Fantasmes...

17 de juliol de 2010

Feia temps que l'esperava. Però ja havia perdut l'esperança, i potser les ganes. Hui, però, ha arribat el dia. S'ha despertat, ha mirat l'habitació i ha vist les parets blanques, i no taronja. Ha viatjat en el temps. S'ha alçat, pensant a quina època haurà viatjat, qui viuria en aquelles parets.
Ha caminat unes passes i ha vist la seua taula de dibuix, allà, a l'habitació de pas. Ha vist les làmines, el compàs, l'esquadra, el cartabó, la música posada, la lampareta, el rellotge que marcava les quatre del matí, i ella allà, dibuixant en aquella taula inclinada. Només uns anys enrrere.

Li agrada més viatjar a èpoques on ella no hi era, i poder observar la vida de la gent, fent vida entre aquelles mateixes parets en les que ella viu. Hui, però, s'ha observat a ella mateixa amb deteniment, sense por a respirar o a acostar-se més aprop, perquè sap que no la pot veure.

De sobte aquella veu esperada, aquell fantasma que pareixia tenir-nos oblidades.

- Una vegada més, pensava que no vindries

- Sempre vinc

- Has vingut a passar la cadena?

- Entre altres coses

I allà, en una habitació de pas, hem observat la jo del passat, i he pensat que potser, els pitjors fantasmes no són aquells d'altres èpoques que ens venen a visitar, sino els nostres mateixa, que no deixem que se'n vagen.

No hay comentarios: