Propòsits d'any nou...

29 de desembre de 2011

Els millors propòsits d'any nou no són aquells que sabem que ens faran patir, com ara deixar de fumar, apuntar-se al gimnàs, etc. Sinó aquells que sabem que, a banda de que complirem segur (perquè deixar de fumar i apuntar-se al gimnàs és possible que siguen propòsits que es queden en l'aire), gaudirem com a xiquets. 

Per això, les compres de la nit vella són ja l'avantsala dels preparatius del nou any. Uns dies d'acomiadar el 2011, però sobre tot, de fer plans per al 2012. Plans que es resumeixen en reunions socials, viatges, tapes i cervesses. 

De moment, Madrid a febrer, València a falles, Granada a Setmana Santa, i Sabina i Serrat en Múrcia, per setembre.

Així sí que dóna gust fer propòsits d'any nou!

Feliç 2012!

Rollo barra...

24 de desembre de 2011



Tornem a casa per Nadal. Per això sol passar  que la nit del dia 23, ja comencem a estar tots pel poble. Fins i tot els del poble de costat. ;-) I la nit del 23 només serà l'avantsala de la nit del 24, per rebre a aquells que agafen els últims trens o avions i arriben justet a l'hora d'encendre l'estel del castell.

Així, ja anem acodint al bar, on sense voler-ho hem anat ocupant la barra, de punta a punta. I és que feia temps que ni "los cuatro fantásticos" estàvem "quasi tots". I allà a la barra, creuàvem les quatre frases que la música ens deixava escoltar. Darrere més d'un conegut i bons amics, a la dreta "la xica invisible", a l'esquerra el "senyor elàstic", més al fons el cosí, assegut a un tamboret el novio de, o la tia de, o el germà del cosí del veí de. Deu minuts després, entra per la porta algú que acaba de trepitjar el poble, després de cinc hores de tren. El bar sempre és la primera parada el dia 23 de desembre, després de descarregar la maleta sense desfer.

Tres cervesses i ja flueixen els plans, potser veure rodar els fatxos, qui sap si un sopar entre el Nadal i la Nit vella, un viatge per Setmana Santa. La cervessa dona per a molts plans.

Al final, gaudim del "rollo barra", com si no ens haguéssim alçat d'allà des del dia 23 de desembre de l'any passat, on fèiem plans per al nou any que venia i deixàvem les conversacions en l'aire, per agafar-les per on les havíem deixat...

...però un any després.



Facebook pot ser tot una intriga...

23 de desembre de 2011

Facebook no deixa de sorprendre'm. Hui he rebut una sol·licitud d'amistat que m'ha tingut deu minuts amb cara d'imbècil. Quina llàstima no poder plasmar ací la meua cara. No sé si podria expresar-ho així: ¿¿¿???? O tal volta així ?!?!?!?!?!?!? O... ¡¡¡¡¡!!!!!!! O.. gjlkjasñldjglasjgl!!!! O.. WTF!?!!? 

Després he estat pensant els motius pels quals eixa persona ha pogut prémer el botó d'enviar sol·licitud d'amistat:

1- Vol cotillejar les meues fotos. Difícil, perquè quasi no en tinc, i les que tinc, les tinc restringides.
2- Vol buscar algun amic/ga concret/a que tenim en comú i que no troba a través del buscador d'amistats. 
3- Vol dir-me (o demanar-me) alguna cosa i no em pot enviar un missatge sense enviar-me sol·licitud, perquè l'enviament de missatges també el tinc restringit, ni tampoc trucar-me al mòbil, perquè l'ha perdut.
4- Vol demanar-me perdó. Seria la millor opció, però no hi haurà sort. No crec que acabe l'any amb la satisfacció d'enviar algú a cagar tan a gust. 

En qualsevol cas, podria haver acabat l'any amb una bona acció i haver acceptat la seua sol·licitud. Després m'he posat a comptar el temps que feia que esperava que aquesta persona em buscara. 

I sis anys després..

... és massa tard per acceptar sol·licituds...

...ni tan sols virtuals.

Història de ninots...

19 de desembre de 2011

Hui he ixit al carrer i he vist açò davant de casa: 


No he pogut evitar imaginar quina història s'amaga darrere d'aquets ninots penjats. Segurament un xiquet i el embolics típics dels xiquets. 

Però prefereix pensar que darrere d'aquests ninots penjats de les orelles hi ha alguna història del tipus Toy Story 3, i aquest "secar-se al sol" és el final d'una aventura amb final feliç. ;-)


Quan el món es para...

17 de desembre de 2011

En aquell cotxe en el que sovint deixem passar la vida, avuí hem deixat caure la pluja i correr el vent. Les conversacions als cotxes són sempre conversacions més intenses, tal volta perquè es donen en un espai més reduït. Haurem de provar a parlar un dia en una cabina de telèfon. Parlàvem de tot un poc, del que hem sigut, del que som, del que haguessem pogut arribar a ser...

Llavors, una cançó que sona a la ràdio del cotxe.

I el silenci.

Postre...

13 de desembre de 2011

Tot i que és ben sabut que no m'agrada el Nadal (i si no és sabut ja faig jo per repetir-ho ací post rere post), m'agrada passejar per les grans avingudes en aquesta època. No pels escaparates, alguns dels quals sembla que els ha vomitat damunt el Pare Noël. Sinó perquè puc caminar entre la gent, esquivant peatons plens de bosses amb els primers regals per a Reis, escoltant música i observant qui camina al ritme de la cançó que estic escoltant. Podria perdre tota la vesprada amb açò.

Puc sentir-me com a València, creuant passos de zebra acompanyada de persones desconegudes, que caminen en el mateix sentit en el que camine jo, però amb distint objectiu.

Entre vianants, llums, decoració, escaparates i ensopegar amb gent carregada de les primeres compres nadalenques...he vist de lluny aquella miloja de merenga, en la prestatgeria d'aquella xicoteta pastisseria en la qual sempre compre les galetes de xocolata en forma de palmito. Com aquelles que compràvem a la tenda de llepolies de Teresa, darrere l'esglesia de Castalla quan sortíem del catecisme els diumenges de matí.

I així és com he arribat a casa amb un postre.

Per compartir, clar.


La resta de l'any...

10 de desembre de 2011

Al fons una cadira que l'espera, darrere una taula i baix una màquina de dardos que ha vist més del que caldria esperar. 

El Nadal s'acosta. Es nota en l'olor de l'ambient, o  tal volta és el fred, que té un aroma característic. I ja en mi eixa sensació d'estranyesa, mescla de fàstic pel fil musical dels supermercats, nostalgia pels qui no estan i alegria pels qui ens veurem una de les dues vegades a l'any que ens veiem.

En aquella cadira, darrere d'aquella taula, davall la màquina de dardos, potser ens tornem a trobar, com fa anys. Per compartir qui sap el què, mentre l'estel del castell s'encèn i els fatxos esperen ser rodats.

Hores després, demanarem doble rodanxa de llimó en aquella barra en la qual anirem recordant els dies en els quals el poble era el dia a dia.

Ara, només un punt comú dels qui van per la vida sense saber si caminen o es deixen empènyer. Però que troben allà en aquella barra, aquell 24 de desembre de tots els anys, una forma de ser i viure sovint obliden la resta de l'any.




Coses que no canvien...

3 de desembre de 2011


Ja amb el Nadal a les portes, conscients de que ens agrada ben poc, reposem el cul en un tamboret al Raconet, després d'un mes que fa que no ens veiem, i prenem cervessa planejant ja la típica reunió social de la nit bona. Que sabem com serà, perquè tots els anys és el mateix. Però ens agrada parlar-ho (almenys a mi si), i fer com que quedarem a una hora concreta, sabent que acodirem al nostre racó a mesura que acabem de sopar.

Allà en aquell rogle pense en la distància. I ara que la tinc, trobe que encara em queda més clar, com de prop trobe la gent del poble. Perquè quan més lluny, més s'estimes les coses que, quan tornes, segueixen estant a la mateixa taula, assegudes a la mateixa cadira, al mateix bar de sempre, fent plans, i parlant com si haguessem parlat ahir mateix.

Les nostres situacions personals canvien.

Les reunions al raconet no.


Bla bla bla bla bla...

30 de novembre de 201

Les coses cauen pel seu propi pes. I tu peses massa com per mantenir-te enl’aire tant de temps. Per això hui, asseguda en un graó de l’escala de Conselleria d’Educació d’Alacant, m’he adonat que al final t’has acabat mossegant la llengua. I clar, t’has enverinat, com és normal.
Per això sé que ara passeges la teua ànima per uns corredors que creus teus, però que en realitat són una propietat pública. Hi ha qui té probleme sper parlar. El teu problema és el contrari. I oblides allò que deia l’àvia deque s’agafa abans a un mentider que a uncoix.
La distància la posem les persones, no el temps.

I tu estàs massa lluny ja.


“...bla bla bla bla blaaaa...llueve sobre mojado..."

Xafardeig de poble

27 de novembre de 2011

M'encanta el xafardeig del mercat de poble. Quan vas ja passades les primeres hores del dia, el mercat està més poblat. Has de fer cua durant més temps, però pots formart part, de manera passiva del xafardeig de les dones i els homes que van a fer mercat.

