La guerra...

30 de gener de 2010

No sap si es coneix massa, o massa poc. Precisament perquè les coses a les que pensava que no tindria por, ara l'aterren. Amaga acuradament els punts dèbils en caixes fortes amb doble forrellat. Però sempre hi ha qui troba la combinació i s'enfila. I no sap si té més por d'ella o de qui s'enfila. Sap i coneix per experiència que qui aconsegueix penetrar eixa barrera acaba per trepitjar tot allò que puga quedar en peu (que és poc). I per això acaba sempre amagant la part a la que li pega la sombra, perquè ja se sap que qui coneix els punts dèbils (i els forts) acaba sent qui guaya la batalla.

Diuen que qui declara la guerra al món té les de perdre. No se si per quantitat o per grandària. Però ella no ha acabat, i per això surt de casa amb el casc i l'escut, i només quan senta que no li queden bales ni aigua en la cantimplora, es deixarà matar.

De moment, es camufla entre els qui van i venen, eludint la realitat, imaginant mons imaginaris. I quan algú fica el primer número de la combinació, treu tota la belicositat que va guardant.

Més per por que per necessitat de guanyar.


Dos horas después...

29 de gener de 2010






"...cada mañana descarrila un tren...y al terminar vuelta a empezar..."



Darrere la finestra...

27 de gener de 2010

Encara que un nas gelat és símptoma d'humanitat, la plutja i el fred es disfruten més des de casa, amb la manta i la foraca encesa, i si hi ha xocolate amb ametles a prop, encara més. Com una iaia, em veig assomant el nas per la finestra i traent la mà per saber si plou. Ara passa el carter, que no porta res, ara passa el butano, que deixa les dues plenes i s'emporta les dues buides. El camió del supermercat para per descarregar, i l'arrop i tallaetes hui passa de llarg (no es ven al carrer quan fa este oratge).

Al final, em veig observant la vida dels altres des de darrere la finestra, i em pregunte com es veurà la meua des de les finestres de la resta.



"...te conformas con ver el mundo tras el cristal..."

Rutines...

25 de gener de 2010

És difícil no tenir una rutina, perquè encara que no es tinga ni feina ni treball, sempre hi ha alguna cosa que fem tots els dies més o menys a la mateixa hora. A mi m'agraden les rutines en la seua justa mesura, i sempre dins de la meua inestabilitat antiestàtica. És com allò de: dins del meu desordre, sé on tinc les coses. Per a mi és més o menys el mateix. Hi havia una cançó que deia: "...los domingos me suelo jurar que cambiaré de vida...", però al final no es canvia de vida, simplement canviem d'hàbits.

Ara em pregunte quina classe de rutina portem, d'on ha sorgit, o si més bé ens l'hem inventat. La veritat és que aquest hàbit de mirar-nos de reüll, encara que dessolador, perquè els ulls no arriben on arriba la vista, és addictiu.

I aleshores entre, novament, en aquella rutina de saber que estem, sense saber exacament on.

Punt fixe...

24 de gener de 2010

Quan era xicoteta m'agradava pegar voltes sobre mí mateixa i acabar marejada. Un dia, una amiga em va dir que el secret per no marejar-se era mirar un punt fixe. Hui, sense voler, em veig buscant i trobant aquest punt fixe, per no caure de cul. La sort és que el tinc, encara que de vegades he preferit mirar a altre lloc i perdre el rumb. Però sempre ha estat ahí, quiet, impassible, esperant que un dia el veiés. Però de vegades no estem acostumats a veure de prop, i passem anys buscant el nostre punt fixe més lluny del que hem de buscar.




"...eres como el queso en mis macarrones..."

"..De sobra sabes.."

22 de gener de 2009

Trobar-se significa trobar-se, que no vol dir que no ens podem tornar a perdre. En una nit es pot aparéixer i desaparéixer. I als 18 anys més encara. "...De sobra sabes que eres la primera..."- em deies. Dos ànimes perdudes troben allotjament en una ciutat quan saben de sobra que no volen trobar-se amb ningú més. I entre tota la gent, dos gotes d'aigua, només dos instants, tres...qui sap. Precisament perquè les gotes d'aigua solen ser exactament iguals sabem que tot allò acabarà hui, ara mateix. Només queda el sabor amarg de saber que la frase que segueix la cançó és aquella de "...y sin embargo...te engañaría con cualquiera...te cambiaría por cualquiera..."

De vegades...

20 de gener de 2010

"...he muerto y he resucitado..."

