Propòsit...

29 de desembre de 2009

Arriba un nou any, i tots, de forma més o menys inconscient tenim algun propòsit al cap. Deixar de fumar, perdre els quilos que hem agafat aquestes festes, etc. Jo intente no fer massa propòsits, perquè de sobra sé que després no tinc força de volutat per complir-los.

Anit em vaig despertar a les 5 del matí, sobresaltada, com després d'un malson. No recorde bé el que vaig somiar, però si recorde tenir una sensació de malestar al cos. Són d'eixos somnis que no recordes, però que quan et tornes a dormir segueixes somiant igualment, i et despertes tres o quatre vegades més.

Així, he decidit no intentar dormir més, sinó esbrinar què és el que no em permetia dormir. Podia ser qualsevol cosa, per Nadal res no em resulta estrany. Entre pensament i pensament han començat a vindre'm al cap algunes imatges borroses del meu somni, i paraules en lletres fluorescents (si, com en una pel.lícula de por). I què he vist? He vist les rodes de la meua maleta, plenes de fang, la meua palestina i la paraula "incertesa".

No sóc intèrpret de somnis, però crec que he decidit convertir tot açò en un únic propòsit d'any nou, que és: recobrar la meua incertesa. Perquè açò de sentir que tot està fet em mata per dins. El que està fet està fet, i el que tinc no ho llançaré a perdre, però necessite tornar a sentir la por de no saber que passarà demà. Perquè al cap i a la fi, això és el que m'ha inspirat aquests tres anys del blog.

No tinc ni idea de com ho faré, però vull tornar a ser jo, perquè sense incertesa, no ho sóc.

Eixe és el meu propòsit.


Bon any, des de Sella.

El ritmo de garaje...

28 de desembre de 2009



M'agraden les cançons que marquen època. No en la història (que de vegades també), sinó èpoques en la vida d'algú. I una de les cançons que han marcat moltes de les èpoques i festes últimes ha sigut la de "el ritmo del garaje" de loquillo. Jo no vaig viure els 80 plenament, perquè vaig nàixer al 84, però tinc una inèrcia fortament estranya cap a la música d'aquells anys.

Aquesta cançó és una de les cançons en les que comences a cantar la primera frase a una punta del bar, i des de l'altra algú contesta la següent.

Proveu-ho...

"...Tu padre no lo dice...pero me mira mal..."

Dues parts...

21 de desembre de 2009

Sempre existeixen dues parts: qui eres, i qui voldries ser. I entre una i l'altra un silenci d'ascensor, un parèntesi, una inconnexió inconnectable. Quedar-se o fugir. Pensar o actuar. Voler o odiar. No hi ha terme mig.

La forma més senzilla de solucionar aquesta qüestio incontrolable és comprometre's. I la forma de compromís més senzilla que existeix és pegar a fugir. I creu-me que pots estar satisfet: si pegue a fugir és perquè m'importes més del que el teu cap pot abarcar.

Les coses no sempre tenen sentit. De vegades les accions més absurdes diuen més de nosaltres del que voldriem.

La cadena...

10 de desembre de 2009

Crec que visc en una casa de fantasmes. No es que viuen fantasmes a ma casa, sino que visc jo a la seua. I és que costa concentrar-se de vegades, mentre camines per una casa en la que si les parets parlaren segurament contarien històries de frares, o de presoners, o de carnissers. Cada racó, segurament, amaga una persona. I davall les parets reposen les perdres de fa dos-cents anys i les manisetes blaves dels frares que fa poc, mentre pintàvem van tornar a ixir a la llum.

Però a banda dels fantasmes que tinc al cap, vaig ensopegant amb ànimes perdudes, que com no tenen altre lloc on anar, i la casa és gran, doncs es queden ací. I benvinguts. De vegades parle amb ells, d'altres els ignore. De vegades m'ajuden a tenir conversacions, perquè em recorden el que he de dir en cada moment, i després els ho pague amb alguna partida al julepe en el terrat, però sense diners, perquè els fantasmes no tenen béns materials.