Però no només al mercat, a la carnisseria, a la peixateria, sabatería, etc., també es dona aquest xarrar de tot i de res, en una conversació que comença amb el depenent i acaba amb tota la tenda.

Els néts, les netes, els fills, les filles, el ja vinent Nadal, la crisi, el nou president del govern... Tot tema és susceptible de ser tractat. 

I jo, asseguda al darrere, en una xicoteta cadira que deixen per als qui fan cua però no conjuguen massa amb el xafardeig del poble, escolte amb un somriure ben gran, les xerrades i conversacions.

Quan pense que la conversació ja ha acabat (i la cua també), em pose de peu per demanar, i una velleta es gira i em pregunta:  "itat, nena?", tan típic de Castalla.

La invisibilitat és inviable als pobles.

Per això, no dubte en entrar al cercle del xafardeig i contestar:

- Si, si...

25 de novembre

25 de novembre de 2011

SI EM CRIDES,  NO M'ESTIMES

SI M'AÏLLES,  NO M'ESTIMES
SI M'ANUL·LES, NO M'ESTIMES

SI M'HUMILIES, NO M'ESTIMES
SI EM PEGUES,  NO M'ESTIMES



25 DE NOVEMBRE: DIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE


Esperant...

Hui he pensat en els meus fantasmes. Fa temps que no em visiten. Em fa por que m'obliden, però sobretot em fa por oblidar-los. Tenia la xicoteta esperança de que vinguessen amb mi. Com el passat, que per molt que fuges va amb tu. 

Els fantasmes, però, són diferents. I només quan les coses van malament  ixen del seu espai i es presenten en meitat de la  foscor per tapar-te bé i que no agafes fred, mentre tu dorms tranquil.lament

Ara no tinc graons on seure a escoltar passar la cadena, ni garaix on observar com els fantasmes mengen arrop i tallaes, ni terrat ple de rebuts de la contribució de fa setanta anys, ni persianes,darrere les quals mirar passar la gent, ni foraca que mirar durant hores i hores.

Un dia algú em va preguntar si de veritat veia els fantasmes dels quals parle constantment. És difícil contestar eixa pregunta quan es té la sensació de viure en un purgatori constant, com una ànima perduda que té alguna cosa pendent: sempre amb alguna cosa a fer, sempre amb una conversació no acabada, sempre amb una venjança tramada, sempre amb una espineta per treure...

Quan es té la sensació d'haver viscut dues vides, des que algú va disposar la teua vida com si fores una titella, viure esperant és el que et queda.

En aquest cas, esperant fantasmes.

Esta nit deixaré una llumeneta encesa, per si tinc visita.


Manel...

12 de novembre de 2011

És força difícil parar-se a pensar com de ràpid passen els dies, perquè nosaltres mateixa formem part dels segons i dels minuts que avancen sense tenir en compte les nostres necessitats. Però de tant en tant, com quan parava el temps en estacions de tren, es deté només un segon mentre es lliga les sabatilles, alça la vista, i troba el món parat al seu voltant. 

Així, avança pel carrer mirant, ara sí, als ulls quiets de les persones que s'han quedat parlant, amb la boca oberta i amb les bosses de la compra a les mans. I pensant en com de supèrflues són les rutines que vivim dia a dia perquè ens pertoca, torna a casa, mentre el món torna a rodar. 

Ell l'espera amb el davantal posat, d'esquena a ella, amb el cullerot de fusta a la mà i movent el cul a ritme de ManelElla el sorprén passant les mans per la seua esquena, contagiant-se del moviment del ball.

I així, la cuina s'ha tornat a convertir en una xicoteta pista de ball. 

Desconeixent per complet que, si gosaren mirar només un segon per la finestra, podrien veure que el món s'ha tornat a parar.


"...i sembla tan clar que ens equivoquem..."

Pensaments...

4 de novembre de 2011



Podria estar hores mirant les espelmes enceses damunt la taula. Com van cremant la cera, a poc a poc, impassibles als meus ulls observadors. El xap-xap que va caent des d'aquest matí va pegant en l'alumini de la finestra que, passat el temporal, hauré de netejar. Recolze el cap al sofà, bocabadada amb les veles i aleshores una cançó em treu de la meua meditació. El vinilo transmet estranyes sensacions que el CD no aconsegueix transmetre.

Així, i ja amb la vista fixa en les espelmes he pensat que, igual que a la cançó, és possible que la calma haja resultat ser la millor arma per treue la pols de l'ànima.

Aleshores he escoltat rollar la clau, i m'has trobat allà al sofà, amb les espelmes enceses i el vinilo en marxa. Com bé saps el que aquella cançó em transmet, no has gosat treure'm dels meus pensaments. I com un fantasma, has passat per davant meu quasi de puntetes i has deixat caure la teua ombra al meu costat.

I sense necessitat d'execució de cap sò ni paraula, t'has quedat allà quiet, intentant escoltar els meus pensaments, sabent que això no passarà mai.

Però, tot i això...

...no deixes d'intentar-ho.



"...después de tanto tiempo al fin te has ido y en vez de lamentarme he decidido...tomármelo con calma..."

Like a rolling stone...

28 d'octubre de 2011



Com si fórem dos estranys, asseguts en un sofà, allà lluny de casa, ens preguntem com hem arribat fins ací. Ja no som els qui quedàvem cada nit bona per sentir que no estàvem sols en aquella nit que no ens agrada ni a tu ni a mi. Ja no som els qui jugàvem a estar i no estar, a ser i no ser, entre mirades còmplices que buscàvem i trobàvem entre corxeres i semicorxeres. Quina llàstima no haver sigut dolenta abans de ser bona, i no al contrari, dèiem entre risses.

Fa temps que vam oblidar aquell punt en comú que teníem tu i jo, en un cantó entre Byblos i Directo. Ja fa molt temps que els nostres mòbils no reben missatges amb frases de Sabina, en autobusos universitaris que ens transporten a un món totalment nou i excitant per als dos.

I creient que hem perdut el rumb, que hem oblidat el que érem per substuir-nos pel que som, ens hem trobat en aquell sofà, lluny de casa, menjant gelat de vainilla de la mateixa cullera.

No som el que érem.

Som el que som...

...que és encara millor que el que érem.



"...like a rolling stone..."


Atropellament...

27 d'octubre de 2011

Hui és un d'eixos dies en que si no m'hagués alçat no hagués passat res. El món seguiria rodant. Més que dolent, ha sigut un dia ben estrany. D'aquests en que et passes el dia al.lucinant amb tot allò que passa al teu voltant. Això que dius: serà precís? Serà precís tanta història? Mira que costa poc, anar pel món i deixar anar.

Però no...

Així, m'he vist tornant amb el cotxe i, tot i que no m'he mirat a l'espill fins que he arribat a casa, m'he notat com s'unflava la meua vena del coll. Com anaven aflorant els meus instints assassins, més que justiciers.

I com que tots tenim algú a qui en certs moments, mataríem... Hui ha sigut un dia d'eixos en que, si haguesses creuat el pas de zebra mentre jo passava amb el cotxe..

...t'hagués atropellat.

Desesperar...

26 d'octubre de 2011

Més important que allò que es diu, és el que s'omet. I per això va arribar el dia en que el silenci es va convertir en el nostre llenguatge. Em buscaves com un fantasma, més present per la seua absència que per la seua presència.

Però com qui busca aigua en un desert, no vas trobar més que paraules plenes de silenci.

Perquè la ignorància és la millor forma de desesperació.

I desesperar és l'única forma que coneixes de viure.

Nunca...

24 d'octubre de 2011


Perquè hi ha coses que només es viuen una vegada a la vida, em vaig ficar al teu cotxe i, com deia la cançó, "dejé pasar la vida". Entre els vidres entelats que emmascaraven el teu passat i el meu futur estàven les nostres ànimes, potser perdudes. O tal volta més trobades que mai.

Però en qualsevol cas, vam fer que el món deixés de rodar per uns instants, mentre jugàvem a uns escacs que sabíem que acabarien en taules.

Mai serem Audrey Hepburn i George Peppard.

Nunca desayunaremos con diamantes.


"..Y ese pulso que jugué...porque quise...y lo perdí..."

Danzón nº 2

22 d'octubre de 2011



Difícilment puc escriure sense música. De vegades pose una cançó i els dits al teclat. Però no escric. Llavors canvie de cançó, i tampoc. A la tercera cançó els dits es mouen sols.

Anit vam començar a tocar a la banda el "Danzón nº 2", d'Arturo Márquez, i tot i que encara no ix com hauria d'ixir, vaig tenir l'impuls d'alçar-me per anar a l'ordinador més pròxim i escriure.

Sobre un homenet baixet, de cabells blancs i ulls enfonsats darrere unes ulleres. Caminant amb dificultat, però depressa, per una avinguda gran i ampla de Nova York, amb un maletí a la mà. Fugint d'algú a qui acaba d'enganyar a un hotel, en una trama de falsificació de quadres de pintors importants, per la que s'acaba d'emportar uns 100 milions de dòlars.

I a mitjan camí para davant d'aquell aparador, per compar-li una bona joia a algú que necessita sentir-se com Audrey Hepburn en Desayuno con Diamantes. Però, durant la seua parada en aquella joieria, algú enganxat al crac amb un "mono" irremediable entra, treu una pistola i s'emporta tot allò que es pot emportar. Maletí inclòs.

