Qui sap...

26 de novembre de 2010

I al girar la cantonada es va amagar darrere d'aquell cotxe del 86, es va lligar la capa al coll, l'antifaç al cap, i va desenfundar la seua espasa afilada. Disposada a fer justícia. Ara sí.

Aconseguia passar desapercebuda, sense ser vista, sense ser escoltada. Perquè no hi ha més cec que el que no vol veure, ni més sord que el no vol escoltar. Podria portar talons o sabates de claqué, que passaria pel teu costat i no te n'adonaries.

L'àvia sempre em deia: quan tu vas, jo torne.

Potser ens un dia ens trobem de cara, tu anant i jo tornant.

Qui sap.



"...te falta un corazón, te sobran cinco estrellas, de hoteles de ocasión...donde dejar tus huellas..."

Cafè...

23 de novembre de 2010

Feia temps que no bevia cafè, però hui tenia ganes. Ha entrat a la primera cafeteria que ha trobat i ha demanat un capuccino. Beure cafè sempre és un ritual per a ella. Li agrada tirar el sucre i que es quede damunt l'escuma. Després observa com va submergint-se cada granet, a poc a poc. Fica la cullera i fa voltes en direcció de les agulles del rellotge, intentant que la cullerada faci un soroll mecànic, repetitiu.

La soledat del bar ha fet que hui, més que mai, es concentrés en aquesta feina repetitiva. S'havia prés eixe moment per pensar en ella, per escoltar-se, per parlar-se.

Un soroll fort, conseqüència del vent, l'ha fet perdre la concentració. Ha alçat la vista, i allà, al final de la barra, ha vist un home. Encorvat, mirant la seua tassa de cafè detingudament. Després ha ficat la cullera i ha començat a fer un soroll mecànic, repetitiu. No ha pogut evitar un somriure quan ell l'ha descobert a ella, observant les seues manies en altre cos diferent al seu. Els dos han agafat la tassa, han bufat el cafè i han fet un xicotet glop, sense apartar-se la mirada.

Ell ha baixat la tassa i ha continuat somrient, esperant un altre glop al uníson.

Ella, en canvi, s'ha begut el cafè depressa. S'ha posat l'abric, i ensopegant amb el tamboret del costat, ha sortit del bar un poc atabalada.

Havia oblidat el sabor amarg del cafè.

Ermità...

20 de novembre de 2010

Era solitari. Potser massa. Però una infàcia infeliç lligada a un caràcter no massa agradable han fet d'ell, obligatòriament, un ermità a la força. No un ermità amb les bones característiques dels ermitans, com ara la saviesa, l'amor per un mateix i per la natura. Sino tot el contrari.

La ignorància i un caràcter agre fan d'ell una persona amb un camp de força al voltant. Impossible d'accedir, impossible de sortir.

Ell creu que la vida li donarà una altra oportunitat. Creu que un dia s'adormirà i despertarà sent altra persona, o potser ell, però en el cos del veí. Perquè odia la seua vida, el seu passat i el seu present. Però té l'esperança de gaudir d'un futur millor.

La vida, en canvi, és més senzilla del que ell creu.

I, per sort o per desgràcia, com en el final de Cien años de soledad, no hi ha segones oportunitats per als qui s'encaboten en donar el cul al món.


"...porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

18 de novembre ja...

18 de novembre de 2010

Com que de normal no veig la televisió (només les notícies, i no totes), i sempre tinc mil coses a fer, no havia pensat que estem ja a 18 de novembre. Una bronquitis de cavall que enllaça amb una gastroeinteritis pels antibiòtics que estan fets per a gent que té l'estòmac forrat de ferro, obliguen a una a estar a casa uns dies.

Una ja no sap que veure o escoltar, i entre el sofà, el llit, els mocadors, les mantes, el termòmetre i el ventolín, he descobert a Albert Hammond i que el Nadal ja està ahí. Tots els anys sóc l'última en descobrir que estem quasi en Nadal, potser perquè no vull, molts sabeu la poca estima que li tinc jo a eixes festes. I ara que ho recorde, l'altre dia, caminava per Alacant i crec que les tendes ja estaven decorades, però tampoc ho puc assegurar... Quan el cervell no vol interpretar, no interpreta. I per això tots els anys camine pel pre-Nadal sense (voler) saber quina època s'acosta.

Els anuncis de la teletienda comencen a ser substituits pel fuerte de playmobil, els nenucos, els gormitis, ninots de spiderman i les barriguites, que tornen a estar de moda.

Sentada al sofà per fi he caigut, que un any més arriba el Nadal. He escrit açò, he apagat la televisió, i he tornat a escoltar it never rains in southern, California, d'Albert Hammond.

Potser s'acoste el Nadal, però jo sempre tinc els meus auriculars a mà per aïllar-me del món, i d'aquesta època.

