Tren...

1 de novembre de 2010

De vegades creu que ha oblidat el que era viatjar en tren setmana sí setmana també. Fer la maleta, esperar a l'andana amb el nas gelat, les presses, la gent amuntonada, els avisos per megafonia, el metro per arribar a casa...Cinc anys de dos trens setmanals són molts viatges. I de vegades pensa que li hagués agradat guardar-se tots els bitllets. Té curiositat per saber quants en són.

Hui, per l'autovia Madrid-Murcia, viatjava de copilot mirant el paissatge. I sense voler-ho, s'ha trobat al seu costat la via del tren. Llarga, eterna, com sempre. Ha mirat l'interior del cotxe, i sens dubte ha agraït la intimitat i comoditat que aquell transport li dona. Vas a soles, o en companyia, escoltes Dire Straits al volum que t'abellix, no has d'anar carregada de l'estació al metro i del metro a casa...

Però el tren té un romanticisme que al cotxe es perd. La incertesa, esperar, sentir-se com Penélope, creuar-se amb la mateixa gent totes les setmanes i imaginar el seu destí, tenir conversacions sobre el temps amb vellets que passegen per les estacions, imaginar l'estació del tren en blanc i negre i el tren de vapor, buscar sentada a l'estació qui porta el pas de la cançó que escoltes al mp3...

Torna a mirar dins del cotxe. Sona Juliet. Pensa que compartir aquells moments amb tu és una cosa que no canviaria per res del món.

També pensa que el pròxim viatge segurament siga amb tu.

I possiblement siga en tren.


"...Juliet says...he promised me everything..."

4 comentarios:

Humberto Dib dijo...

Sole:
Muchas gracias por haber visitado mi blog, me has dejado un bonito mensaje. Aquí estoy... y escribiéndote en español, es verdad, se entiende si se pone atención. Hoy leí el texto del tren y está hermosamente narrado, te prometo que voy a intentarlo con los demás.
Hace dos semanas subí un texto bajo el nombre de "Proyecto Babel", allí traduje un relato corto en 4 idiomas, como un intento de que muchas de las personas que entran al blog, puedan entender de qué se trata. Resulta ser que el último comentario es de un amigo, Josep, que tradujo el mismo texto en catalán. Me pareció maravilloso y me hizo pensar que en mi próximo "Proyecto Babel", podría subir una versión valenciana del texto. ¿Me ayudarías con ello?
A partir de hoy voy a seguir y será un placer tenerte como amiga.
Un beso de este brasileño en Argentina.
Humberto.

Sole dijo...

Te contesto en tu blog! A ver si así podemos aclarar un poco la diferencia entre valenciano y catalán...Una diferencia más bien política que lingüística, como ya verás.

Un placer!

Maribel dijo...

Sole!!! Que tal tot??
Aiss, m'he sentit tan identificada al llegir aquesta entrada!! I es que jo he passat també més hores a l'estació de tren de Villena, i a la de Albacete... uff, mai pensaba que aplegaria a trobar-ho a faltar, i es que dies com hui, diumenge, recorde tots aquells diumenges que ja m'alçaba en una poqeta de resaca, i molta presa per fer-me la maleta, per ixir pronte de Onil i no aplegar tard a l'estació, total per a tindré que esperar alli tants ratets fins que aplegaba el tren (que cómode es el cotxe, jeje), i després una vegada ja asseguda, quantes hores per a mirar el paissatge i per pensar, veritat?
M'haguera agradat escriure una especie de diari dels meus viatges en tren, juntament amb els billets, i es que encara que tots els viatges eren iguals, cadascun era diferent, sempre hi havia algo que contar del viatge en tren quan aplegaba a casa, i ara ja ni ho recorde.

Sole dijo...

Si, al tren sempre hi havia alguna història que podies contar després. I com tu dius, jo ara no en recorde cap.