Setanta-dos hores...

27 d'octubre de 2010

Setmana agobiant, i encara no ha acabat. Però entre feina, apunts, reunions (inicials encara), claustres, actes per passar i pràctiques que entregar, la maleta reposa ja damunt del llit. Demà la roba al costat, ben plegada i ordenada. Roba d'abric, diuen que farà fred. Unes altres botes, diuen que plourà. Els medicaments, la faringits encara dura. I les ganes de no fer res.

Camp, serra i una caseta apartada. Amb una xemeneia encesa per descansar i perdre el temps mirant-la, amagats davall d'una manta, això si.

Setanta-dos hores per oblidar-se dels quefers.

Per oblidar-se del món.



"...y en la recepción hay un nombre falso...nadie en el mundo sabe dónde estoy..."

Trenca-collons...

26 d'octubre de 2010

Deuria existir la professió de "trenca-collons", que seria, bàsicament una persona entrenada en pegar mega-patades als collons a les persones que s'ho mereixen. No serien patades mortals, només patades en els moments justos en que el teu cap ho pensa i el teu cos no reacciona. En eixos moments, un trenca-collons ixiria de la foscor per fer realitat els teus desitjos.

Perquè tots hem pensat alguna vegada en que aquesta seria la millor solució per a moltes tonteries que no ens cal aguantar.

Perquè, si de veritat estigués tant boja com dius que estic, fa molt temps que t'hagueres trobat una mega-patada amb efecte als collons. Una meua, i possiblement altra d'algun conegut meu.

Però des de fa molt temps, eh?

Allò que no em diries...

25 d'octubre de 2010

Tornant a la nostra adolescència, escoltàvem these days de Bon Jovi, com quan ens barallàvem amb les amistats per poder escoltar-lo en les vacances de pascua. Viatjàvem, com llavors, entre mantes i diumenges, entre parets que es van enfosquint a mesura que baixa el sol.

Menjàvem llepolies i apuràvem les últimes hores del cap de setmana per dir-nos quant ens estimàvem, com si dilluns aquesta estima es perdera. Caminàvem entre carrers antics, mentre arreglàvem el món i somiàvem que podiem fins i tot volar, aliens a totes les maldats del món.

Sense saber que més mal que tot el que ens envoltava, erem nosaltres mateixos.

Desconeixent per complet, que més mal que tot el que em deies, seria allò que no em diries.

Allò que no m'has dit.

Ni em diràs.


"...don't you know that all my heroes died?.."

Buitres...

24 d'octubre de 2010

Una característica particular de muchos buitres es su cabeza pelada, desprovista de plumaje. Esto se debe con seguridad a que una cabeza con plumas se mancharía con sangre y otros fluidos durante la alimentación y sería difícil de mantener limpia. El cuello es más largo y pelado cuanto mayor es el tamaño de las presas. Puesto que, salvo algunas excepciones, no matan ellos mismos a sus víctimas, carecen de garras poderosas; las que tienen son cortas y romas, más adaptadas para andar que para matar. Algunos poseen lenguas especializadas que les permiten alimentarse con rapidez de la carne blanda.

Confiança&Desconfiança...

23 d'octubre de 2010

En un curset d'expressió corporal hem fet la típica activitat de deixar-se caure d'esquenes, confiant en que un company ens aguante. I mentre el cos es tornava tens i incapaç d' abandonar-se a la gravetat, em preguntava per què la gent del meu voltant ho aconseguia i jo no. Vull abandonar-me, em deia. I quan deixava l'esquena caure, un pas enrrere com a reacció involuntària m'ho impedia.

Totalment impossible. I aleshores la impotència per la impossibilitat.

Tornant en el cotxe, i buscant sempre una cançó que expresse el que sent, he escoltat aquella tan famosa que diu"...siempre dispuesta a entregar...antes que sus armas, su vida...".

Quan he arribat a casa, i amb aquesta frase al cap, m'he gitat al llit panxa en amunt, esperant que les bigues em donaren la resposta, i he caigut en que la desconfiança ha sigut sempre la meua millor arma. Perquè sempre he sigut de posar-me la closca, abans que treure l'espasa (tot i que en ocasions pareix el contrari). Encara que de vegades desconfiem de qui no hem de desconfiar, i altres confiem en qui no hem de confiar. Això sempre passa.

Hui m'he sentit inútil davant aquella activitat aparentment innocent, que tots podien fer i jo no, tot i que era el que més desitjava. Després, satisfeta, perquè novament he pogut comprovar que tenim armes amagades que s'activen fins i tot quan una vol desctivar-les, i la meua segueix funcionant perfectament.

