Viure esperant...

23 d'agost de 2010

I com la vergonya cria ronya (ja ho deia l'àvia), es pren el seu temps. Sense por, sense vergonya a que ningú la mire per un foradet. Perquè en realitat, si algú l'observara només voria el que sempre s'ha vist, ni més ni menys que la resta.

Ella sap que caminar a poc a poc no significa caminar més lentament que la resta, sinó amb més precaució. Un peu darrere l'altre, i mentre observa com l'adelanten, torna a somiar que viatja amb Lluís, el seu elefant particular. Alça els braços i nota el vent, mira el cel, posa forma als núvols, caça marietes que fica a un pot per després deixar-les anar, i compra fruits secs per a la seua curiosa mascota.

Parlar amb animals domèstics poc corrents i jugar al chin-chon amb fantasmes que habiten dins i fora d'ella no és més perillós que tenir una vida real amb les persones que l'envolten. Perquè l'àvia també deia allò de hi ha que tenir més por als vius que als morts.

I quan, de vegades, un xicotet abisme parteix la seua ànima en dos, diferenciant entre el que el temps ha de disposar i la drecera que ella agafaria per evitar esperar, posa els peus descalçats a terra, i camina amunt i avall per tota la casa. Des del pati al terrat.

Perquè la frescor del piso li recorda que està viva, i estar viva no significa altra cosa que viure esperant.

2 comentarios:

rosana dijo...

m'agrada això de que "caminar poc a poc no significa caminar més lentament que la resta".de vegades és tot cosa de ritmes i cadascú té el seu propi de ritme, l'altre día vaig llegir també una frase que em va agradar que no sé perquè se m'acut ara, deia així " esperar no es lo mismo que postergar"
que passes un bon dia

Sole dijo...

molt bona eixa frase...me la apunto!