Cisne negro...

27 de febrer de 2011


Anit vaig anar al cinema. Volia veure "El discurso del rey", òbviament. Però quan vam arribar no estava, i la millor opció darrere d'aquesta, era "Cisne negro". Havia escoltat parlar bé d'aquesta pel.lícula, però no sabia massa bé de que anava.

Hui, vint-i-quatre hores després, encara em trobe pegant-li voltes a algunes de les escenes que més em van impactar, o les frases que s'han quedat gravades al meu cervell.

Desconeixia que es tractava d'una pel.lícula de trama psicològica, on es juga amb l'obsessió i les dues parts que tots tenim: una bona, una dolenta. Un cigne blanc, altre negre. Dues parts internes en una lluita constant. Una lluita que depen solament de tu mateixa.

Vaig estar tota la pel.lícula amb la boca oberta, davant aquella pantalla en la que no podia creure'm que Natalie Portman fos la mateixa persona interpretant el cigne blanc i el negre. Cada expressió, cada gest. Flipant.

Em fascinen els actors o actrius que poden expressar amb només una mirada tanta obsessió, patiment i fragilitat, i dos segons després, odi, sensualitat i venjança. Ricardo Darín és un actor que ja em té boja, Natalie Portman ara també.

Al final va ser una sort que no estigués "El discurso del rey". Ara, aquesta setmana la buscaré en altre cinema. Aquesta l'he de veure, encara que siga per iniciativa professional..!

En definitiva, "Cisne negro", no vos la perdeu.

Ací podeu veure el trailer.


http://www.youtube.com/watch?v=uPnB_Bjh5fo



"...la única persona que se interpone en tu camino eres tú misma..."

Reflexions...

21 de febrer de 2011

Aquest cap de setmana he fet la primera visita de l'any a València. És una sort tenir amigues que s'han quedat allí! Perquè València és una droga. A poc a poc va menguant el mono, però a dia de hui són necessàries almenys tres visites a l'any per poder resistir. I ja que enguany a falles serà impossible...

Sempre que vaig a València tinc la sensació d'haver gaudit la ciutat la meitat del que l'hagués pogut gaudir. Sovint em pregunte que passaria si l'any que ve demanés destí provisional a València i passara a viure allà un any més. I sempre torne en el tren pegant-li voltes a eixa idea.

Aquesta visita m'he sorprés perquè, a banda de que he anat i tornat en cotxe, he tornat amb la sensació de que estic on he d'estar. Perquè, tot i que l'etapa de compartir pis és una etapa inoblidable, trobe que ara mateix no seria el que més gaudiria. I a banda d'això, València, com qualsevol ciutat més o menys gran, porta un ritme més frenètic del que ara mateix porte jo, i em sembla que no estem al mateix nivell.

M'agrada fer certes visites a l'any, viure la ciutat amb gent coneguda i estimada, i després tornar al poble, on per fer-te una cervessa no has de caminar més de cinc minuts, sense necessitat de bus, metro ni taxi. I segurament al bar trobaràs gent coneguda.

Són d'estes reflexions que no interessen a ningú, però que he d'escriure-les per pròpia necessitat. I sincerament, em trobe tranquila sabent que el que vull ara mateix és tot el que tinc.

Trueque....

11 de febrer de 2011

Hui m'he trobat una multa en la lluna del cotxe. Això sembla que no és cap novetat aquest mes, perquè fa dues setmanes pagava cent euros per altra multa per excés de velocitat. No penseu ara que sóc una conductora kamikace. En set anys que fa que tinc el carnet no n'he tingut cap. L'altre dia anava a 90 en lloc de a 80 per un túnel, i pam. Papleta al canto. No volies caldo, nyas tos tasses.


La multa de hui, però, és diferent. M'ha fet riure. Davant l'escola està la caserna de la guàrdia civil. La façana està reservada per als seus cotxes, i està ben indicat. El lateral no. I allà que he anat jo. He vist un lloc i pa mi! A la porta l'escola!

A les cinc he sortit de la feina i m'he vist un paperet doblegat davall del parabrises, en el qual, entre altres coses, posava açò:

" Hecho denunciante: estacionar en la zona AVILITADA de la guardia civil".

El meu cap no ha pogut ni pensar en quants diners serien ni en me caguen sa mare i en son pare ni res d'això.

Primer he pensat que aniré a pagar però els diré que per l'amor de Déu que ho gasten en treure's el graduat escolar.

Després he pensat: colló! si l'escola la tenen en front! Els proposaré un trueque: ells em perdonen la multa i jo els ensenye a escriure

Encara que coneixent la guàrdia serril no sé jo si encara em multaran "por deshovediensia y hagresión a la authoridad".