Aleshores aquella persona que s'ha quedat bocabadada en l'hotel, ara ja conscient de l'engany al que ha sigut sotmés, contracta una banda de delinqüents dels que porten pantaló de vestir i jaqueta, per capturar viu o mort aquell homenet que s'ha burlat davant la seua cara.

Homenet que no podrà més que unir-se a ells, en busca del seu valuós maletí, però a punta de pistola i amb la seua amada nugada a una cadira, un ull morat, i sense cap joia al coll.

....

Com que no va poder ser, això d'alçar-me a mitges de l'assaig, he esperat fins a hui, per buscar este Danzón al goear.

I després d'escriure açò he buscat la trama d'aquesta dança i l'autor. L'autor mexicà. La dança basada en sons cubans i mexicans.

Res a veure amb Nova York i cap homenet.

Llàstima, perquè ja tenia jo la pel.lícula formada al cap.

Plaers per a l'oïda...

16 d'octubre de 2011

Plaers per a l'oïda:

- Gotes d'aigua contra els vidres.
- El soroll que fa el café quan comença a sortir.
- Una cançó estimada en algun cotxe que passa tres segons per davant teu.
- Escoltar l'aigua de la dutxa de qui està dutxant-se, mentre tu estàs al llit.
- Les rialles dels xiquets quan passes pel costat d'una escola.
- Una veu esperada a l'altre costat del telèfon.
- Les teues passes solitàries al corredor de l'escola, a les 8,40 del matí.
- El soroll que fan les fulles dels arbres quan les trepitges.
- Escoltar el tic-tac del rellotge del menjador.
- El silenci de la casa a les 7 del matí.

Bienvenido...

9 d'octubre de 2011



Costa sentir-se com a casa, perquè no sempre sabem adaptar-nos a l'espai. Però d'un temps enrere, fins ara, trobe que els espais s'adapten a mi. O tal volta m'he fet un poc més flexible sense adonar-me'n.

En qualsevol cas, escric, mentre tu poses el forn a calfar. Et sorprec per darrere, i et deslligue el davantal, mentre tu et seques les llàgrimes que provoca la ceba. El rellotge de la paret ens observa passar, al contrari del que sempre ha sigut. Perquè en aquell xicotet espai que és la cuina, el temps es para, mentre nosaltres correm, fent una vida que tal volta no és la nostra.

Però que gaudim com si ho fóra.



"...ya lo sé...no es el palacio real, pero si igual no estamos mal y finalmente es nuestro nido...

...estamos esperando un invitado que está a punto de llegar...

.. bienvenido..."

Per fi...

8 d'octubre de 2011

Hui has pensat en quan temps fa que no penses. És curiosa eixa sensació. Però ocorre. I de camí a la feina, escoltant "You know I'm no good", t'has posat a comptar els dies. Saps que hui el contador es posa a zero, però feia molt temps que els dies passaven sense adonar-te'n. Tant de pressa, que has perdut el compte.

I així, sense voler, ni esperar-ho, ni pensar-ho, ho has deixat anar.

Per fí.

Indescriptible...

6 d'octubre de 2011

M'encanta la meua feina. Si els xiquets avancen és una satisfacció. Si no ho fan, és un repte.

Però el millor, millor, millor de la meua feina és veure els alumnes uns mesos després, havent passat un estiu ben llarg (perquè els estius donen per a més en els xiquets que en els adults), i veure'ls tenir una conversació amb frases mig fetes i mig desfetes, però conversant.

Que se'n recoren del teu nom és una alegria. Escoltar-los parlar i veure com han passat del verb "aparcar" a formar les frases que formen...

És indescriptible.

De toll en toll...

3 d'octubre de 2011



Sense pensar-ho massa, he sortit al carrer per botar de toll en toll, com quan buscava granotes amagades en les gotes d'aigua que entelaven els vidres de les teues ulleres. Per descobrir, entre el rastell i el clavegueram, una nota mig mullada on havies deixat escrita aquella declaració que no gosares enviar-me per por a que la llegira.



"...do you remember when... we used to live things separate"

Punt en comú...

1 d'octubre de 2011

Què fort, pensàvem. Un any més, afegia algú. I mentre passen els anys, creem que una vegada a l'any, tal volta dos, ens mereixem estar allà, al mateix lloc on estàvem l'any anterior, i l'altre. Compartint una cervessa, potser un ron.

I és cert. Ens ho mereixem.

Perquè, tot i que les bones persones també cometem actes dolents, tenim amics, amigues, i gent que ens recolza, perquè saben distingir el que és just del que no.

Així, un diumenge més, acomiadem la setmana al voltant d'una taula rodona. Les vides canvien. I, tot i que dins de trenta minuts tots estarem a un cotxe o un tren, fent camí a les nostres vides (les altres), aquella cita una vegada per setmana és obligada.

Al poble.

Aquell punt en comú que tots tenim.



"...y cómo le podría yo explicar...que la pena dura tanto como quieras tú seguir llorando..."

Els gats escaldats...

27 de setembre de 2011

L'altre dia va escoltar allò de "els gats escaldats fugen de l'aigua" (o alguna cosa semblant). En un principi no va entendre massa el significat, però va fer un somriure, per evitar preguntar. Però no hi ha res com la pràctica per entendre el significat de les frases fetes.

Així, hui, s'ha vist davant d'un full amb una llista de noms. Només calia apuntar el seu a la cua. Tan simple com sona. Ha agafat el bolígraf, ha escrit una essa majúscula, i sense saber per què no ha pogut escriure la "o" que li seguia. Ha emborronat l'única lletra que ha escrit, ha deixat el bolígraf damunt del foli i ha pegat mitja volta, deixant allà la seua taca al final del paper.

Hi ha situacions que marquen un abans i un després, però pensava que el dia a dia acabava per difuminar eixa divisió, que tard o d'hora s'acabava oblidant.

Potser es necessita molt temps, qui sap.

O tal volta hi ha escarments que no s'obliden.



"...No sé de qué compás te deslizaste... ni en qué estación de metro te perdí... ...no vi llegar el lobo y me avisaste..."

Mail...

24 de setembre de 2011

En aquell temps, en el qual no formàvem part l'un de la vida de l'altre, no volies escoltar Sabina. Supose que qui passa pel meu costat, sense necessitat de tocar-me ni parlar-me, olora les cançons de Sabina que ixen pels meus porus.

Hui he rebut un mail, el contingut del qual era açò:


M'agrada que penses en mi quan trobes estes coses.


Hoy me toca...?

22 de setembre de 2011

Si no em creue l'escola amunt i avall unes vint vegades al dia no me la creue cap. Fotocòpies, impresions, reunions, avaluacions, horaris... Els xiquets ja estan a les seues classes, però jo em dedique a les avaluacions, a fer grups, a quadrar el meu horari unes deu vegades cada dia, etc. Setembre és una bogeria.

Entre unes coses i altres està el pati, els mocs dels més menuts, que encara ploren (i el que els queda per plorar quan arribe el menjador a octubre) les mares que ja van preguntant per a quan les reuncions inicials...

I quan creus que esclataràs, mentre puges les escales amb cinquanta informes, pendent de la reunió amb la tutora de quart, pensant que has de canviar este grup d'última hora pel de la tercera i maleïnt l'univers perquè ja tens l'USB ple de virus d'anar per tots els ordinadors de l'escola... notes com algú t'estira de la camiseta. Et gires pensant que res que et diguen podràs ja emmagatzemar al cap per hui.

Però al girar-te descobreixes allà baix, darrere unes ulleres subjectades pel típic filet darrere les orelles, un xiquet que et pregunta:

- Hoy me toca contigo?

I sense poder evitar un somriure he pensat que de vegades és inevitable creure que els meus follets m'envien missatges per fer més acollidora la meua vida.

De la cuina al bany...

21 de setembre de 2011

Havia oblidat el silenci, potser per segona o tercera vegada. Però els plecs del cervell sempre guarden xicotets llampecs que fan que durant uns instants viatges al passat. Així, hui ha descobert que el silenci l'envolta, perquè ha pogut escoltar les seues passes al corredor, de la cuina al bany.

I en un llampec fulminant ha vingut el seu tren de vapor, i l'ha portat a un temps en que no podia gaudir del silenci. Un temps en que l'espai personal penjava d'un fil. Un temps en que no podia escoltar les seues passes, de la cuina al bany.

Ara no té massa temps per para a pensar, però de vegades, aquestes coses la fan parar i gaudir de les coses que l'envolten, però de les que no s'adona perquè la rutina diària ocupa tots els pensaments.

Com poder gaudir del silenci, i del soroll dels seus peus descalçats caminant...

...de la cuina al bany.

Hui...

18 de setembre de 2011

Els principis sempre són estranys. Els finals també.

Hui, escric mentre els apunts de psicopedagogia reposen damunt la taula. S'acosta la recta final, i pense què faré després, quan no tinga que dedicar vesprades, dissabtes i diumenges a aquests estudis complementaris que s'han allargat més del que em pensava. Alguna cosa trobaré, segur. Sempre hi ha coses. Sempre hi ha ambicions.

