Els gats escaldats...

27 de setembre de 2011

L'altre dia va escoltar allò de "els gats escaldats fugen de l'aigua" (o alguna cosa semblant). En un principi no va entendre massa el significat, però va fer un somriure, per evitar preguntar. Però no hi ha res com la pràctica per entendre el significat de les frases fetes.

Així, hui, s'ha vist davant d'un full amb una llista de noms. Només calia apuntar el seu a la cua. Tan simple com sona. Ha agafat el bolígraf, ha escrit una essa majúscula, i sense saber per què no ha pogut escriure la "o" que li seguia. Ha emborronat l'única lletra que ha escrit, ha deixat el bolígraf damunt del foli i ha pegat mitja volta, deixant allà la seua taca al final del paper.

Hi ha situacions que marquen un abans i un després, però pensava que el dia a dia acabava per difuminar eixa divisió, que tard o d'hora s'acabava oblidant.

Potser es necessita molt temps, qui sap.

O tal volta hi ha escarments que no s'obliden.



"...No sé de qué compás te deslizaste... ni en qué estación de metro te perdí... ...no vi llegar el lobo y me avisaste..."

Mail...

24 de setembre de 2011

En aquell temps, en el qual no formàvem part l'un de la vida de l'altre, no volies escoltar Sabina. Supose que qui passa pel meu costat, sense necessitat de tocar-me ni parlar-me, olora les cançons de Sabina que ixen pels meus porus.

Hui he rebut un mail, el contingut del qual era açò:


M'agrada que penses en mi quan trobes estes coses.


Hoy me toca...?

22 de setembre de 2011

Si no em creue l'escola amunt i avall unes vint vegades al dia no me la creue cap. Fotocòpies, impresions, reunions, avaluacions, horaris... Els xiquets ja estan a les seues classes, però jo em dedique a les avaluacions, a fer grups, a quadrar el meu horari unes deu vegades cada dia, etc. Setembre és una bogeria.

Entre unes coses i altres està el pati, els mocs dels més menuts, que encara ploren (i el que els queda per plorar quan arribe el menjador a octubre) les mares que ja van preguntant per a quan les reuncions inicials...

I quan creus que esclataràs, mentre puges les escales amb cinquanta informes, pendent de la reunió amb la tutora de quart, pensant que has de canviar este grup d'última hora pel de la tercera i maleïnt l'univers perquè ja tens l'USB ple de virus d'anar per tots els ordinadors de l'escola... notes com algú t'estira de la camiseta. Et gires pensant que res que et diguen podràs ja emmagatzemar al cap per hui.

Però al girar-te descobreixes allà baix, darrere unes ulleres subjectades pel típic filet darrere les orelles, un xiquet que et pregunta:

- Hoy me toca contigo?

I sense poder evitar un somriure he pensat que de vegades és inevitable creure que els meus follets m'envien missatges per fer més acollidora la meua vida.

De la cuina al bany...

21 de setembre de 2011

Havia oblidat el silenci, potser per segona o tercera vegada. Però els plecs del cervell sempre guarden xicotets llampecs que fan que durant uns instants viatges al passat. Així, hui ha descobert que el silenci l'envolta, perquè ha pogut escoltar les seues passes al corredor, de la cuina al bany.

I en un llampec fulminant ha vingut el seu tren de vapor, i l'ha portat a un temps en que no podia gaudir del silenci. Un temps en que l'espai personal penjava d'un fil. Un temps en que no podia escoltar les seues passes, de la cuina al bany.

Ara no té massa temps per para a pensar, però de vegades, aquestes coses la fan parar i gaudir de les coses que l'envolten, però de les que no s'adona perquè la rutina diària ocupa tots els pensaments.

Com poder gaudir del silenci, i del soroll dels seus peus descalçats caminant...

...de la cuina al bany.

Hui...

18 de setembre de 2011

Els principis sempre són estranys. Els finals també.

Hui, escric mentre els apunts de psicopedagogia reposen damunt la taula. S'acosta la recta final, i pense què faré després, quan no tinga que dedicar vesprades, dissabtes i diumenges a aquests estudis complementaris que s'han allargat més del que em pensava. Alguna cosa trobaré, segur. Sempre hi ha coses. Sempre hi ha ambicions.

Però, independentment dels quefers que decidim portar per davant per ampliar els nostres coneixements (i per tenir el cap entretingut), pense que hui, tot i que l'escenari és ben semblant, no escric com quan fa un any. Una taula, uns apunts, l'ordinador, tiramisú de limón de fons, les dentilles al foc... Això no canvia.

