..."

Xafardeig de poble

27 de novembre de 2011

M'encanta el xafardeig del mercat de poble. Quan vas ja passades les primeres hores del dia, el mercat està més poblat. Has de fer cua durant més temps, però pots formart part, de manera passiva del xafardeig de les dones i els homes que van a fer mercat.

Però no només al mercat, a la carnisseria, a la peixateria, sabatería, etc., també es dona aquest xarrar de tot i de res, en una conversació que comença amb el depenent i acaba amb tota la tenda.

Els néts, les netes, els fills, les filles, el ja vinent Nadal, la crisi, el nou president del govern... Tot tema és susceptible de ser tractat. 

I jo, asseguda al darrere, en una xicoteta cadira que deixen per als qui fan cua però no conjuguen massa amb el xafardeig del poble, escolte amb un somriure ben gran, les xerrades i conversacions.

Quan pense que la conversació ja ha acabat (i la cua també), em pose de peu per demanar, i una velleta es gira i em pregunta:  "itat, nena?", tan típic de Castalla.

La invisibilitat és inviable als pobles.

Per això, no dubte en entrar al cercle del xafardeig i contestar:

- Si, si...

25 de novembre

25 de novembre de 2011

SI EM CRIDES,  NO M'ESTIMES

SI M'AÏLLES,  NO M'ESTIMES
SI M'ANUL·LES, NO M'ESTIMES

SI M'HUMILIES, NO M'ESTIMES
SI EM PEGUES,  NO M'ESTIMES



25 DE NOVEMBRE: DIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE


Esperant...

Hui he pensat en els meus fantasmes. Fa temps que no em visiten. Em fa por que m'obliden, però sobretot em fa por oblidar-los. Tenia la xicoteta esperança de que vinguessen amb mi. Com el passat, que per molt que fuges va amb tu. 

Els fantasmes, però, són diferents. I només quan les coses van malament  ixen del seu espai i es presenten en meitat de la  foscor per tapar-te bé i que no agafes fred, mentre tu dorms tranquil.lament

Ara no tinc graons on seure a escoltar passar la cadena, ni garaix on observar com els fantasmes mengen arrop i tallaes, ni terrat ple de rebuts de la contribució de fa setanta anys, ni persianes,darrere les quals mirar passar la gent, ni foraca que mirar durant hores i hores.

Un dia algú em va preguntar si de veritat veia els fantasmes dels quals parle constantment. És difícil contestar eixa pregunta quan es té la sensació de viure en un purgatori constant, com una ànima perduda que té alguna cosa pendent: sempre amb alguna cosa a fer, sempre amb una conversació no acabada, sempre amb una venjança tramada, sempre amb una espineta per treure...

Quan es té la sensació d'haver viscut dues vides, des que algú va disposar la teua vida com si fores una titella, viure esperant és el que et queda.

En aquest cas, esperant fantasmes.

Esta nit deixaré una llumeneta encesa, per si tinc visita.


Manel...

12 de novembre de 2011

És força difícil parar-se a pensar com de ràpid passen els dies, perquè nosaltres mateixa formem part dels segons i dels minuts que avancen sense tenir en compte les nostres necessitats. Però de tant en tant, com quan parava el temps en estacions de tren, es deté només un segon mentre es lliga les sabatilles, alça la vista, i troba el món parat al seu voltant. 

Així, avança pel carrer mirant, ara sí, als ulls quiets de les persones que s'han quedat parlant, amb la boca oberta i amb les bosses de la compra a les mans. I pensant en com de supèrflues són les rutines que vivim dia a dia perquè ens pertoca, torna a casa, mentre el món torna a rodar. 

Ell l'espera amb el davantal posat, d'esquena a ella, amb el cullerot de fusta a la mà i movent el cul a ritme de ManelElla el sorprén passant les mans per la seua esquena, contagiant-se del moviment del ball.

I així, la cuina s'ha tornat a convertir en una xicoteta pista de ball. 

Desconeixent per complet que, si gosaren mirar només un segon per la finestra, podrien veure que el món s'ha tornat a parar.


"...i sembla tan clar que ens equivoquem..."

Pensaments...

4 de novembre de 2011



Podria estar hores mirant les espelmes enceses damunt la taula. Com van cremant la cera, a poc a poc, impassibles als meus ulls observadors. El xap-xap que va caent des d'aquest matí va pegant en l'alumini de la finestra que, passat el temporal, hauré de netejar. Recolze el cap al sofà, bocabadada amb les veles i aleshores una cançó em treu de la meua meditació. El vinilo transmet estranyes sensacions que el CD no aconsegueix transmetre.

Així, i ja amb la vista fixa en les espelmes he pensat que, igual que a la cançó, és possible que la calma haja resultat ser la millor arma per treue la pols de l'ànima.

Aleshores he escoltat rollar la clau, i m'has trobat allà al sofà, amb les espelmes enceses i el vinilo en marxa. Com bé saps el que aquella cançó em transmet, no has gosat treure'm dels meus pensaments. I com un fantasma, has passat per davant meu quasi de puntetes i has deixat caure la teua ombra al meu costat.

I sense necessitat d'execució de cap sò ni paraula, t'has quedat allà quiet, intentant escoltar els meus pensaments, sabent que això no passarà mai.

Però, tot i això...

...no deixes d'intentar-ho.



"...después de tanto tiempo al fin te has ido y en vez de lamentarme he decidido...tomármelo con calma..."