Reencontre...

15 de novembre de 2010

Un mes, mil missatges en facebook per aconseguir posar-nos d'acord i, per fi, hem aconseguit seure a la mateixa taula. Unes tapes, sangria i moltes coses que contar per posar-nos al dia. La nova rutina, l'anterior, les coses vistes des de fora, o des d'altra perspectiva, amb l'opció de comparar...

La sensació de que tot lo bò es queda enrrere, de que les casualitats (o Conselleria) ens fan coincidir en un espai i un temps determinat, i de que difícilment eixes condicions es tornaran a donar. La voluntat mútua i impossible de fer una escola on juntar totes aquelles persones que han merescut la pena en aquest vagar amunt i avall en cada nou curs escolar. Recordar anècdotes, vivències compartides (bones i roïnes), cançons que marquen èpoques (i sopars). I què saps d'este? I d'aquella? Descobrir que el món és un mocador.

Però el millor de tot: saber no hem sigut com moltes altres persones, que passen i se'n van. D'aquelles que planegen, sabent que no faran. Que planegen, sabent que en arribar el 30 de juny s'oblidaran.

Parlar, ara que el temps ja ha disposat. I comprovar que, definitivament, ja ens ha col.locat. A tu no sé on. A mi, al voltant d'aquesta taula, compartint tapes i sangria amb aquestes tres personetes.

Allò que realment és...

13 de novembre de 2010

No ha donat temps a que arribe Nadal, perquè el meu desig, que manifestava ací uns posts enrrere, ja no es complirà. Definitivament, les persones no canvien. Jo diria que més bé que, a mesura que creixen, s'exageren les seues personalitats, allò bò i allò dolent.

Un bar, un café en llet descafeinat, i tres hores per escoltar les mateixes coses que jo he hagut de contar (i que encara conte). I encara que aquesta vegada l'aigua no ha arribat al coll, si ha arribat fins la cintura. Però és suficient.

Supose que ara el meu desig nadalenc canvia. Ja no demane que les pesones canvien, perquè òbviament això no passarà. Demanaré que algun dia arribe la persona que tinga la força i la voluntat com per portar les coses on s'han de portar.

Perquè escriure a un blog i tenir amics que treuen les dents per tu quan fa falta, és una bona forma de fer justícia, la millor que he trobat fins ara. Però no és suficient.


Al final, resulta que lo que Ana ve, és allò que realment és.



"...hoy por falta de pruebas, la corte absolvió...confirma el ABC..."

Había una vez...

12 de novembre de 2010

Dormies davall de tres mantes quan una música ha arribat a les teues orelles i t'ha despertat. Què és eixe rebombori? Había una vez...Un circo... Has alçat la persiana, encara amb les lleganyes als ulls, i quasi sense poder pestanyejar, has vist el meu cap davant la teua finestra, que és un primer pis! Amb unes xanques, uns pantalons a ratlles blanques i vermelles, un barret de copa i un nas roig. Hola don Pepito, hola don José!

Amb el pijama has baixat les escales corrent, has obert la porta, i baix un sol que pegava de valent, ballarins, trapecistes, malabaristes i jo damunt les xanques, fent peripècies per mantindre l'equilibri. Laaa gallina turuleeetaaa...

Els veïns miraven estranyats, però ningú gosava saludar, ni apuntar-se a la festa. No els pareixia normal que un dimarts, a les 8,30 del matí, tot un circ vingués a despertar-te. Ja veus! Però nosaltres, acostumats a les pallassades, hem caminat avinguda amunt i avall, jo de pallassa, tu amb el pijama.

Perquè no hi ha millor manera de començar el dia que veure't mig dormint i bocabadat, al comprovar que les coses que dic, les faig.


"...dóoonde está esa gallinita déjala a la pobrecita, déjala que ponga dieeez..."

Mil gràcies...

8 de novembre de 2010

I ajupida en un cantó del corredor, respiraves sense poder, aguantaves sense voler i parlaves sense veu, mentre aquells ulls desafiants t'obligaven a aguantar una mirada que estaves cansada d'aguantar i aquells llavis soltaven totes les barbaritats que vas escoltar massa vegades. Un últim fil de veu, una última espenta de la teua ànima va treure forces d'on no les tenies, per fer fora de TA casa a qui va aconseguir fer un desert d'un oceà.

No sabies d'on, però alguna força estranya t'espentava. I vas agafar el telèfon, quasi sense pensar-ho i vas marcar aquell número de telèfon, per fi. A l'altre costat sempre una veu amiga, quasi agermanada, quasi parental. No va fer falta dir més que no aguante més, perquè tardara vint mintus en plantar els seus peus a la teua cuina. Vas haver de fer la maleta uns dies després. Vas haver de deixar una vida que ja havies començat. Hi ha qui porta el concepte de propietat privada a extrems insospitats.