De vegades oblida moltes coses. Coses que no voldria oblidar. Fets de la vida que van sent substituïts per altres no més importants, però si més recents. I té por d'oblidar coses que no deu oblidar. Però el temps passa. Entre feina i estudis oblida el que tenia i ara no té, i el que té ara que abans no tenia. No tot és blanc o negre. De vegades el gris recomforta. I entre els diveros matisos de gris entre els que es troba, de vegades, només de vegades, parla de l'altre món. Ni tan sols quan la gent li pregunta. Hi ha preguntes que s'han d'esquivar. I el més curiós és que a ella li agrada preguntar, té curiositat, vol saber més i més. Però no li ve de gust que a ella li pregunten. Perquè arriba un punt en que contar sempre el mateix és castigar-se un poquet cada dia.

Ella prefereix viure en altre món. El seu. I escriu perquè el seu psiquiatre interior li ho ha recomanat. El que el seu psiquiatre no sap és que no sempre escriu sobre ella, o que no tot el que escriu és real. Llavors no aconsegueix sortir del cercle en el que ha entrat.

Viure entre dos móns és, per a ella, viure. I només quan els planetes, per alguna casualitat, entren en una alineació determinada, ella parla del món real.


"...ya no persigo sueños rotos..."

"...the answer.."...

19 de gener de 2010

Ella no oblida el seu propòsit d'any nou. El té ben present. Quan s'alça, quan es gita, quan camina anant i tornant de la feina. El sent a prop, com si la perseguira. Però hui ja ha començat a canviar. I el canvi comença amb la música. Viure i treballar a tan poca distància provoca que una oblide el mp3, i això és un detall important. A cada pas una paraula, a cada paraula un pensament. Els peus acaben coordinant-se i trepitgen només les rajoles blanques, com quan era menuda. I aleshores Bob Dylan... Es para en sec. No recorda el temps que fa que no escolta eixa cançó. L'última vegada potser anava en un cotxe, un diumenge de tants, camí de València, amb la sensació de no saber si allà trobaria el que buscava. El que no sabia era que, no només ho trobaria, sino que no sabria que ho havia trobat fins que va arribar el dia en que ho va trobar a faltar.

Bob Dylan la inspira. I una sola cançó li torna tot el que li falta, que és pensar. Hui alguna cosa ha canviat. Hui comença de nou, perquè ara té un plà.

I tenir un plà és el primer pas.






"...the answer, my friend...is blowin'in the wind...the answer is blowin'in the wind..."

La fira...

17 de gener de 2010

Les atraccions de la fira l'atrauen. Els colors, les llums, les rodes giratòries, aquell vaixell que munta i baixa, l'olla gegant que pega voltes... En realitat no li agrada muntar a les atraccions, li agrada quedar-se baix i mirar les cares de la gent, i com es despentinen. Pega la volta a tota la fira, disfruta de l'olor del coto-en-pèl dolç, les panotxes rostides, les castanyes, i la castanyera que trau baho per la boca quan parla, mentre es frega les mans. A la dreta un home intenta treure d'una màquina un ninotet al seu fill, a l'esquerra tres xics fan punteria a la tómbola.

Els cotxes de xoque, les motos dels xiquets, les papeletes de la tómbola al piso... Disfruta tant que, com sempre, camina unes passes per davant, evitant conversar. Perquè la conversa la desconcentra, i fa que perda detalls que no vol perdre. I entre gent, llums i atraccions, una màquina que no havia vist enlloc. Els amics s'acosten i, com en aquella pel.lícula de Tom Hanks, tots fiquen una moneda. El mecanisme és ben senzill: una moneda, fiques la mà i la màquina et diu qui eres i quin serà el teu futur.

Sempre ha sigut escèptica en totes aquestes coses, però també hi participa. Només cinc minuts i un paperet ix per la ranura. Llig amb atenció tot el que aquella màquina diu que el futur li espera, sense fer massa cas, ni sorprendre's massa. I allà baix, en lletra xicoteta, al final de la fulla, aquella frase que li remou els budells.


"...siempre has tenido la sensación de que te falta algo..."

Càstig...

16 de gener de 2010

Hui camine per una ciutat i em creue amb gent que no conec, però com que tampoc és una ciutat massa gran, intercanvie salutacions amb persones la cara de les quals em resulta familiar per haver coincidit, potser, en alguna festa diversa típica d'aquesta ciutat. I jo, que sovint evite mesclar-me amb gent amb la que no parles si no portes dos copes al cos, per la incomoditat que es passa al dia següent, em veig fent vida ací, amb aquesta gent que, si deixés de formar part de la meua vida, tampoc ho notaria massa.

