Escrit...

27 de setembre de 2010

El dia que vaig parar davant aquell semàfor en vermell i vaig decidir no agafar la trucada entrant al mòbil, vaig saber que el principi de la fi estava a prop. Són reaccions que no voldries tenir, però que es converteixen en fonamentals per tal de sobreviure.

Trenta set trucades en 30 minuts són moltes trucades, i els pulmons no sempre aguanten tanta pressió. Però, maleïdes tecnologies, sempre queden els missatges de text. Hi ha qui diu que prefereix llegir els insults abans que escoltar-los, jo preferiria no tenir que haver escoltat ni llegit res.

Quan, ja al meu destí, vaig aparcar el cotxe, vaig tenir la temptació d'obrir la finestra i llençar el mòbil, desitjant que es fera a trossets. I hagués sigut el millor. Vaig obrir la safata d'entrada i allà estaven, els cinc missatges de tot el que volies que escoltara. Amb l'advantatge de que, llegir en lloc d'escoltar, no implica suportar el tò i la intensitat de la veu.

Vaig llegir tot el que tenia que llegir, amb la suficient tranquilitat com per no rebentar. I, com no hi ha millor resposta a la provocació que no contestar, vaig decidir apagar el mòvil i escriure ací. Escrit que tu interpretaries com un estar farta dels estudis, de la feina, de la vida en general...

El que no sabies era que, per aquell mes de maig, ja havia pres la decisió de que ningú passaria per damunt de mi ni de la meua salut.

I menys un home, pel simple fet de ser un home.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Aixina Sole. Cada cosa pel seu nom, i al final cadascú al seu lloc. Perquè el temps ho possa, tin ho per segur...
Esperem tornes aviat amb prou força i amb el vestit de superheroïna a desemmascarar als villans que perduren al seu lloc, implacables i camaleònics com sempre...
un beset