Però, independentment dels quefers que decidim portar per davant per ampliar els nostres coneixements (i per tenir el cap entretingut), pense que hui, tot i que l'escenari és ben semblant, no escric com quan fa un any. Una taula, uns apunts, l'ordinador, tiramisú de limón de fons, les dentilles al foc... Això no canvia.

La diferència rau, com sempre, en el contingut, i no en la forma. Per això, no hi ha enlloc un sentiment d'ansietat, d'estar perduda, d'estar fent les coses perquè "les circumstàncies" en forma personificada t'empenten a fer coses que no tens ben clar si fas per tu o per altra persona. Tinc un bon mecanisme de defensa que m'alerta quan les coses no van bé. I ara mateix està adormit.

Hui escric ací a la meua taula, sabent que és exactament on he d'escriure.

Hui estic ací, rodejada d'apunts, amb les fotos de Londres a la paret, amb les dentilles al foc, amb Sabina de fons...

...i sé que és exactament on he d'estar.



"...no mires atrás...que ya no estoy..."

Groupie...

15 de setembre de 2011

Recorde l'últim concert de Sabina al que vaig anar. No només pel concert en sí, i per la companyia amb la que vaig gaudir, sinó també per l'emoció de la compra de les entrades, els moments pre-concert, etc. No sé si us passa amb algun grup o cantant. Jo amb Sabina em torne boja. Sóc una groupie total. Em transforme. Després veig a les xiquetes estes que ploren perquè han vist al Justin Bieber i em ric. No vulgueu veure'm per un foradet en un concert de Sabina.

La primera vegada que el vaig vore va ser a Torrevella, amb la gira de "Pájaros de Portugal". No vam calcular molt bé l'hora, pensant que arribaríem a hora de fer bona cua i estar a prop. I tot i que vam estar allí dues hores abans, no vam poder estar a primera fila. Uns 10 metres més enrere. Però bè.

La segona vegada va ser en la gira de Sabina i Serrat, a Elx. No vaig poder fer cua de tota la vesprada, perquè treballava a Tabarca, i anava limitada pels horaris dels vaixells. Però em vaig encarregar jo de tenir un bon lloc, a prop de l'escenari, a base de ficar el colze, però tampoc a primera fila.

La tercera vegada va ser l'estiu del 2010, amb la gira de "Vinagre i Rosas", a Alacant. Vam comprar les entrades pel mes d'abril, tot i que el concert va ser el 14 d'agost. Per si s'acaben! Deia jo... I em vaig plantejar anar a veure'l a Úbeda, perquè en un principi no estaven penjades a la web les localitats de per ací a prop on cantaria. En aquest, tampoc a primera fila, sempre hi ha algú que és mes groupie que jo i arriba abans.

I l'última vegada va ser a un recital de poesia a Alacant, en el que vaig estar a tercera fila, però vaig aconseguir tenir-lo després davant meu i que em firmés la funda del vinilo de "Esta boca es mía". Orgasme total. El tinc emmarcat i penjat a la paret.

Fa poc he vist que en octubre s'estrena el musical a Madrid. I que Sabina i Serrat preparen un nou disc i una nova gira. I que també faran una pel.lícula sobre la seua vida.

I ací estic, que no s'ha estrenat res encara, però ja mirant dates per anar a Madrid, en les que sortirà el nou cd, i investigant coses sobre qui farà la pel.lícula i com serà.

Molt normal no és açò...

Qui juga amb foc...

11 de setembre de 2011

Hui cuinava una truita de carabasseta i ceba tendra. Mentre deixava ablanir-se la verdura a la paella, he jugat a agafar un trosset de carabasseta i a empomar-lo amb la boca des de la cullera de fusta. Com que aquesta activitat em tenia totalment absorbida, he anat movent-me per davant la cuina, i he acabat posant la mà a la vora de la paella. I, clar, m'he cremat. Com és normal.

Així, i sense voler-ho, he aprés hui que qui juga amb foc es crema. Literalment.

Quina lliçó més valuosa.

Al món...

7 de setembre de 2011

Enfilant el nas davall dels llençols de cotó, per notar encara l'olor característic que fan els llençols acabats de llavar, buscant uns peus a qui contagiar la geloreta que ja s'enfila al llit, i amb un xicotet fil de veu, vas murmurar:

- Què bé que estigues ací.

- Al llit?

- Al món

- ...


"...sigo en silencio su respiración...acompasando, los latidos de los corazones..."

Viure la festa...

5 de setembre de 2011

Amb la música festera encara al cap, acaba un any i comença un altre. Perquè és possible que els i les mestres mesurem els anys de setembre a setembre, i no de desembre a desembre. I tot i que les festes no han sigut especialment boges, com altres anys, trobe que han sigut especials.

Perquè mentre els trabucs disparaven a la porta de casa, tu i jo hem pegat a fugir a la fira. I sense voler-ho ens hem vist als cotxes de xoc, conduint i rient amb la música de la fira de fons, com quan teníem quinze anys.

Hi ha diverses formes de viure la festa.

De vegades hi ha que viure-la pegant voltes sobre tu mateixa, damunt d'un tros de ferralla.

És possible...però hui...

31 d'agost de 2011

Hui, com fa un any i mig, tinc el cul gelat d'estar escrivint al pis. Rodejada de caixes. Roba, paelles i olles, tovalloles, vinilos, fotos, maletes... Per aquell temps tornava. Hui marxe. I mentre el tècnic m'instal.la el telèfon i l'internet, escric a un document word, que després copiaré i pegaré ací.

Em fa por perdre la inspiració. Perquè ara ja no tinc una casa plena de fantasmes, ni un terrat, ni un garaix ple de llenya i trastos del bancal de l'avi que em donaven corda per a una muntonada de posts.

L'espai és si més no, el que menys m'importa, perquè a València tenia una cabina de telèfon per habitació i unes estàncies comunes que compartir amb tres persones més. Passe de tres-cents metres de casa de l'àvia a setanta d'un pis individual, però mire al meu voltant i et veig obrir caixes. Això abans no ho tenia. Em mires i em preguntes on has de posar la làmpara que acabes de treure, però tan absent estic, que no sé ni el que em dius, ni puc contestar-te.

Llavors, deixes la làmpara on estava i seus al meu costat per obligar-me a tombar-me al pis, perquè es veu que la gelor del cul no és suficient. I allà, l'un al costat de l'altre, amb el fresquet del pis entrant per l'esquena, el cul i les pantorrilles, envaïts per caixes i mirant el sostre, he pensat que és possible que perda la inspiració.

Però hui ja he tingut sobre què esciure.

Encara..

30 d'agost de 2011

Feia temps que no m'asseia al portal de casa. El cul a terra i el Carrer Convent davant. Hui, a més, és un dia de molta gent pel carrer, perquè demà és l'olleta a Castalla, i la gent fa mercat hui. I allí asseguda, amb cadires a la porta perquè no m'aparcara ningú, esperant el cotxe per carregar els trastos de la mudança, he vist passar a este i a aquella, al veí i a la cosina de la tia de la nora del cosí de ma mare. I en una d'estes que estava despistada, una velleta ha girat el cantó, velleta de les que coneixes de vista, però que elles a tu et tenen ben ubicada, perquè no pots negar la cara de la mare.

Aquesta velleta ha parat i m'ha preguntat per la meua vida: que què faig, on estic, si tinc feina, etc.. Com es veu que m'ha vist cara de despistada, m'ha dit que l'àvia, abans, quan s'asseia on estava jo ara, sempre la posava al corrent de la vida dels néts. Però com que ja feia temps que havia faltat, que ja no sabia res de nosaltres. Així, em acabat parlant de mi, del meu germà, de la meua cosina catalana, del meu cosí banquer, de ma tia i ma mare i el gènero que tenen a la tenda...

Al final m'ha acabat dient que trobava a faltar l'àvia, allà asseguda, formant part del xafardeig del carrer.

I jo no he gosat dir-li que de vegades, l'àvia encara passeja per la casa amunt i avall, del pati al terrat i del terrat al pati. Que sovint encara ve a passar la cadena, i que de vegades encara assaboreix el seu arrop i tallaes al garaix.



Si t'agrada...clica!

28 d'agost de 2011

Quan començava a escriure ací en aquest espai em feia vergonya que la gent llegira el que escrivia, però com no vivia al meu poble, acabava per no importar-me. Ja se sap "ojos que no ven..."

Cinc anys després d'estar estudiant i treballant a València (i província), vaig acabar treballant ací a l'escola de Castalla, durant un curs realment caòtic i destructiu (personalment parlant). Però en el que vaig tenir alguna anècdota graciosa, conseqüència d'algun comentari que em feien els pares sobre el meu bloc a les reunions trimestrals. I en les que em veia en la àrdua tasca d'haver de reconduir la temàtica de la reunió cap als seus fills.

I jo, que escrivia (i escric) per necessitat, sense pensar qui podia llegir les meues bogeries, vaig anar posant cara als posts. Alguns reals, altres inventats, altres somiats, etc., però sempre amb un destinatari darrere. Puc ser jo, tu o el veí. Però ara comence a comprendre que quan escrius a un espai com aquest, sempre hi ha algú darrere. Potser algú que ha entrat conscientment, o tal volta algú que buscava una imatge a Google i per defecte li ha sortit aquest bloc.

Ara sorgeixen noves ambicions, nous projectes que s'estan forjant, a poc a poc, perquè a foc lent tot es cuina millor. I sense saber si la cosa acabaré bé, o potser quede tot en una il.lusió, anem preparant el camí.