Però aquella nit vas dir prou. I al matí següent vas ser tu qui va cobrir les seues esquenes, vas ser tu qui va donar l'última puntada a aquell fi anunciat. Literalment li va tancar la porta als nassos, i tu vas estar allí per abraçar-la només donar la portada.

De vegades encara plora mentre escriu, mentre recorda.

Plora per tenir-te, plora perquè estàs.

Mil gràcies.



"...cuantas veces te ha hecho callar...cuanto tiempo crees que aguantarás..."

Yé yé...

7 de novembre de 2010

Cuéntame, como te ha ido...buscando el sol en la playa, explota explota mi corazón! Tengo el corazón contento el corazón contento lleno de alegría, yo quisiera que sepas (la la la la la), mil calles llevan hacia ti, y no se cuál he de seguir, coco uaua coco uaua coco coco uaa, la vida es una tombola tom tom tombola. Ayer se fue, cogio sus cosas y se puso a navegar, una camisa un pantalón vaquero, el pelo alborotado y las medias de color. Yé yé yé yé. Quince años tiene mi amor, le gusta tanto, bailar el rock, y vendras a pedirme y a rogarme, que sea tu chica yé yé. Mi novio es un zombi, es un merto viviente, quiero ser santa, quiero ser beata. Noelia noelia noelia noeeeeliaaa, libre, como el sol de la mañana yo soy libreeeee. Que tinguis sort, i que trobis el que t'ha faltat, en mi. Yo no quiero que me des tu amooor, ni una seria relación, y ahora estoy aquí sentado en un viejo cadillac segunda mano. Y cómo es él, en qué lugar se enamoró de ti. El amanecer me sorprenderá, dormido borracho en el cadillac. Háblame de ti, de tu ansiedad. Que se mueran los feos, que se mueran los feos, que no quede ninguno ninguno ninguno de feo, cuantas cosas barrería. Me duele la cara de ser tan guapo, yo no puedo soportar el olor del autobús. Entre la cirrosis y la sobredosis andas siempre muñeca, y vendrás a pedirme de rodillas, un poquito de amor, pero no te lo daré, porque no te quiero ver..!

Les nits al Raconet sempre són especials.

Sempre boges.

Sempre yé yé.

Promeses...

3 de novembre de 2010


Perquè de sobra sé el mal que fan les promeses que no es compleixen, l'única promesa que et vaig fer va ser no prometre't res. Mentre tu em prometies el món, la mar, els estels, la vida... Jo només vaig ser capaç de prometre que no et faria promeses.

T'enfadaves cada vegada que venies a rescatar-me i desobries que ja m'havia rescatat jo a soles. No suportaves parlar-me d'amor i que jo et contestara de realitat. Només volies promeses i més promeses dels meus llavis. Tenies un curiós concepte d'estimar, que potser caldria revisar.

Les promeses perden sentit quan es fan per qualsevol cosa. Prometre per prometre és parlar per parlar. I sobretot és tirar-te terra als ulls.

Jo no vaig trencar l'única promesa que et vaig fer.

Tu si.

Totes.


"...dónde están...la colección de promesas sin cumplir..."

Tren...

1 de novembre de 2010

De vegades creu que ha oblidat el que era viatjar en tren setmana sí setmana també. Fer la maleta, esperar a l'andana amb el nas gelat, les presses, la gent amuntonada, els avisos per megafonia, el metro per arribar a casa...Cinc anys de dos trens setmanals són molts viatges. I de vegades pensa que li hagués agradat guardar-se tots els bitllets. Té curiositat per saber quants en són.

Hui, per l'autovia Madrid-Murcia, viatjava de copilot mirant el paissatge. I sense voler-ho, s'ha trobat al seu costat la via del tren. Llarga, eterna, com sempre. Ha mirat l'interior del cotxe, i sens dubte ha agraït la intimitat i comoditat que aquell transport li dona. Vas a soles, o en companyia, escoltes Dire Straits al volum que t'abellix, no has d'anar carregada de l'estació al metro i del metro a casa...

Però el tren té un romanticisme que al cotxe es perd. La incertesa, esperar, sentir-se com Penélope, creuar-se amb la mateixa gent totes les setmanes i imaginar el seu destí, tenir conversacions sobre el temps amb vellets que passegen per les estacions, imaginar l'estació del tren en blanc i negre i el tren de vapor, buscar sentada a l'estació qui porta el pas de la cançó que escoltes al mp3...

Torna a mirar dins del cotxe. Sona Juliet. Pensa que compartir aquells moments amb tu és una cosa que no canviaria per res del món.

També pensa que el pròxim viatge segurament siga amb tu.

I possiblement siga en tren.


"...Juliet says...he promised me everything..."