És possible...però hui...

31 d'agost de 2011

Hui, com fa un any i mig, tinc el cul gelat d'estar escrivint al pis. Rodejada de caixes. Roba, paelles i olles, tovalloles, vinilos, fotos, maletes... Per aquell temps tornava. Hui marxe. I mentre el tècnic m'instal.la el telèfon i l'internet, escric a un document word, que després copiaré i pegaré ací.

Em fa por perdre la inspiració. Perquè ara ja no tinc una casa plena de fantasmes, ni un terrat, ni un garaix ple de llenya i trastos del bancal de l'avi que em donaven corda per a una muntonada de posts.

L'espai és si més no, el que menys m'importa, perquè a València tenia una cabina de telèfon per habitació i unes estàncies comunes que compartir amb tres persones més. Passe de tres-cents metres de casa de l'àvia a setanta d'un pis individual, però mire al meu voltant i et veig obrir caixes. Això abans no ho tenia. Em mires i em preguntes on has de posar la làmpara que acabes de treure, però tan absent estic, que no sé ni el que em dius, ni puc contestar-te.

Llavors, deixes la làmpara on estava i seus al meu costat per obligar-me a tombar-me al pis, perquè es veu que la gelor del cul no és suficient. I allà, l'un al costat de l'altre, amb el fresquet del pis entrant per l'esquena, el cul i les pantorrilles, envaïts per caixes i mirant el sostre, he pensat que és possible que perda la inspiració.

Però hui ja he tingut sobre què esciure.

Encara..

30 d'agost de 2011

Feia temps que no m'asseia al portal de casa. El cul a terra i el Carrer Convent davant. Hui, a més, és un dia de molta gent pel carrer, perquè demà és l'olleta a Castalla, i la gent fa mercat hui. I allí asseguda, amb cadires a la porta perquè no m'aparcara ningú, esperant el cotxe per carregar els trastos de la mudança, he vist passar a este i a aquella, al veí i a la cosina de la tia de la nora del cosí de ma mare. I en una d'estes que estava despistada, una velleta ha girat el cantó, velleta de les que coneixes de vista, però que elles a tu et tenen ben ubicada, perquè no pots negar la cara de la mare.

Aquesta velleta ha parat i m'ha preguntat per la meua vida: que què faig, on estic, si tinc feina, etc.. Com es veu que m'ha vist cara de despistada, m'ha dit que l'àvia, abans, quan s'asseia on estava jo ara, sempre la posava al corrent de la vida dels néts. Però com que ja feia temps que havia faltat, que ja no sabia res de nosaltres. Així, em acabat parlant de mi, del meu germà, de la meua cosina catalana, del meu cosí banquer, de ma tia i ma mare i el gènero que tenen a la tenda...

Al final m'ha acabat dient que trobava a faltar l'àvia, allà asseguda, formant part del xafardeig del carrer.

I jo no he gosat dir-li que de vegades, l'àvia encara passeja per la casa amunt i avall, del pati al terrat i del terrat al pati. Que sovint encara ve a passar la cadena, i que de vegades encara assaboreix el seu arrop i tallaes al garaix.



Si t'agrada...clica!

28 d'agost de 2011

Quan començava a escriure ací en aquest espai em feia vergonya que la gent llegira el que escrivia, però com no vivia al meu poble, acabava per no importar-me. Ja se sap "ojos que no ven..."

Cinc anys després d'estar estudiant i treballant a València (i província), vaig acabar treballant ací a l'escola de Castalla, durant un curs realment caòtic i destructiu (personalment parlant). Però en el que vaig tenir alguna anècdota graciosa, conseqüència d'algun comentari que em feien els pares sobre el meu bloc a les reunions trimestrals. I en les que em veia en la àrdua tasca d'haver de reconduir la temàtica de la reunió cap als seus fills.

I jo, que escrivia (i escric) per necessitat, sense pensar qui podia llegir les meues bogeries, vaig anar posant cara als posts. Alguns reals, altres inventats, altres somiats, etc., però sempre amb un destinatari darrere. Puc ser jo, tu o el veí. Però ara comence a comprendre que quan escrius a un espai com aquest, sempre hi ha algú darrere. Potser algú que ha entrat conscientment, o tal volta algú que buscava una imatge a Google i per defecte li ha sortit aquest bloc.

Ara sorgeixen noves ambicions, nous projectes que s'estan forjant, a poc a poc, perquè a foc lent tot es cuina millor. I sense saber si la cosa acabaré bé, o potser quede tot en una il.lusió, anem preparant el camí.

De moment, Bogeries Meues ja té pàgina a facebook.

Si t'agrada... clica!


Son, ochenta días son...

