Només un vers...

10 de setembre de 2010

Les 9,20 del matí. Un corredor, unes escales, un pati, altre corredor i una classe on no et cap el cul en les cadires en miniatura. Una maneta de quatre anys agafa la meua de vint-i-sis. Ara faig passes més curtes i el temps entre un pas i l'altre és més dilatat. De damí a la meua classe, la timidesa va a poc a poc perdent-se. Sempre ajuda parlar de les "sabatilles corredores", la camiseta de spiderman tan xula que portes o de qui t'ha fet hui la cresta eixa tan moderna que portes al cap.

Ja a la porta de la classe, aquells ullets observen la decoració que ben acuradament he preparat aquests primers dies. I es veu que la memòria ja l'ha ajudat, i mirant-me de baix a dalt m'ha dit:

"...es que tu eres mi maestra de hablar..?"

Un primer dia amb els meus psiquiatres de quatre i cinc anys i ja note per dins meu com els ciments van fraguant. Perquè el vendaval ha sigut gran, i cimentar porta temps.

Després puge al cotxe, i al engegar-lo, comença a sonar a la ràdio una cançó coneguda. "...he muerto y he resucitado...". Són eixos xicotets detalls els que fan d'un bon dia un dia perfecte. Eixes casualitats que uneixen sentiments i cançons.

Només un vers... que expresa tot el que sents i no saps com dir.

1 comentario:

TROMPANETES dijo...

Esa canción es el inicio de mi relación con Chema. Espero que a ti te aporte tanto como tengo yo en mi maleta!