De moment, Bogeries Meues ja té pàgina a facebook.

Si t'agrada... clica!


Son, ochenta días son...

22 d'agost de 2011



Dels viatges a València una no sap massa bé que esperar, perquè qualsevol cosa pot passar. I si algú em contés que el cap de setmana acabaria dins d'un cotxe, creuant València de punta a punta escoltant la vuelta al mundo de Willy Fog, no sé si m'ho hagués cregut.

Però si, eixes anècdotes són típiques de València, on saps que el dia començarà aparcant el cotxe al carrer República Argentina, però no saps que acabarà a les 8 del matí, esmorzant un entrepà de pernil dolç formate i poma rostida damunt d'un llit col.locat estratègicament a un comedor que hui farà d'habitació d'hotel.

I així, dins d'aquell cotxe on la temperatura no ofega, des de l'Avinguda de les Corts, fins al Cabanyal, passant per l'Umbracle, el Carrer del Mar, la Plaça l'Ajuntament i Tarongers, una sovint encara es pregunta què fa que no torna, per quedar-se.



"...Son, ochenta días son...ochenta nada más...para dar la vuelta al mundo..."

Passat i present...

20 d'agost de 2011

De vegades creus que coneixes algú. D'altres és al contrari, i hi ha gent que pensa que et coneix. I en la majoria d'ocasions que això succeeix, segurament estarem equivocats. No coneixem ningú, segurament ni a nosaltres mateixos.

Em sorprèn com passen els anys i mantenim la mateixa imatge de la gent del passat. O com la gent del passat té la mateixa imatge que fa nou anys de nosaltres. Això potser és bò, o dolent, en funció de quines siguen les característiques que es recorden.

Als pobles sol passar que trobes gent del passat dues vegades a l'any, i ambdues parts creieu estar al mateix punt on estàveu l'última vegada. Passada la primera conversació sobre feina, estudis i família, toquem la part amorosa. I tu i jo, que vam compartir tant, ens trobem en la situació de creure que ens coneixem, però no. La qual cosa ens porta al perillós terreny de jutjar dense saber.

Però tant fa, perquè potser, per molts anys que passen, jo sempre tindré 18 anys per a tu. I tu sempre tindràs poques habilitats amb les matemàtiques per a mi. Però oblidaràs que ja en tinc vint-i-set, i jo oblidaré que tu ja eres llicenciat (en ciències).

Al matí següent ens mirarem a l'espill i, mentre ens netegem la resta de la màscara d'ulls que se'ns va quedar d'anit, ens preguntarem quant hem canviat des de llavors. Hores després, engegarem el cotxe, i farem camí a València, per trobar-nos amb altre passat que desconeixem, que ens desconeix.

Però de camí, dins del cotxe, deixaràs reposar la teu mà damunt la meua, mentre canvie de quarta a quinta. Baixaré dels meus pensaments i descobriré que, després de tot, he aprés a deixar el passat al passat.

I a veure que és el present qui realment em coneix, i que per tant, em jutja pel que sóc.

No pel que he sigut.




"...i Dolors..avuí entre els caps..no hi haurà mirades de complicitat..."

Tornem al punt de partida...

16 d'agost de 2011

Hui puge al terrat i obric caixes. Havia oblidat allò de fer i desfer caixes, d'omplir i buidar maletes. Fa un temps tenia la sensació de trobar-me a una mudança permanent. I fins fa uns dies tenia la sensació de viure en un estancament constant. Extrems tan allunyats que quasi es poden tocar.

No ve mal agafar-se el temps que es necessite perquè el riu torne al seu llit. I quan es té la certesa d'haver arribat a la fi del parèntesi personal, és hora d'agafar la vida i emportar-se-la allà on ha d'estar el teu cos.

Per això, he engegat Blowin' in the wind, com cada vegada que faig una maleta que sé que tardarà en tornar, i he pujat al terrat per decidir, novament, quines coses són susceptibles i mereixedores de venir amb mi, i quines es quedaran. Sembla fàcil. Però no ho és. Perquè al temps que vas obrint caixes vas recordant, experimentant, sentint, rient i fins i tot plorant.

I quan ja has fet la primera selecció n'has de fer una segona, perquè totes les coses que han passat el primer filtre no poden anar amb tu. Són massa. Llavors en tiraràs algunes, altres tornaran a les seues caixes d'origen. I només aquelles que creus que ocuparan un bon lloc a una prestatgeria (com els llibres de Calvin) una paret (les fotos de Londres), el terra (el puf), o la taula de la cuina (la vela perfumada de gessamí que em vas regalar), tindran un xicotet espai entre els llençols, les mantes, les fundes del sofà i les paelles que aniran a la maleta.

Així, finalment, cos i vida s'uneixen en un punt.

En el mateix que em vaig quedar fa un any i mig.


"...how many roads must a man walk down..."

Tempestes...

15 d'agost de 2011

Els canvis són bons per donar sortida a totes aquelles coses que estan pendents d'un fil. Eixes situacions, relacions, amistats, etc., que no saps si davant d'un canvi la seua estructura resistirà, o potser s'enderrocarà. I val a dir-ho al contrati també: pensem, durant un instant, quantes coses hem enderrocat per no ser capaços o no estar diposats al canvi.

És una mena de prova que tots passem alguna vegada. Quan estudiava a València ja tenia la sensació d'estar a un examen permanent. I també al contrari, d'estar examinant les persones del meu voltant constantment.

Hui tinc la mateixa sensació als budells. Tal volta amb un poc menys de por. Perquè és sabut que les situacions personals no són estables, i que les relacions i amistats van i venen (com els pets, ja ho deia l'àvia).

Anit escoltava Sabina i, tot i que Sabina sempre és present a les meues llistes de reproducció, ho és de forma un poc més exagerada (si pot ser) quan es preveuen tempestes, que no són més que l'avís de que en uns mesos els rius baixaran plens.

Masculino singular...

12 d'agost de 2011


I el bon rollo que se li queda a una quan la primera cançó del dia que escolta és esta.


"...Inocente...el que mucho abarca, mucho miente..."


Canvis...

10 d'agost de 2011

Els canvis fan por, però al mateix temps són la maquinària que ens mantenen vius. Una persona em va dir un dia que jo era una persona que acceptava mal els canvis. I qui no? Vaig pensar. Però un temps després he entès que aquella persona no volia que jo canviés, perquè això suposava que ella també havia de canviar, i era a ella a qui realment aterrava el canvi.

Hui faig llista de les coses importants que he de ficar a la maleta dins d'unes setmanes. El tocadiscos i la pel·lícula d'Amelie són les primeres coses que he apuntat.

Pense en el canvi, i tot i que fa por, és el que vull.

Perquè els canvis mouen el món.

I si són al teu costat, deixen de ser aterradors.



"...tan locos quisieron perderse del mundo...."

Espinetes...

6 d'agost de 2011

Els estius a Castalla sempre són destroyer, ja ho dèiem fa tan sols unes horetes. A Castalla no podria ser estiu tot l'any, perquè els habitants no hi sobreviuríem. Diuen que ningú és profeta a la seua terra. Tant fa, perquè arriba l'estiu i si no eres profeta eres el rei del Raconet.

Un dia tornaré, per arrelar. Qui bé em coneix, bé sap que no ignore cap espineta que se'm quede clavada. I Castalla, tal i com comentava a una antiga i bona companya de feina, és una des les grans espinetes que un dia treuré. Però, abans d'arrelar s'ha de viure. I ací a Castalla, tot i que es viu molt bé, arriba l'hivern, i el fred i la rutina es fan més difícils de suportar que a qualsevol altre lloc.

Però no hi ha enlloc una placeta del carreter, ni una plaça de la font vella, ni sortir de festa i estar a casa en cinc minuts (sense agafar taxi!), ni Loquillo, ni xupitos de cervessa, ni estius en els quals perds el nord, el sud, l'est i fins i tot l'oest. No hi ha enlloc la gent que ací trobes, no hi ha enlloc un Raconet on compartir el que allà es comparteix.

No hi ha un lloc al món com Castalla, que és un d'eixos llocs dels que sents la necessitat de fugir, i quan estàs fora, necessites tornar. Un ni contigo ni sin tí impossible de digerir.

No existeix a la terra un lloc que faça que a les quatre del matí, un sis d'agost de 2011, engegue l'ordinador per escriure sobre les coses que pense que no tenen solució.

I tot així, segur que la tenen.



"...por qué por quéee...los domingos por el fútbol me abandonas..."

Twist...

4 d'agost de 2011


T'esperava darrere la porta per donar-te un ensurt, però dels bons. Perquè al temps que has girat la clau li he donat al play de l'equip de música, per ballar a ritme de twist "Ill ballo del mattone", de Rita Pavone.

I tu, després del primer bot que has pegat (perquè clar, no t'ho esperaves) has mogut el cos al compàs, amb les teues esportives i els teus pantalons de sortir a córrer.

Perquè no és necessari vestir de gala per ballar twist.

Només el corredor de casa.

I Rita Pavone.



"...non essere geloso se con gli altri ballo il twist...non essere furioso se con gli altri ballo ir rock..."

Canvis...

