Qui sóc...

25 d'abril de 2010


Un dels advantatges d'independitzar-se es que has de fer caixes, i en elles pots ficar el que desitges, però deixar fora tot allò que no necessites, que no vols, o que vols oblidar. Per això ara, a ma casa, tinc allò que es diu "lo justetet", pa dormir, menjar i viure. I, algun dia que altre, quan torne a la que era la meua habitació taronja, tinc algun reencontre amb el passat. Mire les fotos, i viatge a València, o a Tabarca, o a la meua infància. Sé que la caixa amb aquelles cartes està a l'armari, i encara que no la obriré mai més, sé que està ahí. La taula de dibuix roman encara plena de fulls, apunts, les pedretes que fan olor, les veles del meu últim aniversari. Em gire, mire i remire la que era la meua habitació, i encara la senc meua, però com si hagués sigut meua en altra vida, fa cent anys.

Ara, a la meua nova habitació no tinc el corxo, ni la taula de dibuix, ni les bigues del sostre que cada nit contava abans de dormir. Tinc un llit, una tauleta de nit, i un armari. I al comedor unes fotos "les justetetes", els vinilos de Sabina, i la palestina que penja de la taula de la tele.

I no es que evite recordar, ni viatjar al passat, cosa que continue fent al menys dos vegades al dia.

És que no em fan falta totes aquelles coses per recordar qui sóc.

Il ballo del mattone...

15 d'abril de 2010



Ché, por casualidad no se acuerdan de un tema de Rita Pavone..? Il Ballo del mattone..?

http://www.youtube.com/watch?v=V-QExLrw-RQ


Nueve Reinas

Entendre...

13 d'abril de 2010

Una professora de la universitat em va dir un dia: "...tememos aquello que no hemos aprendido a entender..." I jo, acabada de sortir de la gran odisea que va ser la meua vida a l'institut, vaig guardar eixa frase al subconscient, i, com tot el que guarde al subconscient, ha acabat sortint.

Imagine que no conèixes, que estàs perduda, perquè les circumstàncies han canviat, i no pots abarcar tot el que abans abarcaves. Puc suposar, amb por a errar, que el que coneixies era millor per a tu (però no per a mi), i que ara mateix no saps a quina classe de nova etapa em toca fer front. La incertesa i el no saber et transforma, et treu dels teus cabals. És normal.

El que estic segura que no conèixes ni imagines és, que potser allò que coneixies, abarcaves, estimaves i que els teus ulls definien com el millor per a tu (que no per a mi), era tot una mentida. Un passar sense fer. Un observar sense actuar, o potser tot el contrari, un actuar sense observar. El que no imagines és la "decepció" que a mi em suposa la teua actitud.

Però no em castigues, simplement perquè tens por a allò que no entens, que en aquest cas, potser són els meus actes. Et pareixeran desproporcionats, buits de sentit, desorientats. I no canviaràs d'idea només perquè jo et diga que per primera vegada tot açò té sentit.

Canviaràs d'idea quan ho entengues.

Circumstàncies...

12 d'abril de 2010

Sempre em dic a mi mateixa que no deixaré (altra vegada) que les circumstàncies siguen les que m'obliguen a actuar. Però sóc humana, i sempre torne a caure en els mateixos errors. Me'ls sé de memorieta, una cosa positiva almenys. Com ja sé quins errors són els que solc cometre, ja sé quins són els que cometré i també sé intuir quines són les circumstàncies que anticipen aquests errors.

Així, evitem parlar dirèctament, perquè les conversacions dirèctes són incòmodes. Però analitzem cada passet que fem, i extraem informació de davall les perdres. Després, una de les dos fa un comentari, una xicoteta aproximació que l'altra percep com una amenaça, pel simple fet que no s'ho esperava.

Al final són les casualitats les que ens obliguen a enfrontar-nos a les situacions que ens resulten incòmodes. I punyeteres casualitats, que ens evidèncien novament, que hem tingut que deixar que es donaren, per caure en el fet que és necessari parlar.

En definitiva, i perdent el compte de les vegades que m'ha passat açò, no sóc jo qui decideix quan he de parlar i actuar, sinó les casualitats i les circumstàncies que m'envolten.

Pongamos que hablo...de Madrid...

9 d'abril de 2010


"...donde regresa siempre el fugitivo..."

Trepitjar Atocha és ja una senyal del que és Madrid. Hi ha qui diu que no es pot suportar. Tanta contaminació acústica, tant semàfors, tanta gent a la que has de seguir per cada vorera, no ser ningú.

Jo, després de caminar per la Gran Vía al mateix pas dels que portes davant i dels que per darrere van espentant, m'agradaria no ser ningú, una temporada. M'agradaria caminar i no sentir que m'observen.

Voldria ser anònima, com abans. I Madrid, sens dubte, seria una molt bona opció.


"...pongamos que hablo...de Madrid..."