22 d'agost de 2011



Dels viatges a València una no sap massa bé que esperar, perquè qualsevol cosa pot passar. I si algú em contés que el cap de setmana acabaria dins d'un cotxe, creuant València de punta a punta escoltant la vuelta al mundo de Willy Fog, no sé si m'ho hagués cregut.

Però si, eixes anècdotes són típiques de València, on saps que el dia començarà aparcant el cotxe al carrer República Argentina, però no saps que acabarà a les 8 del matí, esmorzant un entrepà de pernil dolç formate i poma rostida damunt d'un llit col.locat estratègicament a un comedor que hui farà d'habitació d'hotel.

I així, dins d'aquell cotxe on la temperatura no ofega, des de l'Avinguda de les Corts, fins al Cabanyal, passant per l'Umbracle, el Carrer del Mar, la Plaça l'Ajuntament i Tarongers, una sovint encara es pregunta què fa que no torna, per quedar-se.



"...Son, ochenta días son...ochenta nada más...para dar la vuelta al mundo..."

Passat i present...

20 d'agost de 2011

De vegades creus que coneixes algú. D'altres és al contrari, i hi ha gent que pensa que et coneix. I en la majoria d'ocasions que això succeeix, segurament estarem equivocats. No coneixem ningú, segurament ni a nosaltres mateixos.

Em sorprèn com passen els anys i mantenim la mateixa imatge de la gent del passat. O com la gent del passat té la mateixa imatge que fa nou anys de nosaltres. Això potser és bò, o dolent, en funció de quines siguen les característiques que es recorden.

Als pobles sol passar que trobes gent del passat dues vegades a l'any, i ambdues parts creieu estar al mateix punt on estàveu l'última vegada. Passada la primera conversació sobre feina, estudis i família, toquem la part amorosa. I tu i jo, que vam compartir tant, ens trobem en la situació de creure que ens coneixem, però no. La qual cosa ens porta al perillós terreny de jutjar dense saber.

Però tant fa, perquè potser, per molts anys que passen, jo sempre tindré 18 anys per a tu. I tu sempre tindràs poques habilitats amb les matemàtiques per a mi. Però oblidaràs que ja en tinc vint-i-set, i jo oblidaré que tu ja eres llicenciat (en ciències).

Al matí següent ens mirarem a l'espill i, mentre ens netegem la resta de la màscara d'ulls que se'ns va quedar d'anit, ens preguntarem quant hem canviat des de llavors. Hores després, engegarem el cotxe, i farem camí a València, per trobar-nos amb altre passat que desconeixem, que ens desconeix.

Però de camí, dins del cotxe, deixaràs reposar la teu mà damunt la meua, mentre canvie de quarta a quinta. Baixaré dels meus pensaments i descobriré que, després de tot, he aprés a deixar el passat al passat.

I a veure que és el present qui realment em coneix, i que per tant, em jutja pel que sóc.

No pel que he sigut.




"...i Dolors..avuí entre els caps..no hi haurà mirades de complicitat..."

Tornem al punt de partida...

16 d'agost de 2011

Hui puge al terrat i obric caixes. Havia oblidat allò de fer i desfer caixes, d'omplir i buidar maletes. Fa un temps tenia la sensació de trobar-me a una mudança permanent. I fins fa uns dies tenia la sensació de viure en un estancament constant. Extrems tan allunyats que quasi es poden tocar.

No ve mal agafar-se el temps que es necessite perquè el riu torne al seu llit. I quan es té la certesa d'haver arribat a la fi del parèntesi personal, és hora d'agafar la vida i emportar-se-la allà on ha d'estar el teu cos.

Per això, he engegat Blowin' in the wind, com cada vegada que faig una maleta que sé que tardarà en tornar, i he pujat al terrat per decidir, novament, quines coses són susceptibles i mereixedores de venir amb mi, i quines es quedaran. Sembla fàcil. Però no ho és. Perquè al temps que vas obrint caixes vas recordant, experimentant, sentint, rient i fins i tot plorant.

I quan ja has fet la primera selecció n'has de fer una segona, perquè totes les coses que han passat el primer filtre no poden anar amb tu. Són massa. Llavors en tiraràs algunes, altres tornaran a les seues caixes d'origen. I només aquelles que creus que ocuparan un bon lloc a una prestatgeria (com els llibres de Calvin) una paret (les fotos de Londres), el terra (el puf), o la taula de la cuina (la vela perfumada de gessamí que em vas regalar), tindran un xicotet espai entre els llençols, les mantes, les fundes del sofà i les paelles que aniran a la maleta.

Així, finalment, cos i vida s'uneixen en un punt.

En el mateix que em vaig quedar fa un any i mig.


"...how many roads must a man walk down..."

Tempestes...

15 d'agost de 2011

Els canvis són bons per donar sortida a totes aquelles coses que estan pendents d'un fil. Eixes situacions, relacions, amistats, etc., que no saps si davant d'un canvi la seua estructura resistirà, o potser s'enderrocarà. I val a dir-ho al contrati també: pensem, durant un instant, quantes coses hem enderrocat per no ser capaços o no estar diposats al canvi.

