La cadena...

10 de desembre de 2009

Crec que visc en una casa de fantasmes. No es que viuen fantasmes a ma casa, sino que visc jo a la seua. I és que costa concentrar-se de vegades, mentre camines per una casa en la que si les parets parlaren segurament contarien històries de frares, o de presoners, o de carnissers. Cada racó, segurament, amaga una persona. I davall les parets reposen les perdres de fa dos-cents anys i les manisetes blaves dels frares que fa poc, mentre pintàvem van tornar a ixir a la llum.

Però a banda dels fantasmes que tinc al cap, vaig ensopegant amb ànimes perdudes, que com no tenen altre lloc on anar, i la casa és gran, doncs es queden ací. I benvinguts. De vegades parle amb ells, d'altres els ignore. De vegades m'ajuden a tenir conversacions, perquè em recorden el que he de dir en cada moment, i després els ho pague amb alguna partida al julepe en el terrat, però sense diners, perquè els fantasmes no tenen béns materials.

Anit dormia tranquil.lament, i vaig sentir la cadena de la porta que encara es conserva, perquè la porta principal ara té clau, però fins fa poc només es tancava amb una cadena que anava d'un costat a l'altra de la porta. M'he despertat i he escoltat passes a l'entrada. Unes passes d'algú major, arrastrant els peus, i un xicotet toc toc, com un gaiato o alguna cosa pareguda. No ho he dubtat, he deixat el llit i he enfilat el nas per la porta.

Allà baix una llumeneta, i uns peus unflats per la mala circulació amb unes pantufles de xancla, caminen de punta a punta de l'entrada. Una mà agafa una granera que serveix per dissimular que una cama és un poc coixa. És curiós com entre tots els fantasmes, mai trobes ningú conegut. Però allí estava.

- Pensava que no vindries mai...

- He vingut a passar la cadena- m'ha dit ella...

1 comentario:

german dijo...

ei, és una història xulíssima!! sempre m'ha agradat pensat que els espais no deixen d'estar habitats per les persones que han passat per allí i que, com nosaltre, només estaven de pas. És un diàleg entre ells i nosaltres... vaig tindre un mestre que deia que només quan creiem que hi ha silenci, més ens parla tot el que ens envolta!! -digues-los que no s'obliden de passar el forrellat si un dia decideixen anar-se'n de veritat! ;)