3 d'agost de 2011

Hui, que semblava un dia qualsevol, ha obert els ulls, ha mirat les bigues del sostre de l'habitació i ha sabut que en poc temps les tornarà a trobar a faltar. Ha desempolsat la maleta, ha anat al banc, ha fet dues trucades de telèfon, i ha decidit així, que hui serà un dia que tornarà a marcar un abans i un després.

No és necessari pensar-ho més. Perquè la por es relativa, i no es venç si no ens llancem.

A tornar sempre s'està a temps.

I sempre és preferible penedir-se de les coses que es fan, que de les que no es fan.


No tienes nada...

1 d'agost de 2011

És difícil treure el cap per mirar com de fons és el precipici. I més difícil encara és llençar-se al buit. I tu, com que de valent has tingut ben poc, sovint esperes que algú t'empenye, i així tenir a qui tirar la culpa d'haver fet el que en realitat estaves desitjant.

Ben bé saps que no tens ales per volar, ni cap ancora que et permeta aterrar. Saps que no tens més alternativa que saltar al buit, perquè ací, a la terra dels vius, no tens qui t'espere. Però per alguna raó que tu mateixa desconeixes, t'agafes ben fort a aquest purgatori que no vius, ni et deixa viure.

Per una vegada en la vida, sorprèn-te a tu mateix, i llença't. Perquè buscar a qui furtar l'oxígen que tu no tens és una aventura que un dia acabarà.

No intentes compartir una vida que saps que no tens.

Perquè la buidor de vida que dus és més gran del que vols aparentar.

I al final tot se sap.



"...no tienes nada...

...no tienes arte...

...no tienes fuego dentro de ti...

... no tienes nadie a quién compararte....

...no tienes vida que compartir..."

Cada curs...

29 de juliol de 2011

Amb nova destinació a la butjaca, i encara que no massa distant de la destinació anterior, fa plans, imagina com serà la seua nova aula, com seran els seus nous alumnes. I al mateix temps ja troba a faltar la gent que deixa enrere, i vol pensar que en cadascuna d'aquelles personetes ha deixat algun tipus d'empremta.

Després sempre quedaran les visites inesperades, en les quals poder descobrir com de ràpid creixen els xiquets quan s'està un temps sense veure'ls. I l'alegria quan se'n recorden de tu. I la nostàlgia quan veus la que va ser la teua aula, decorada i distribuïda d'altra forma. I l'olor del dinar que ja s'està cuinant en aquell menjador, on gaudies de les millors natilles casolanes que s'hagen cuinat al món...

Cada curs és una nova experiència. Cada curs és començar de nou.

I li encanta.

Cruzando el paraíso...

28 de juliol de 2011






"...para ti la vida que te lleva...para mi la vida que me quema..."

En silenci...

26 de juliol de 2011




Roman en silenci, perquè només així podràs escoltar les meues passes al corredor.

Expectatives...

17 de juliol de 2011

Em fa ràbia el feminisme masculinitzat. Tampoc és que jo vaja cremant sostenidors, tot hi ha que dir-ho. Però no em parles de feminisme i em digues alhora que el millor dia en la vida d'una dona és el dia de la seua boda. És possible que sigui un dia molt feliç, no dic que no. No em parles de feminisme mentre seus a un costat de la taula i la teua parella a l'altra punta, perquè així és com hi ha que seure en aquestes reunions socials.

Segurament no sóc qui per parlar, com sempre passa en aquests temes tan delicats, com el feminisme, el masclisme, la violència domèstica i la violència de gènere. Perquè segur que sóc la primera que tinc algun estereotip d'aquest que em van inculcar des de ben xicoteta. Dels que no seria capaç de veure si no me'l mostren. Però m'he de defendre quan a les esquenes una persona que no em coneix diu que creu que sóc una persona descentrada i que no tinc expectatives a la vida. I em sembla molt curiós que opines si mai m'has preguntat.

Supose que això de les expectatives varia en funció de l'ull amb el que es mire. La meua àvia, per exemple. Ella va nàixer a l'any 1920. Era de les que em deia que no fora una persona d'estes "moderna", de les que no es casen. Que el que havia de fer era aconseguir un bon marit i casar-me prompte. Casar-me, sobre tot, per poder arreplegar "pagueta" si a ell li passés alguna cosa. Eixes eren les expectatives d'una dona de 80 anys. Normal, per tot el que ella havia viscut.

Són aquestes les expectatives que he de tenir? I és per això que se'm considera una persona descentrada? Perquè no les tinc? Tinc altres expectatives personals i individuals abans que casar-me i tenir fills, com és, per exemple, tenir una feina amb la que mantindre'm i no tenir que dependre, precisament de cap "pagueta" aliena.

Tinc vint-i-set anys. Tinc parella, treball, i fins el moment, cap projecte matrimonial ni parental de camí. Crec que he d'aconseguir abans altres coses fonamentals, com són una independència de la llar familiar. No econòmica, que ja la tinc, sinó personal. I em fa ràbia haver d'escoltar comentaris com "no dona, si tu eres feliç així...", com si hagués de demanar perdó per no ser una persona de 80 anys atrapada en un cos de vint-i-set.

Per tant, no em parles de feminisme mentre m'assenyales i dius de mi que no tinc expectatives.

Simplement, les meues expectatives no són les mateixes que les teues.

Punts suspensius...

12 de juliol de 2011

A poc a poc. Ara un pas, ara un altre. Hui una línia, demà tres. I entre línies, històries, elefants, fantasmes, trens de vapor, illes desertes, cançons de Sabina i terrats, m'he perdut. O potser m'he trobat. Qui sap si d'ací uns anys llegiré el que ara escric i pensaré que aquesta ha estat l'etapa més boja de ma vida. O si per contra em semblarà que, per aquesta època, era quan més seny tenia.

No és fàcil passar per cada etapa de la vida. Ningú va dir que ho fora. I les que ens queden. Però de vegades ajuda viatjar i somiar com si no existís un demà, fer voltes sobre u mateixa fins caure marejats, jugar a veure qui resisteix més temps sense riure's o gitar-se al llit amb els peus a la paret per poder veure el món al revés. Tal volta així té més sentit.

Sembla fàcil, però prémer el botó del punt i final és ben complicat. Com llençar-se al buit. Sempre he preferit els punts suspensius, perquè deixen oberta una drecera que seguir si et perds. Per això hui, somie que vens a buscar-me, mentre jo t'espere ací darrere la persiana, escrivint aquest post en suspensió, que acabaré en el moment en que escolte el xiulit del tren de vapor que vindrà a buscar-me davall del balcó, com sempre.

I allà dins estaràs tu, amb les teues ulleres de pasta, i una gorra de maquinista, que et llevaràs per saludar-me i cucar-me l'ull, com a les pel.lícules antigues.

Un tren.

Blowin' in the wind.

I el que vinga...


"...the answer my friend... is blowin'in the wind..."

Dolors...

10 de juliol de 2011



De vegades em sorprenc. Pense que hi ha coses que escapen de la teua observació. I allà, en el pati on la bafor de l'estiu passa de puntetes, i movent el ron amb llima amb la suavitat dels qui s'abstrauen amb facilitat, has passat el teu dit per la meua esquena, com a la cançó. Has estret el botó del play, i m'has tret a ballar.

Només tu i jo.

El pati.

I Dolors.


"...avuí Dolors proposa un tema al cantant...un que es rigui de tu i de mi..."

Plans...

7 de juliol de 2011

M'encanten els calendaris, les agendes, els organitzadors de l'ordinador... Tinc una obsessió quasi un poc malalta per l'organització.

A l'hivern és un poc agobiant portar dos calendaris (un per a la feina, i altre per als estudis), ja que tot són entregues, informes, reunions, claustres, exàmens, pràctiques, etc.

A l'estiu la cosa és diferent, perquè el calendari serveix per anotar i quadrar les vacances de tots per poder aprofitar al màxim. Sopars, dinars, escapades a Utiel, Tabarca, bodes, concerts, Sant Jaume, la vaca, les festes, etc.

Dos mesos donen per a molt, direu. Doncs a mi me'n falten! L'any passat no vaig passar ni la meitat del temps que estic passant aquest al poble. I no pensava jo que donaria per a tant!

De moment, els caps de setmana de juliol coberts, i els d'agost...poc falta! Sort que a l'estiu no existeixen els horaris, ni els dies de la setmana.

Una ja no sap en quin dia es troba! Però sap que la cervesa al Raconet no falta!

Mai...

3 de juliol de 2011

No canvie res del que em deus per res del que tinc.

I són moltes les coses que em deus.

Paraules, sobretot.

Disculpes, més que res.

Però no les vull.

Perquè de poc serveix demanar perdó quan saps que serà impossible que això arribe.

Mai.

Focs...

27 de juny de 2011

Jugava amb la sorra de la platja, mentre les truites i les coques esperaven damunt la taula, a escassos dos metres. I jugant va descobrir que, a mesura que enfonsava els dits dels peus, més frescoreta notava. Mirava la mar, com quan no tenia altra opció, perquè res més tenia al voltant. Va pensar que potser des de Tabarca hi havia algú mirant cap a Sant Joan també.

Només quan li vas tocar el muscle ella va deixar anar els seus pensaments, per alçar el got i brindar per un aniversari més. Després els regals, els acudits, la nit i els focs artificials que, un any més, la van deixar amb la sensació de que aquell sopar a la vora la mar era només el principi dels sopars que vindrien.

