No tienes nada...

1 d'agost de 2011

És difícil treure el cap per mirar com de fons és el precipici. I més difícil encara és llençar-se al buit. I tu, com que de valent has tingut ben poc, sovint esperes que algú t'empenye, i així tenir a qui tirar la culpa d'haver fet el que en realitat estaves desitjant.

Ben bé saps que no tens ales per volar, ni cap ancora que et permeta aterrar. Saps que no tens més alternativa que saltar al buit, perquè ací, a la terra dels vius, no tens qui t'espere. Però per alguna raó que tu mateixa desconeixes, t'agafes ben fort a aquest purgatori que no vius, ni et deixa viure.

Per una vegada en la vida, sorprèn-te a tu mateix, i llença't. Perquè buscar a qui furtar l'oxígen que tu no tens és una aventura que un dia acabarà.

No intentes compartir una vida que saps que no tens.

Perquè la buidor de vida que dus és més gran del que vols aparentar.

I al final tot se sap.



"...no tienes nada...

...no tienes arte...

...no tienes fuego dentro de ti...

... no tienes nadie a quién compararte....

...no tienes vida que compartir..."

Cada curs...

29 de juliol de 2011

Amb nova destinació a la butjaca, i encara que no massa distant de la destinació anterior, fa plans, imagina com serà la seua nova aula, com seran els seus nous alumnes. I al mateix temps ja troba a faltar la gent que deixa enrere, i vol pensar que en cadascuna d'aquelles personetes ha deixat algun tipus d'empremta.

Després sempre quedaran les visites inesperades, en les quals poder descobrir com de ràpid creixen els xiquets quan s'està un temps sense veure'ls. I l'alegria quan se'n recorden de tu. I la nostàlgia quan veus la que va ser la teua aula, decorada i distribuïda d'altra forma. I l'olor del dinar que ja s'està cuinant en aquell menjador, on gaudies de les millors natilles casolanes que s'hagen cuinat al món...

Cada curs és una nova experiència. Cada curs és començar de nou.

I li encanta.

Cruzando el paraíso...

28 de juliol de 2011






"...para ti la vida que te lleva...para mi la vida que me quema..."

En silenci...

26 de juliol de 2011




Roman en silenci, perquè només així podràs escoltar les meues passes al corredor.

Expectatives...

17 de juliol de 2011

Em fa ràbia el feminisme masculinitzat. Tampoc és que jo vaja cremant sostenidors, tot hi ha que dir-ho. Però no em parles de feminisme i em digues alhora que el millor dia en la vida d'una dona és el dia de la seua boda. És possible que sigui un dia molt feliç, no dic que no. No em parles de feminisme mentre seus a un costat de la taula i la teua parella a l'altra punta, perquè així és com hi ha que seure en aquestes reunions socials.

Segurament no sóc qui per parlar, com sempre passa en aquests temes tan delicats, com el feminisme, el masclisme, la violència domèstica i la violència de gènere. Perquè segur que sóc la primera que tinc algun estereotip d'aquest que em van inculcar des de ben xicoteta. Dels que no seria capaç de veure si no me'l mostren. Però m'he de defendre quan a les esquenes una persona que no em coneix diu que creu que sóc una persona descentrada i que no tinc expectatives a la vida. I em sembla molt curiós que opines si mai m'has preguntat.

Supose que això de les expectatives varia en funció de l'ull amb el que es mire. La meua àvia, per exemple. Ella va nàixer a l'any 1920. Era de les que em deia que no fora una persona d'estes "moderna", de les que no es casen. Que el que havia de fer era aconseguir un bon marit i casar-me prompte. Casar-me, sobre tot, per poder arreplegar "pagueta" si a ell li passés alguna cosa. Eixes eren les expectatives d'una dona de 80 anys. Normal, per tot el que ella havia viscut.

Són aquestes les expectatives que he de tenir? I és per això que se'm considera una persona descentrada? Perquè no les tinc? Tinc altres expectatives personals i individuals abans que casar-me i tenir fills, com és, per exemple, tenir una feina amb la que mantindre'm i no tenir que dependre, precisament de cap "pagueta" aliena.

Tinc vint-i-set anys. Tinc parella, treball, i fins el moment, cap projecte matrimonial ni parental de camí. Crec que he d'aconseguir abans altres coses fonamentals, com són una independència de la llar familiar. No econòmica, que ja la tinc, sinó personal. I em fa ràbia haver d'escoltar comentaris com "no dona, si tu eres feliç així...", com si hagués de demanar perdó per no ser una persona de 80 anys atrapada en un cos de vint-i-set.

Per tant, no em parles de feminisme mentre m'assenyales i dius de mi que no tinc expectatives.

Simplement, les meues expectatives no són les mateixes que les teues.

Punts suspensius...

12 de juliol de 2011

A poc a poc. Ara un pas, ara un altre. Hui una línia, demà tres. I entre línies, històries, elefants, fantasmes, trens de vapor, illes desertes, cançons de Sabina i terrats, m'he perdut. O potser m'he trobat. Qui sap si d'ací uns anys llegiré el que ara escric i pensaré que aquesta ha estat l'etapa més boja de ma vida. O si per contra em semblarà que, per aquesta època, era quan més seny tenia.

No és fàcil passar per cada etapa de la vida. Ningú va dir que ho fora. I les que ens queden. Però de vegades ajuda viatjar i somiar com si no existís un demà, fer voltes sobre u mateixa fins caure marejats, jugar a veure qui resisteix més temps sense riure's o gitar-se al llit amb els peus a la paret per poder veure el món al revés. Tal volta així té més sentit.

Sembla fàcil, però prémer el botó del punt i final és ben complicat. Com llençar-se al buit. Sempre he preferit els punts suspensius, perquè deixen oberta una drecera que seguir si et perds. Per això hui, somie que vens a buscar-me, mentre jo t'espere ací darrere la persiana, escrivint aquest post en suspensió, que acabaré en el moment en que escolte el xiulit del tren de vapor que vindrà a buscar-me davall del balcó, com sempre.

I allà dins estaràs tu, amb les teues ulleres de pasta, i una gorra de maquinista, que et llevaràs per saludar-me i cucar-me l'ull, com a les pel.lícules antigues.

Un tren.

Blowin' in the wind.

I el que vinga...


"...the answer my friend... is blowin'in the wind..."

Dolors...

10 de juliol de 2011



De vegades em sorprenc. Pense que hi ha coses que escapen de la teua observació. I allà, en el pati on la bafor de l'estiu passa de puntetes, i movent el ron amb llima amb la suavitat dels qui s'abstrauen amb facilitat, has passat el teu dit per la meua esquena, com a la cançó. Has estret el botó del play, i m'has tret a ballar.

Només tu i jo.

El pati.

I Dolors.


"...avuí Dolors proposa un tema al cantant...un que es rigui de tu i de mi..."

Plans...

7 de juliol de 2011

M'encanten els calendaris, les agendes, els organitzadors de l'ordinador... Tinc una obsessió quasi un poc malalta per l'organització.

A l'hivern és un poc agobiant portar dos calendaris (un per a la feina, i altre per als estudis), ja que tot són entregues, informes, reunions, claustres, exàmens, pràctiques, etc.

A l'estiu la cosa és diferent, perquè el calendari serveix per anotar i quadrar les vacances de tots per poder aprofitar al màxim. Sopars, dinars, escapades a Utiel, Tabarca, bodes, concerts, Sant Jaume, la vaca, les festes, etc.

Dos mesos donen per a molt, direu. Doncs a mi me'n falten! L'any passat no vaig passar ni la meitat del temps que estic passant aquest al poble. I no pensava jo que donaria per a tant!

De moment, els caps de setmana de juliol coberts, i els d'agost...poc falta! Sort que a l'estiu no existeixen els horaris, ni els dies de la setmana.

Una ja no sap en quin dia es troba! Però sap que la cervesa al Raconet no falta!

Mai...

3 de juliol de 2011

No canvie res del que em deus per res del que tinc.

I són moltes les coses que em deus.

Paraules, sobretot.

Disculpes, més que res.

Però no les vull.

Perquè de poc serveix demanar perdó quan saps que serà impossible que això arribe.

Mai.