Mil gràcies...

8 de novembre de 2010

I ajupida en un cantó del corredor, respiraves sense poder, aguantaves sense voler i parlaves sense veu, mentre aquells ulls desafiants t'obligaven a aguantar una mirada que estaves cansada d'aguantar i aquells llavis soltaven totes les barbaritats que vas escoltar massa vegades. Un últim fil de veu, una última espenta de la teua ànima va treure forces d'on no les tenies, per fer fora de TA casa a qui va aconseguir fer un desert d'un oceà.

No sabies d'on, però alguna força estranya t'espentava. I vas agafar el telèfon, quasi sense pensar-ho i vas marcar aquell número de telèfon, per fi. A l'altre costat sempre una veu amiga, quasi agermanada, quasi parental. No va fer falta dir més que no aguante més, perquè tardara vint mintus en plantar els seus peus a la teua cuina. Vas haver de fer la maleta uns dies després. Vas haver de deixar una vida que ja havies començat. Hi ha qui porta el concepte de propietat privada a extrems insospitats.

Però aquella nit vas dir prou. I al matí següent vas ser tu qui va cobrir les seues esquenes, vas ser tu qui va donar l'última puntada a aquell fi anunciat. Literalment li va tancar la porta als nassos, i tu vas estar allí per abraçar-la només donar la portada.

De vegades encara plora mentre escriu, mentre recorda.

Plora per tenir-te, plora perquè estàs.

Mil gràcies.



"...cuantas veces te ha hecho callar...cuanto tiempo crees que aguantarás..."

1 comentario:

Humberto Dib dijo...

Muy bello, Sole, lo intenté sin ayuda y creí conseguirlo, luego le pedí una mano al traductor google y entre los dos te desvendamos. Estás muy afilada, en serio.
No sé si te lo comenté, pero puse un enlace en mi blog así otros pueden disfrutar también de tu talento, al menos los que pasan por allí.
Por cierto, esta semana se viene el Proyecto Babel II, el cual te tiene como colaboradora.
Un beso enorme.
Humberto.