La diferència rau, com sempre, en el contingut, i no en la forma. Per això, no hi ha enlloc un sentiment d'ansietat, d'estar perduda, d'estar fent les coses perquè "les circumstàncies" en forma personificada t'empenten a fer coses que no tens ben clar si fas per tu o per altra persona. Tinc un bon mecanisme de defensa que m'alerta quan les coses no van bé. I ara mateix està adormit.

Hui escric ací a la meua taula, sabent que és exactament on he d'escriure.

Hui estic ací, rodejada d'apunts, amb les fotos de Londres a la paret, amb les dentilles al foc, amb Sabina de fons...

...i sé que és exactament on he d'estar.



"...no mires atrás...que ya no estoy..."

Groupie...

15 de setembre de 2011

Recorde l'últim concert de Sabina al que vaig anar. No només pel concert en sí, i per la companyia amb la que vaig gaudir, sinó també per l'emoció de la compra de les entrades, els moments pre-concert, etc. No sé si us passa amb algun grup o cantant. Jo amb Sabina em torne boja. Sóc una groupie total. Em transforme. Després veig a les xiquetes estes que ploren perquè han vist al Justin Bieber i em ric. No vulgueu veure'm per un foradet en un concert de Sabina.

La primera vegada que el vaig vore va ser a Torrevella, amb la gira de "Pájaros de Portugal". No vam calcular molt bé l'hora, pensant que arribaríem a hora de fer bona cua i estar a prop. I tot i que vam estar allí dues hores abans, no vam poder estar a primera fila. Uns 10 metres més enrere. Però bè.

La segona vegada va ser en la gira de Sabina i Serrat, a Elx. No vaig poder fer cua de tota la vesprada, perquè treballava a Tabarca, i anava limitada pels horaris dels vaixells. Però em vaig encarregar jo de tenir un bon lloc, a prop de l'escenari, a base de ficar el colze, però tampoc a primera fila.

La tercera vegada va ser l'estiu del 2010, amb la gira de "Vinagre i Rosas", a Alacant. Vam comprar les entrades pel mes d'abril, tot i que el concert va ser el 14 d'agost. Per si s'acaben! Deia jo... I em vaig plantejar anar a veure'l a Úbeda, perquè en un principi no estaven penjades a la web les localitats de per ací a prop on cantaria. En aquest, tampoc a primera fila, sempre hi ha algú que és mes groupie que jo i arriba abans.

I l'última vegada va ser a un recital de poesia a Alacant, en el que vaig estar a tercera fila, però vaig aconseguir tenir-lo després davant meu i que em firmés la funda del vinilo de "Esta boca es mía". Orgasme total. El tinc emmarcat i penjat a la paret.

Fa poc he vist que en octubre s'estrena el musical a Madrid. I que Sabina i Serrat preparen un nou disc i una nova gira. I que també faran una pel.lícula sobre la seua vida.

I ací estic, que no s'ha estrenat res encara, però ja mirant dates per anar a Madrid, en les que sortirà el nou cd, i investigant coses sobre qui farà la pel.lícula i com serà.

Molt normal no és açò...

Qui juga amb foc...

11 de setembre de 2011

Hui cuinava una truita de carabasseta i ceba tendra. Mentre deixava ablanir-se la verdura a la paella, he jugat a agafar un trosset de carabasseta i a empomar-lo amb la boca des de la cullera de fusta. Com que aquesta activitat em tenia totalment absorbida, he anat movent-me per davant la cuina, i he acabat posant la mà a la vora de la paella. I, clar, m'he cremat. Com és normal.

Així, i sense voler-ho, he aprés hui que qui juga amb foc es crema. Literalment.

Quina lliçó més valuosa.

Al món...

7 de setembre de 2011

Enfilant el nas davall dels llençols de cotó, per notar encara l'olor característic que fan els llençols acabats de llavar, buscant uns peus a qui contagiar la geloreta que ja s'enfila al llit, i amb un xicotet fil de veu, vas murmurar:

- Què bé que estigues ací.

- Al llit?

- Al món

- ...


"...sigo en silencio su respiración...acompasando, los latidos de los corazones..."

Viure la festa...

5 de setembre de 2011

Amb la música festera encara al cap, acaba un any i comença un altre. Perquè és possible que els i les mestres mesurem els anys de setembre a setembre, i no de desembre a desembre. I tot i que les festes no han sigut especialment boges, com altres anys, trobe que han sigut especials.

Perquè mentre els trabucs disparaven a la porta de casa, tu i jo hem pegat a fugir a la fira. I sense voler-ho ens hem vist als cotxes de xoc, conduint i rient amb la música de la fira de fons, com quan teníem quinze anys.

Hi ha diverses formes de viure la festa.

De vegades hi ha que viure-la pegant voltes sobre tu mateixa, damunt d'un tros de ferralla.