Anit dormia tranquil.lament, i vaig sentir la cadena de la porta que encara es conserva, perquè la porta principal ara té clau, però fins fa poc només es tancava amb una cadena que anava d'un costat a l'altra de la porta. M'he despertat i he escoltat passes a l'entrada. Unes passes d'algú major, arrastrant els peus, i un xicotet toc toc, com un gaiato o alguna cosa pareguda. No ho he dubtat, he deixat el llit i he enfilat el nas per la porta.

Allà baix una llumeneta, i uns peus unflats per la mala circulació amb unes pantufles de xancla, caminen de punta a punta de l'entrada. Una mà agafa una granera que serveix per dissimular que una cama és un poc coixa. És curiós com entre tots els fantasmes, mai trobes ningú conegut. Però allí estava.

- Pensava que no vindries mai...

- He vingut a passar la cadena- m'ha dit ella...

Valors, actituds i normes...

7 de desembre de 2009

Valors: actuen com a objectius i referents en la vida. Constitueixen un marc que proporciona sentit, orienta els judicis i les accions i permet prendre decisions.

Actituds
: són predisposicions relatives per a actuar respecte a un objecte, situació, fet, persona o col.lectiu de persones o idees.

Normes: són prescripcions per a actuar d'una manera determinada en situacions específiques.

Un valor molt utilitzat i un clar objectiu dels continguts escolars és el valor de la "llibertat" (d'expressió, d'elecció de religió/orientació sexual, etc). I com que és un valor en el que crec molt (potser massa i tot), crec que tinc un deute amb mi mateixa per dir tot el que pense, sense tenir por a ser jutjada/rebutjada/ridiculitzada/etc.

Últimament reflexione sobre les actituds. Les meues, clar. Perquè trobe que tinc algunes actituds negatives vers algunes situacions o fins i tot algunes persones. No per res personal, simplement note que hi ha alguna cosa dins meu que m'obliga a anar a la contra. Supose que són les conseqüències dels "ultimàtums", que ve a ser la situació en que algú et compromet a tenir que decidir entre "jo o res". Aquesta situació em provoca una actitud realment negativa. Molt negativa.

I la norma que tinc davant aquesta situació és la d'escollir "res". Perquè si em poses en aquest entrebanc em demostres que no eres la persona que realment dius ser. I em resulta bastant fàcil escollir, no tarde ni dos segons en respondre que prefereixo estar a soles que al costat d'algú que m'obliga a deixar de costat la meua feina, les meues amistats (les de veritat), o fins i tot els meus valors, com el de la lliberat.



"...tu vudú ya pincha en hueso..."

Voldria...

3 de desembre de 2009

Voldria escriure per última vegada, d'una manera bella i perfecta. Que no quedés res per dir, ni res per llegir. Però passen els dies i trobe que tinc tantes coses per escriure com el primer dia, però he perdut les paraules per expresar-ho.

Arriba el Nadal, i aquesta sensació de tristesa i fàstic que em produeix, s'exagera a mesura que passen els dies i arriba el dia 24. Un dia d'encontres, un dia que acaba sent una nit, en la que brindar és l'única solució que et queda: per trobar-nos altre any, per nosaltres, per aquells d'allà... Tant fa... La qüestió és plenar un got, que ens desperta el somriure i ens ofega les penes, al menys durant unes hores.

Voldria dormir i despertar el 7 de gener, amb el cos descansat, i el Nadal esfumat. Sense cap buit a l'estómac, ni cap escletxa al cervell que recorde que aquestes festes estan pensades per la resta i viscudes per la resta. Que no tothom disfruta quan encenen les llums dels centres comercials entre tota la bullícia de gent i olor a castanyes rostides. Que no rodes fatxos perquè fa temps que vas decidir oblidar aquella infància. Que evites certs carrers per no escoltar nadalenques.

Voldria escriure per última vegada, d'una manera bella i perfecta. Que no quedés res per dir, ni res per llegir.




"...tal vez mañana..."