Ara, la satisfacció no és suficient. Demà ho tornaré a intentar.

Caminant....

21 d'octubre de 2010

A falta d'inspiració per escriure i ganes per estudiar, he decidit ixir a caminar un poc. M'he enfilat la palestina verda al coll (perquè la faringitis és de cavall), la caçadora vaquera, Sabina al mp3, i ale, a caminar.

Sempre camine cap a les afores del poble. Hui he decidit caminar per dins, que sempre hi ha més coses per veure i més gent amb la que et creues. Sovint imagine el destí de les persones amb les que em creue. Pense que totes porten un objectiu: la casa, la feina, ca la sogra, la carnisseria... Hui, quan m'he trobat girant cantons sense destí ni objectiu he pensat que potser eixos destins aliens que m'imagine no existeixen.

Bé, el cas és que quan es camina sense destí ni objectiu una es fixa més en el que passa al seu voltant, perquè no té pressa. No arriba tard. Xino xano m'he creuat amb este i aquell, hola, adeu, i totes eixes coses. I m'he creuat amb una velleta amb els cabells blancs enganxats en un "monyo" darrere, unes ulleres de vista super grans, un mocador al coll i un gaiato. A pasets lents, a poc a poc, amb el seu toc toc. M'ha fet un somriure com si tingués alguna complicitat amb mi. I com m'ha fet gràcia, li l'he tornat.

Deu minuts després, entre escaparates i tendes, m'he adonat que havia acabat pegant-li la volta a la mançana, i allà, a la mateixa vorera, amb el mateix pas i el mateix gaiato, m'he tornat a creuar a la mateixa velleta. I novament, un somriure de complicitat.

Durant dos segons he pensat "açò ja ho he viscut". M'he girat i he comprovat que la velleta girava el cantó i no es quedava parada. I quan he estat segura, he començat a caminar, ara si, amb un objectiu: tornar a pegar la volta a la mançana.

Amb el mateix pas i al mateix ritme, una tercera vegada, a l'altura d'una tenda de telefonia mòvil ens hem tornat a creuar. Ara el somriure quasi acompanyat d'una rialla.

No ens hem dit el nom, ni el motiu pel que les dos pegàvem voltes a la mançana. Jo he acabat pegant-les perquè ella les pegava. No sé si ella les pegava perquè jo també ho feia.

En qualsevol cas, he tornat a casa amb les mateixes ganes d'estudiar, amb una anècdota graciosa que escriure, i cavil.lant sobre com l'objectiu d'una persona pot afectar en l'objectiu d'un altra.

Jo hui havia sortit sense cap objectiu ni destí, i he acabat pegant-li voltes a un edifici, perquè altra persona ho feia.

Amelie...

17 d'octubre de 2010

Et va sobrar en mirar-me als ulls per saber que hi ha coses que no s'han de demanar. Es fan. Per això, vas engegar el dvd, vas treure la manta, i em vas posar Amelie, per cinquena o sisena vegada.

Tampoc em va fer falta donar-te les gràcies.

Les coses que necessite són, de vegades, tan simples, que resulta complicat endivinar-les.

Tu, com sempre, ho fas.

Qüestió de sort...

14 d'octubre de 2010

No hi ha que subestimar el poder de la sort. Ja ho deia Woody Allen a una de les seues pel.lícules. En el moment en que la pilota toca la red, es només qüestió de sort que aquesta caiga en terreny contrari, i guanyar. O al propi, i perdre.

Pot arribar a fer por el que acabe d'escriure, perquè quan només hi ha el cinquanta per cent de possibilitats de guanyar, sempre pensem que perdrem. I segurament. Però de vegades, quan pensem que la sort ens l'ha jugat, resulta que hem guanyat més del que hem perdut. El que passa és que encara no ho veiem.

Per això paga la pena brindar amb la sort, com qui brinda amb el dimoni. Que saps que un dia te la jugarà, però hi ha que tenir amics fins i tot a l'infern.


"...por eso sé que perderte... no era quedarse sin nada...

...la muerte es sólo la suerte...con una letra cambiada..."

Dilo Peter...

12 d'octubre de 2010

I allà, davall d'aquella manta i només amb la llum d'una llanterna, jugàvem a ser xiquets que no volen crèixer. Xiquets que viuen en cabanyes formades per dues cadires i un llençol, que mengen aliments imaginaris, que lluiten contra el vent amb espases de fusta i que lligen les imatges dels contes perquè encara no saben què volen dir aquell rastre de lletres a sota.