És una mena de prova que tots passem alguna vegada. Quan estudiava a València ja tenia la sensació d'estar a un examen permanent. I també al contrari, d'estar examinant les persones del meu voltant constantment.

Hui tinc la mateixa sensació als budells. Tal volta amb un poc menys de por. Perquè és sabut que les situacions personals no són estables, i que les relacions i amistats van i venen (com els pets, ja ho deia l'àvia).

Anit escoltava Sabina i, tot i que Sabina sempre és present a les meues llistes de reproducció, ho és de forma un poc més exagerada (si pot ser) quan es preveuen tempestes, que no són més que l'avís de que en uns mesos els rius baixaran plens.

Masculino singular...

12 d'agost de 2011


I el bon rollo que se li queda a una quan la primera cançó del dia que escolta és esta.


"...Inocente...el que mucho abarca, mucho miente..."


Canvis...

10 d'agost de 2011

Els canvis fan por, però al mateix temps són la maquinària que ens mantenen vius. Una persona em va dir un dia que jo era una persona que acceptava mal els canvis. I qui no? Vaig pensar. Però un temps després he entès que aquella persona no volia que jo canviés, perquè això suposava que ella també havia de canviar, i era a ella a qui realment aterrava el canvi.

Hui faig llista de les coses importants que he de ficar a la maleta dins d'unes setmanes. El tocadiscos i la pel·lícula d'Amelie són les primeres coses que he apuntat.

Pense en el canvi, i tot i que fa por, és el que vull.

Perquè els canvis mouen el món.

I si són al teu costat, deixen de ser aterradors.



"...tan locos quisieron perderse del mundo...."

Espinetes...

6 d'agost de 2011

Els estius a Castalla sempre són destroyer, ja ho dèiem fa tan sols unes horetes. A Castalla no podria ser estiu tot l'any, perquè els habitants no hi sobreviuríem. Diuen que ningú és profeta a la seua terra. Tant fa, perquè arriba l'estiu i si no eres profeta eres el rei del Raconet.

Un dia tornaré, per arrelar. Qui bé em coneix, bé sap que no ignore cap espineta que se'm quede clavada. I Castalla, tal i com comentava a una antiga i bona companya de feina, és una des les grans espinetes que un dia treuré. Però, abans d'arrelar s'ha de viure. I ací a Castalla, tot i que es viu molt bé, arriba l'hivern, i el fred i la rutina es fan més difícils de suportar que a qualsevol altre lloc.

Però no hi ha enlloc una placeta del carreter, ni una plaça de la font vella, ni sortir de festa i estar a casa en cinc minuts (sense agafar taxi!), ni Loquillo, ni xupitos de cervessa, ni estius en els quals perds el nord, el sud, l'est i fins i tot l'oest. No hi ha enlloc la gent que ací trobes, no hi ha enlloc un Raconet on compartir el que allà es comparteix.

No hi ha un lloc al món com Castalla, que és un d'eixos llocs dels que sents la necessitat de fugir, i quan estàs fora, necessites tornar. Un ni contigo ni sin tí impossible de digerir.

No existeix a la terra un lloc que faça que a les quatre del matí, un sis d'agost de 2011, engegue l'ordinador per escriure sobre les coses que pense que no tenen solució.

I tot així, segur que la tenen.



"...por qué por quéee...los domingos por el fútbol me abandonas..."

Twist...

4 d'agost de 2011


T'esperava darrere la porta per donar-te un ensurt, però dels bons. Perquè al temps que has girat la clau li he donat al play de l'equip de música, per ballar a ritme de twist "Ill ballo del mattone", de Rita Pavone.

I tu, després del primer bot que has pegat (perquè clar, no t'ho esperaves) has mogut el cos al compàs, amb les teues esportives i els teus pantalons de sortir a córrer.

Perquè no és necessari vestir de gala per ballar twist.

Només el corredor de casa.

I Rita Pavone.



"...non essere geloso se con gli altri ballo il twist...non essere furioso se con gli altri ballo ir rock..."

Canvis...

3 d'agost de 2011

Hui, que semblava un dia qualsevol, ha obert els ulls, ha mirat les bigues del sostre de l'habitació i ha sabut que en poc temps les tornarà a trobar a faltar. Ha desempolsat la maleta, ha anat al banc, ha fet dues trucades de telèfon, i ha decidit així, que hui serà un dia que tornarà a marcar un abans i un després.

No és necessari pensar-ho més. Perquè la por es relativa, i no es venç si no ens llancem.

A tornar sempre s'està a temps.

I sempre és preferible penedir-se de les coses que es fan, que de les que no es fan.