El rastre...

31 de juliol de 2010

Un dia vaig ixir de casa i, per por a perdre'm, vaig anar deixant molletes de pà pel camí. Una, altra, altra... I a poc a poc, i sense adonar-me'n, vaig crear un laberint en el que em vaig perdre jo mateixa.

Com que seguir un rastre no és massa difícil, em vas trobar. El que passa és que potser no volia ser trobada. Perquè estar perduda, de vegades, és la millor opció, quan una no vol ser rescatada. Per això, vaig decidir tornar sobre les meues passes i anar retirant totes les molletes.

Ara vas olorant, com una formigueta, buscant una molleta de pà que t'indique el rastre. De vegades tens sort i en trobes una, però fins ara, totes les que has trobat et porten a un carreró sense sortida. No es bò posar en dubte la capacitat per desaparèixer d'algú que aconseguia perdre's en Tabarca.

Algun dia em trobaràs, és només qüestió de temps. I quan ho faces potser descobreixes que fa temps que em vaig tallar les trenes.

Perquè els millors contes són aquells en els que una es rescata a una mateixa.





"...que sepas que el final no empieza hoy..."

1 comentario:

rosana dijo...

estic d'acord i que el millor es rescatar-se u mateixa, i perdres u mateixa també