Oasis...

9 de febrer de 2011

Quan trobes un oasi al desert pel que has caminat més temps del que penses i vols creure, tot sobra. Res és important. I al contari del que tu pensaves, el món segueix girant, no es para per mi, ni tampoc per ningú.

Per això hui, un any després, he aprofitat la brisa i he deixat anar el teu nom a trossets, des de la primera a l'última lletra. I he disfrutat del silenci que un dia em vas furtar, al costat del meu oasi, que em dona i respecta cada segon que el meu cos necessita per pensar i actuar.

Perquè els oasis serveixen per donar-te aigua quan la necessites, no per llevar-te-la quan més t'ofegues.


"...tan locos rompieron en mil pedazos...la lista negra de sus enemigos...

... tan locos pensaron hacerse piratas...y surcar en velero los mares de China..."

Orgasme...

7 de febrerd e 2011

Hui Sabina i Benjarmín Prado recitaven poesia a Alacant. Jo no he sigut mai d'agobiar ningú perquè em signés res. Però anit vaig somiar que Sabina em firmava un autògraf i este matí quan m'he alçat he sabut que era el dia. Ho promet, és cert. Pareix de pel.lícula. però totalment cert.

Així que, he buscat entre els vinilos el més adequat per a la seua signatura i he agafat "Esta boca és mía". He tret el vinilo i he ficat la caràtula a una bossa de paper, amb molta cura de no trencar-la ni espatllar-la.

Després d'un dia d'allò més normal, xiquets amunt i avall i "erres" que pareix que volen ixir i no ixen, he agafat el cotxe i hem fet cua durant tres hores per poder seure a la tercera fila (les dues primeres estaven reservades).

Gaudir del recital no era suficient, perquè la meua missió no acabava allà. Així que, quan ha acabat la funció i les molt amables hostesses ens han fet fora, ens hem esperat uns quants allà a la porta. Sabíem que havia de sortir per allà, perquè els famosos ja se sap, molt progres però tenen BMW's. I el de Sabina estava allà a la porta, encara que les molt sinceres hostesses ens diguessen que ja havia sortit per altra porta.

Finalment, després de tres hores d'esperar, una hora de recital i mitja hora més a la porta, he tingut a Sabina a escassos cinquanta centímetres i ha plasmat la seua signatura a la caràtula del meu vinilo.

Demà la porte a emmarcar.

Pintura de dits...

4 de febrer de 2011

Als xiquests de tres anys els encanta la pintura de dits. I a mi també. Hui havíem de dibuixar flors fent puntets amb les gemmes dels dits. Ja els ho podies repetir, que aquells deixaven anar la inspiració passant de puntets, i han acabat fent dibuixos que d'ací uns anys valdran una fortuna.

Veient com disfrutaven, no volia quedar-me jo sense gaudir d'eixa sensació. He ficat l'índex primer i he acabat ficant-los tots. Quin tacte més bò! Els xiquets ficaven el dit i removien la pintura escampant-la i mesclant-la amb els altres colors sense voler, però jo també! A més, ells no es preocupen per he d'anar amb compte que m'embrutaré. Què va! Ells es deixen dur per la sensació de la pintura a les mans i acaben fins les orelles.

Mentre fèiem dibuixos he pensat que no recorde jo si de xicoteta utilitzàvem la pintura de dits. Supose que si, però la memòria no m'arriba.

M'hagués agradat guardar un dibuix d'eixos que tenen les dues mans estampades, i anys després comparar el tamany de les meues mans d'ara, amb les de fa vint-i-tres.

Sendes...

1 de febrer de 2011

T'observava mentre dormies, panxa en amunt, tapat fins les orelles. Quan et vas moure i li vas donar l'esquena va ficar el cap davall el nòrdic i va fer caminar l'índex i el mitger per la teua columna, a poc a poc, fins arribar al naixement dels teus cabells.

Quan vas notar els seus dits als teus cabells vas respirar profundament, sense despertar-te. Potser somiaves que t'acariciava els cabells, sense saber que en realitat ho feia. Ella imaginava que la teua esquena era una senda. Tu tal volta somiaves que els seus dits eren una carreta de fusta amunt i avall.

Entre pujar i baixar per la teua esquena et vas despertar, tranquil, com qui acaba de tenir un bon somni. Ella es va fer la dormida i et va donar l'esquena per poder obrir els ulls sense por a que un somriure se li escapés.

I tu, per una estranya inèrcia que et sortia no sabies molt bé d'on, vas començar a jugar a que la seua esquena era una senda, i els teus dits pujaven i baixaven, mentre ella ficava el nas entre els llençols per impedir soltar una gran rialla.