I allà, davall d'aquella manta i només amb la llum d'una llanterna, jugàvem a ser xiquets que no volen crèixer.


- Dilo Peter, dilo de corazón... - Creo en las hadas... - ¿Conoces el lugar que está el sueño y la vigilia? ¿Ese lugar donde aún recuerdas los sueños? Allí es donde siempre te querré, Peter Pan... Allí te esperaré...

Maldita ley del embudo...

9 d'octubre de 2010

"Treus el pitjor de mi", em deies una vesprada, perquè és més fàcil fer culpable a la resta dels nostres problemes, que mirar-nos a l'espill i veure el que hi ha. Quan el calentó te se'n va passar vas dir que no ho pensaves de veritat. Tenies eixa facilitat per anar d'extrem a extrem. És una de les conseqüències de la bipolaritat, que pots tirar la perdra, amagar la mà i estar perdonat, por la gracia de Dios. Evidentment, m'ho vas tornar a repetir en més ocasions.

Són les paraules més dolentes que m'han dit mai. Dolentes perquè de sobra saps que el pitjor de tú no sóc jo, sinó tú mateix. Dolentes, perquè darrere s'amagava una necessitat de superioritat. I és conegut que, perquè algú siga superior a un altre, ha d'haver qui estiga sotmés a la submissió. És la llei de l'oli i l'aigua. L'oli no va per damunt si no té l'aigua que vaja per davall. És una espècie de ying yang pervers.

Quan pensava que les havia oblidat, aquestes paraules, de sobte tornen a mi, en somnis. I desperte banyada en suor, novament.

No busques culpables externs, perquè no n'hi ha. Jo no sóc responsable dels teus entrebancs, només dels meus.

El meu cervell, de moment, encara guarda eixes paraules a l'hemisferi dret. Ja les borrarà algun dia, supose. A l'altre hemisferi, l'esquerre, guarde la meua part femenista que a dies i a estones s'aguditza i em recorda que haver-se rebel.lat abans que la sang arribara al riu ha sigut, possiblement, la batallla més victoriosa en la que ha lluitat mai.



"...maldita ley del embudo...no valgo menos que tú..."

9 d'octubre...

5 d'octubre de 2010

Davant la proximitat del 9 d'octubre, a totes les escoles s'estaran fent activitats per explicar als alumnes la història de Jaume I. I hui, que he hagut d'estar a l'aula de primer, he experimentat la dificultat d'explicar aquesta història tenint en compte que a l'aula hi havia dos alumnes àrabs.

Supose que fa uns anys era ben fàcil: Jaume I, el conqueridor, va arribar i es va posar a matar moros "a diestro y siniestro". Ara, amb els moviments migratoris que tanta gent està patint, les nostres escoles gaudeixen d'una diversitat que per una banda dona una riquesa cultural i per altra fa difícil explicar certes històries sense caure en un "vam expulsar Mohameeeed! jaja!", acompanyat per un dit que assenyala aquell xiquet que res té a veure amb aquesta història.

En definitiva, no estaria mal revisar quin vocabulari utilitzem per explicar aquestes coses, i de quina forma ho fem. Perquè que m'explique algú a mi quin dret té cap rei, polític, religiós, etc., a expulsar ningú de cap lloc, essent tots persones com som.

I si cap xiquet t'ho pregunta, no és fàcil explicar-li que el món és més injust i més dolent del que ell encara no pot imaginar...per molta festa que siga el 9 d'octubre.

Paciència...

1 d'octubre de 2010

De vegades la impaciència ens supera. Intente recordar l'àvia, que sempre deia: "...en paciència i una canya...". Però, com sempre, la paciència requereix temps. Quant temps? És la gran pregunta que tots hem fet alguna vegada. Perquè la teoria està sempre molt clara. Ara, la pràctica...

Sovint hem aplicat allò de "el temps posa a cadascú al seu lloc" per parlar de persones alienes a un mateix. Generalment per fer referència a algú que ens ha fet mal, esperant que eixe "lloc" fos pitjor que el teu.

Fins fa poc imaginava mil llocs en els que podries anar a parar (i cap bonic, no anem a mentir). Hui, però, ha succeït una cosa que m'ha fet canviar de perspectiva. Pensava que passarien anys en tenir aquesta sensació de tranquilitat. I encara que de vegades, els somnis encara apreten, el temps posa i disposa les coses al lloc al que han d'estar.

Mira al teu voltant, i veuràs que no és necessari que et mogues del teu lloc per saber que estàs on has d'estar.

I jo, sens dubte, també.


"...ese nadar en los charcos y en la tierra naufragar..."