D'aquells que sempre acaba mirant les cares de la gent, i no els focs.

Faces el que faces...

22 de juny de 2011

Era com una fada màgica, però al contrari, perquè tot el que tocava ho convertia en pols, en cendra, en una espècie de terra seca i desèrtica.

Era com un àngel, però al contrari, perquè les seues ales no el feien volar, sinó summergir-se encara més en el seu infern.

Era com si volgués escapar, però al contrari, perquè com més i més fugia, més i més a prop estava dels seus malsons.

Era com si no volgués ser ell, però lligat de mans i peus, perquè com més s'amagava més es deixava mostrar.

Volia evitar la soledat com més ràpid millor, però els seus esforços inútils el convertien, cada dia un poc més, en una persona més aïllada.

Omplia sa casa de gent, i com més l'omplia més buida la trobava. Sempre tenia a qui ficar al llit, però com més temps estaven al llit, més gelats estaven els llençols.

Deu ser esgotador lluitar contra tu mateix.

Perquè, faces el que faces, acabaràs perdent.



"... y antes de hacer la maleta... y pasar la vida entre andenes...dejará entrar a los ratones...para tener quién le espere..."

Diumenges d'estiu...

19 de juny de 2011

Surts de la dutxa de pressa i entres a l'habitació. Obris l'armari, on està el pantaló? Damunt del llit, al costat del bikini encara humit d'ahir i la camiseta del concert. Sona el timbre. Merda, ja faig tard. Et vistes amb el primer que trobes, i et col.loques les xancles amb les que no pots baixar massa ràpid l'escala. Els cabells mullats. Tant fa, ara de camí al raconet ja se secaran.

Ié Santi, una cervessa! Uns quicos i unes papes l'acompanyen. Què bé va estar el concert d'ahir eh? Ja veus. Doncs podriem anar al feslloch, que he escoltat que també està molt bé i toquen grups bons. Quan és? Ah, perfecte em ve bé.

Ié Jose! Una altra! I un trosset de pa amb xoriç d'acompanyament. El dissabte que ve tenim sopar eh? Ah, pos jo el diumenge també tinc una paella. Podríem fer-ne nosaltres una també, no? De carn o de peix? Mixta. Quin dia ens ve bé? Ei, i després empalmem amb una vespradeta de platja no o què?

Santi, una canya més! I ara un platet d'ensaladilla russa. Ei, sabeu que a finals d'agost fan uns concerts a Bilbao molt interessants? Què dius? Ostres, no seria mala idea. Qui seriem? Quants cotxes tenim? Mirem albergues?

Ei, no teniu fam? Ostres un poc si eh? Unes creïlles braves, polp a la gallega, fetge a la planxa, mig bocata de llom i una última cervessa per acomiadar el cap de setmana? Fet.

M'encanten els diumenges d'estiu. M'encanta anar de canyes. I m'encanten les canyes que venen acompanyades de plans estiuencs que no s'acaben.

Qui diu que l'estiu encara no ha començat?

Cicles...

16 de juny de 2011

Tot són cicles, com els que estudiem a l'escola: el cicle de l'aigua, el cicle de la rotació de la Lluna i de la Terra, etc. Però el nostre dia a dia també està format per cicles que es repeteixen, de vegades duren anys, i romanen en la penombra, esperant el seu final.

Hui he descobert que fa tres dies un cicle es va tancar. Són d'aquells cicles que et fan estar repetint allò de "hui fa un any...". I quan passa l'any el cicle s'ha tancat, perquè ja no té sentit continuar contant a partir de l'any i el mes o l'any i mig.

Dilluns 13 de juny va fer un any, i 14 de juny el cicle es va tancar. I direu, un any de què? Tant fa, perquè més important que el que s'acaba és el que comença.

Un nou cicle comença. Un cicle en el que ja no estàs.

Hi ha qui diu que l'estiu anterior va ser el millor, que potser és insuperable.

Ens juguem alguna cosa?

Efímero...

11 de junio de 2011

Y allí en una barra demasiado grande para una sola persona, pensó que quizás lo que ella interpretó no es exactamente lo que suceció. Por eso, y sabiendo que la vida es demasiado corta para entender lo que no se puede entender, bebió el último trago de su copa y pidió una segunda, con dos rodajas de limón, como siempre.

Volvió la espalda a las dudas...

...para bailar con lo efímero de tu presencia.

No es lo que esperaba.

Luego comprendió que no siempre lo que se espera es lo real.



"...son sólo las piezas del puzzle que puedo mostrarte..."

El principi...

1 de juny de 2011

És difícil fer justícia en la distància. A no ser que tingues coneixements de vudú. Com no és el meu cas, tot i que de vegades em pose una capa i faig de les meues, sempre he sigut de les de "el temps posa a cadascú al seu lloc". Que no és més que una frase feta de resignació.

La justícia, el que u es mereix i no es mereix, el ying yang, el karma....Són termes que van més o menys tots junts. Jo no tinc coneixements sobre energies ocultes, ni el karma ni res que tingui alguna cosa a veure amb les ciències espirituals.

Fa escassament uns posts parlava de ràbia, de justícia que no arriba. I fixa't que només feia falta una aigua llimó d'un euro quaranta per descobrir que la justícia t'ha arribat fa temps. I jo ací amb la frase feta al cap.

Sé que no està tot fet, que encara queda molt per rebre, perquè no entenc d'energies ocultes, però sé que qui fa molt mal rep el que ha fet per triplicat.

I la soledat és només el principi del que et mereixes.

Estimat Font de Mora...

30 de maig de 2011

L'altre dia, la mare d'una alumna meua (amb unes necessitats educatives especials importants) ens comentava que, en un principi havien pensat matricular la seua filla a una escola privada. Però que, des d'aquella mateixa escola els van dir que no podien donar resposta a les seues necessitats. Que matricularen la seua filla a l'escola pública que és on estan tots els recursos que ella necessita (educació especial, logopedia, educador i fisioterapeuta).

No deixa de ser un fet curiós, tenint en compte que, a dia de hui, la conselleria d'educació destina més diners a l'escola privada i concertada que a la pública. En què es gasten els diners, llavors? Paral.lelament, a això, les retallades a l'escola pública cada dia són més patents.

- No ixen oposicions, no més de 80 places per a l'especialitat de primària (i cap per a la resta d'especialitats).
- No treuen vacants per a les especialitats d'educació especial i audició i llenguatge (logopedia).
- Només es treuen a concurs el 10% de les places vacants per jubilacions.
- Les borses d'interins no corren. Les baixes tarden 15 dies en tramitar-se.
- Les ràtios de primària estan a 25, i en la majoria de les escoles públiques no es compelixen. En les concertades si, perquè si no perden el concert.
- Van a pujar la ràtio a 35 en secundària
- Han tret una resolució per a l'accés a batxiller que fa que absolutament tots els alumnes han de fer una solicitud de plaça per poder accedir a batxiller. Fins i tot si el batxiller l'has de fer al mateix institut que has fet la secundària. El que jo puc concloure d'açò és que: van a pujar ràtios al batxiller (i reduir sous), van a distribuir les especialitats de batxiller en diferents instituts (i per tant massificar-los) o que pretenen desplaçar alumnat a la concertada i privada, en el cas que no hi hagi prou places i hi haja gent que es quede al carrer. Aquesta última opció clamaria al cel.
- I ja entrant en tema lingüístic, el senyor Font de Mora ha anunciat que es carrega la línia en valencià. Per què a ell li passa pels collons. I ja està.

Treballe tots els dies amb xiquests amb necessitats educatives especials, i em trobe en la situació de fucionària amb destí provisional. No sé si em donaran destí definitiu perquè la meua especialitat (audició i llenguatge, o logopèdia, per als qui desconeguen aquesta especialitat) és de la primera que retallen. Ja se sap que sempre perden els que menys tenen. Però més que no tenir destí definitiu (amb el provisional puc estar molts anys i no passa res), el que m'indigna és veure com es carreguen l'atenció a les aules específiques d'educació especial. Com a poc a poc va menguant l'ajuda a qui realment necessita i necessitarà un atenció completa o parcial durant tota la seua vida.

Per altra banda, la quinta del 84 va ser, a Castalla, la segona quinta que va gaudir de la línia en valencià. De la quinta que hem lluitat pel nostre ensnyament en la nostra llengua. Lluita que ara queda en paper mullat.

Estimat Font de Mora, sabrà vosté moltes coses, però d'educació ben poc. Només desitge que arribe el dia en que es veja vosté en la situació que molts pares es veuen. Pares que lluiten perquè les necessitats dels seus fills siguen ateses. Que no són capritxos, sinó NECESSITATS. Evidentment, vosté portarà els seus fills i nets a l'escola concertada i privada. Però, com des d'aquelles escoles diuen, els majors recursos estan a l'escola pública. I vosté se'ls carrega sense patir gens.

Si un dia es veu en la situació d'haver d'acodir a l'escola pública i no poder donar resposta al que els seus fills o nets necessiten, recorde que va ser vosté qui va convertir l'ensenyament del País Valencià en una misèria i una vergonya.

Tornada...

