Ermità...

20 de novembre de 2010

Era solitari. Potser massa. Però una infàcia infeliç lligada a un caràcter no massa agradable han fet d'ell, obligatòriament, un ermità a la força. No un ermità amb les bones característiques dels ermitans, com ara la saviesa, l'amor per un mateix i per la natura. Sino tot el contrari.

La ignorància i un caràcter agre fan d'ell una persona amb un camp de força al voltant. Impossible d'accedir, impossible de sortir.

Ell creu que la vida li donarà una altra oportunitat. Creu que un dia s'adormirà i despertarà sent altra persona, o potser ell, però en el cos del veí. Perquè odia la seua vida, el seu passat i el seu present. Però té l'esperança de gaudir d'un futur millor.

La vida, en canvi, és més senzilla del que ell creu.

I, per sort o per desgràcia, com en el final de Cien años de soledad, no hi ha segones oportunitats per als qui s'encaboten en donar el cul al món.


"...porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

1 comentario:

Humberto Dib dijo...

Tu texto me generó una pregunta: ¿Ese él es real? Pero no te preocupes, es apenas una pregunta retórica.
Te sigo cada semana.
Besos.
Humberto.