Demà, però, estaré allà, en altra ciutat, on segurament estaràs tu i la resta de la gent amb qui si vull fer vida. Però, segurament em saludaràs discretament, perquè l'orgull que portes dins no et deixa perdre les formes. Tindrem una conversació incòmoda sobre la feina i els estudis (d'ací uns anys sobre els estudis dels fills) i m'en tornaré a casa amb la sensació de que m'estàs castigant per alguna cosa.

El que passa és que no es pot castigar si l'altra persona no sap que ha fet.

I, òbviament, no puc demanar perdó si no sé per què em castigues.


La frase del día...

11 de enero de 2010

Hoy intentaba escribir sobre las sensaciones. Tras un vago intento en el post anterior y un cambio de lengua, consecuencia de la ofuscación moral, alguien, por fin, resume lo que quería decir en una sola frase.

Nadie es profeta en su tierra.

Yo desde luego, no lo soy.

Benditas frases hechas, necesitaba decirlo.

No, mejor, necesitaba escupirlo.

Sensacions...

11 de gener de 2010

Són d'eixes sensacions que tens i no saps per què... I per no pecar de desconfiada intentes agafar-te a les coses bones. A qualsevol senyal o gest que ajude a enganyar-te a tu mateixa. "No és la primera vegada que peques de desconfiada, va, que tot serà cosa teua", et repeteixes. Però hui criden a la teua porta. Les paraules "hem de parlar", són les paraules més nefastes de la història.

Potser va ser una decisió inoportuna, inexacta, impròpia d'algú que fa anys que no concep res que vaja lligat a la paraula estàtic. Però de vegades la incèrcia és més forta del que ens pensem. I fem camí sense mirar massa bé on posem els peus.

Al final paga la pena fer cas de les sensacions, perquè enganyar-te a tu mateixa amb alguna cosa que clarament es veu vindre no té sentit.


Bolet, lliçó.

Ulleres...

8 de gener de 2010


M'han posat ulleres. Només per llegir i treballar a l'ordinador, però les porte. Sempre he volgut portar ulleres, em sembla una forma molt bona de camuflar-se. M'agraden les persones que porten ulleres, sempre em pregunte qui s'amagarà darrere d'aquells vidres amb muntura de pasta. Potser un heroi, una espia, un detectiu privat... Portar ulleres et tona l'oportunitat d'explotar al màxim la teua doble personalitat. A mi sempre m'ha fet ràbia, perquè la gent que porta ulleres pareix que et deixe clar, i a la cara, que alguna cosa amaga, però no et dirà quina, a no ser que te'n passes al club dels hipermétropes.

Ara ho podré descobrir. Ara podré veure la vida de dues formes: amb i sense vidres.

Ja us contaré quina és la diferència.

Dia de reis...

6 de gener de 2010

Els reigs d'orient saben el que les persones desitgem. Bé perquè ens lligen els pensaments, o perquè lligen els nostres blogs. El cas és que aquest matí m'he alçat, i a banda de les bonyigues que els camells han deixat a l'entrada, he trobat un gran paquet amb el meu nom. A dins un tocadiscos de l'any que vaig nàixer (1984), conservat a la perfecció. Només una reparació de l'agulla i una adaptació dels altaveus per rescatar aquella màquina que descansava en un traster agafant pols. Al costat una bossa, com pesa!, i davall del paper amb dibuixos d'ànecs, la discografia de Sabina en vinilo.

Més hipnotizant que el sò, és mirar com gira el vinilo... Podria estar hores i hores mirant-lo.

Estime els reis mags!

Balanç...

3 de gener de 2010


Quan un any està a punt d'acabar es fan els propòsits d'any nou. Quan un any comença es fa el balanç de l'any que ha acabat. I en aquella terrassa, quasi a 10 segons per que acabe l'any ,una pensa en tot el que s'ha guanyat i en tot el que s'ha perdut. Tot i que un any no pot estar mai ple només de coses dolentes, ni tampoc de coses bones, pensa que al final pesen més les bones. No perquè n'hagen sigut més, sinó perquè les poques bones que han succeït són aquelles quatre et toquen l'ànima. No es tracta de quantitat, sino de qualitat.

Aleshores algú li toca el muscle, li desitja un bon any i fan xocar les copes. I pensa quant de temps fa que no sent llàstima per què acabe un any...