29 de maig de 2011

El millor de fer un viatge, encara que siga d'una sola nit, i a Xàbia, que no és que estiga excessivament lluny, és la tornada.

Perquè, tot i que el cansanci es fa notar, a la tornada es recorden els millors moments del viatge. I el més important, a les tornades dels viatges sorgeixen plans per a nous viatges. Així, s'entra en una espiral aventurera de la que costa sortir.

I dins d'un cotxe, de copilot, amb els peus reposant sobre la sortida de l'aire condicionat i amb Maribel (la dona que viu al GPS) enviant-nos per camins inexistents, decidim que el nostre proper viatge serà al nord. Potser Galícia, tal volta Astúries o el País Basc. Tant fa, perquè a la tornada d'aquell viatge que farem vindran idees per a altres viatges dels quals també sortiran pròxims destins....

Moment...

26 de maig de 2011

Fer el sopar mentre escoltes música, utilitzant la cullera de fusta per fer de micro i cantar a plena veu "Billie de vision and the dancers", mentre mous el cos a ritme del xup xup de la paella. I entre carabasseta i albergina entrar i sortir per estar al dia dels plans de l'estiu que ja comencen a bollir a l'agenda de l'ordinador.




"...I kissed you good bye at the airport...I held you so close to me I said: So here we are now and I can't stop from crying Lilly..."

Deixar anar...

17 de maig de 2011

Em resulta molt curiós com, de vegades donem consells als amics, quan nosaltres mateixa som els primers que ens els hauríem d'aplicar.

Ahir parlava amb una amiga que tenia una crisi existencial. El motiu té prou igual. La conclusió a la qual vam arribar és que havia d'intentar no entrar en una espiral sense sentit, perquè de vegades s'entra i no se sap com sortir.

Dos segons després de dir-li açò vaig pensar que jo mateixa he de sortir de l'espiral de ràbia en la qual vaig entrar fa un any i de la que, de vegades, em costa sortir. I no em fa gens de vergonya dir-ho. En primer lloc perquè és cert, i en segon lloc perquè que alce la mà qui no s'haja vist en la situació de no poder deixar alguna cosa enrere.

Són d'eixes ferides que calen, de les que les tiretes no són suficients, i el temps requerit és més del que esperàvem. No perquè es trobe res a faltar, sinó perquè la justícia sembla que arriba tard. I cada dia que passa, el calendari es fa més xicotet, i ens preguntem quant calendaris faran falta per veure a qui has de veure al seu lloc.

Entre la conversació i els meus pensaments he tornat a trobar la cançó d'Aplejack, de The Triangles. La música m'inspira. I aquesta cançó em recorda al final d'un curs i el principi d'un estiu tan dolent com bò, en el qual, igual que a la cançó, em costava veure el que buscava, de tant a prop com estava. Perquè en ocasions fa falta agafar distància per vislumbrar la realitat de tot.

I la realitat és que fa uns mesos li vaig prometre a aquesta mateix amiga no tornar a escriure del que estic escrivint. Ahir li vaig dir que deuria sortir de l'espiral en la qual ha entrat.

Però hi ha coses que es deixen anar quan s'han de deixar anar...

Ni un dia més, ni un dia menys.



"Sometimes... the strongest and most wonderful things...are those we cannot see..."

Viatge...

17 de maig de 2011

Jo no vaig tenir viatge de fí de curs quan vaig acabar sisé. Vam fer alguna trastà gran i ens vam quedar sense viatge a Barcelona i Port Aventura. Però vaig tenir més viatges, com les dues vegades que vam anar a la neu, la setmana que vam passar a l'albergue del Montcabrer, etc.

Engunay me'n vaig amb els de sisé a una pedania de Cuenca. Veurem la ciutat encantada, farem excursions noctures, anirem al parc de la Warner, etc.

Pense en els meus viatges com estudiant i recorde que el millor de totes les activitats eren les festes de pijama a les habitacions. Desafiar l'autoritat i estar sense dormir, passar per les finestres a les altres habitacions mentre les mestres estaven al corredor per si sortíem, etc. Estar fora sense pares era un desafiament per a nosaltres que consistia, bàsicament, en veure qui era el que menys dormia i més l'armava a les habitacions.

I com tots els mestres hem passat per ahí, em veig el viatge fent de guàrdia a les portes de les habitacions, sabent el que dins s'està tramant. He pensat que, mentre no es pose en perill la integritat física de cap alumne, em faré un poc la boja. Al cap i a la fí, les millors experiències que es conten després quan s'és adult són els embolics que es feien per la nit a les excursions de l'escola.

Això si, com a mestra, no em privaré de gaudir del fet d'haver de despertar-los a les huit del matí, sabent que s'hauran a adormit a les set.

Aquesta és una experiència que, ara que estic a l'altre costat, no deixaré passar!

Felicitats...

14 de maig de 2011

Per sort aquella fira va ser la primera i l'última. Caminava entre la gent com si fos transparent. De vegades tenia la sensació de que la gent no la veia i passava a través d'ella. Però en realitat no podien deixar de veure-la, perquè la seua pell i la seua energia s'havien encongit i era inevitable comparar.

Aquella nit, en que l'angoixa d'unes quatre parets compartides amb algú que tard o d'hora l'agrediria, el cos va dir prou. No va tenir temps per pensar, supose que els follets del seu cap van activar les alarmes. I deu minuts després de tancar-li la porta als nassos definitivament, va fer la maleta.

Hui, un any després es felicita. Pel que hagués pogut ser i no va arribar a ser.

Demà pujarà el sou als seus follets.

S'ho mereixen.

Relíquia musical...

9 de maig de 2011

Hui, els alumnes de cinqué triaven cançó per al ball de fí de curs. La tutora i jo, que hem de ser les coreògrafes principals, hem presentat (i obligat a escoltar) un muntó de cançons, i ells n'han proposat una només. No farà falta dir quina és quan vos presente les opcions.

I les nominades eren:

- Feo, fuerte y formal, de Loquillo.
- Popurrí de Grease
- Fiebre del sábado noche
- Escuela de calor, de Radio Futura
- Danza Kuduro, de Don Omar.

I de 26 alumnes:

- 21 vots: Danza Kuduro, de Don Omar
- 5 vots: Feo fuerte y formal, de Loquillo

Tocarà moure el cul a ritme de raeguetón. Per a estes coses no deuria existir la democràcia.

Ací vos deixe la relíquia musical...

Gaudiu-la



Peter Pan...

3 de maig de 2011

Trobe a faltar la incertesa de qui no té clar el seu futur. De qui té clar el que vol, però no sap com ni quan arribarà. No és que tot estiga fet, però si és cert que he trobat certa estabilitat abans del que em pensava.

M'agradava sentir a la meua pell aquella cançó que escoltava mentre esperava un tren, o un metro o un tramvia... "Con un zapato negro y un zapato rojo...me quedo dormido donde se cierran mis ojos...". Allò d'estar en tres províncies diferents en menys de 48 hores (i sincerament, no sé si ara seria capaç de suportar aquell ritme), compartir pis, bromes, angoixes, viatges...

No pare d'escriure ací i de repetir-me que no canvie res del que tinc per tornar enrere, perquè el que tinc és tot el que he volgut durant molt temps. Però si que és cert que en certes ocasions una encara s'imagina amunt i avall, damunt un tren, amb la incertesa al cos de no saber quan acabaran els viatges i eixa sensació d'anar pel món perquè has d'anar però sense que res tinga massa sentit.

És una nova etapa, de les que s'acomencen i s'acaben quan menys ho esperem. Canvis que ara suposen haver de pagar impostos i fer la renda. Eixes coses que feien els pares. Canvis que el nostre síndrome de Peter Pan permanent de vegades es nega assumir.

Però ja se sap que moltes vegades no volem assumir el que no ens interessa.

Canalons...

26 d'abril de 2011

El dia que vaig decidir que era el final tu vas decidir que era el principi. Són d'eixes coses que no saps molt bé per què passen, però passen. I no em fa vergonya dir que la búsqueda del meu equilibri va ser el meu punt dèbil i el teu punt fort. Aquella xicoteta esquerda per la que la teua veu va anar filtrant, i la humitat a les parets ja se sap que són de les coses més dolentes.

Però existeixen els canalons per filtrar les teues excentricitats que a poc a poc penetren per les meues goteres.

I saps que és el final, o no.

Però poc importa quan per a la resta del món estàs mort.

Un instant...

18 d'abril de 2011

Observa aquell vestit negre penjant de l'armari. Els tirants que tant t'agraden, les xicotetes flors del pit, les faldes que es mouen cada vegada que ella fa un pas, i un altre, i un altre, damunt d'aquelles sendàlies que va comprar en aquell viatge a Madrid.

Arribat el dia, baixarà les escales. I tu estaràs baix, esperant-la per dir-li quant l'estimes. Caminareu per aquell jardí en el que uns instants abans ella tocarà My way de Frank Sinatra amb la flauta. Tocarà per a altres persones, però tu sabràs que en realitat només ho farà per tu.

Després, i ja caiguda la nit, la treuràs a ballar, com abans feien els nostres avis. I vos moureu al ritme de la trompeta d'Arturo Sandoval, mentre el cel d'aquell vint-i-tres de juliol vos observarà gaudir com xiquets que no tenen més preocupacions que l'instant mateix que estan vivint.