Despedides...

30 de setembre de 2009




Les despedides són totes igual. Estan les conscients, parlades, deliberades. I també les que no es parlen però s'intuixen. Diuen que el millor és no mirar enrrere, caminar a pas ferma, perquè girar-se és temptar la temptació de tornar.

Com quan deixes el pis d'estudiants: fas caixes, les apiles a la porta, deixes les claus damunt l'aparador, respires... i tanques de portada, sense fer una última ullada al pis, sense repassar si has oblidat alguna cosa. Entrar per comprovar que tot està bé és remoure les entranyes, és veure l'habitació buida i les parets blanques.

De vegades és millor així, d'un colp, sense pensar, com quan et lleves una tireta. Caminar per la vorera sabent que estàs darrere, observant com m'en vaig, en el moment crucial en que si em gire vindràs a buscar-me o aniré a buscar-te jo a tu. Però això no passa si es té la suficient força com per girar en el primer cantó sense mirar enrrere, sabent qué és el final.

Qui sap si algun dia ens trobarem, en algun viatge dels meus, en els que el tren de vapor em ve a buscar al balcó de casa. Els qui viatgem al passat solem trobar-nos amb gent del passat (com és normal). Però tu i jo no vam mirar enrrere, no ens vam girar per trobar-nos en l'últim moment. I diuen que si això és així és que és el final de la fi.

I aleshores només ens queda el record, i de vegades algun xicotet fil d'obsessió.




"...vagando por su almohada...la vino a revolver en sueños él.."

Qüestions socials...

26 de setembre de 2009 (frase inclosa al final, que no havia inclòs al principi de publicar el post)

La valoració sobre la feina dels docents és realment una qüestió social. Contínuament em veig involucrada en conversacions que desprestigien la meua feina. I potser aquest és un dels principals problemes que té l'educació.

Aquestes conversacions i comentaris fan que, a banda de la feina que he de fer a l'escola (i fora d'ella), he de fer tots els dies l'exercici mental de justificar a tots i a mi mateixa la importància del que es fa a les escoles.

L'última cosa que he escoltat (i que m'han dit a mi mateixa), és que magisteri ho pot estudiar qualsevol, en canvi una carrera de ciències no. I el primer que em pregunte perquè la comparació sempre és magisteri. No es compara les carreres de ciències amb les de lletres, no. La comparació sempre és magisteri. I aleshores comença la ardua tarea de nombrar totes les assignatures que han sigut un suplici estudiar (per temps i dificultat): lingüística, organització de centres escolar, teories i instituciones escolars, psicologia de l'educacio, trastorns del llenguatge oral i escrit, psicopatologia... Però tant fa, perquè "això només són apunts", en canvi les matemàtiques hi ha que pensar-les.

Bé doncs, acceptaré per moments (però no de bon grat) que només són apunts. La pregunta ara és si tant fàcil és i tantes vacances tenim, perquè no tot el món estudia magisteri? Jo sempre dic que les portes de l'escola de magisteri estan obertes per tothom. Si no vols estudiar magisteri no ho estudies, però jo no desprestigie la carrera d'un metge ni d'un arquitecte (perquè tenen més estatus social). En canvi tota la societat desprestigia la meua feina: polítics, administració, persones d'altres professions, pares i mares, alumnes, etc.

I després es publiquen els resultats de l'informe PISA i resulta que l'educació a Espanya és de les últimes d'Europa. I ens comparem amb Finlàndia, que va sempre la primera de totes.

I què té Finlàndia que no tingam nosaltres? Per començar una professió de mestre que té tan prestigi social com la d'un metge. És difícil d'imaginar, eh? A banda d'altres recursos econòmics, materials i sistemes d'organització que no caldrà enumerar ara mateix.

Volem millorar en educació? Volem que els nostres fills/nebots/alumnes reben una eduació de calitat? Doncs comencem per donar-li a la figura del mestre el prestigi social que es mereix. No parle de cap remuneració econòmica extra. Parle de creure en que les persones que es fiquen a estudiar magisteri ho fan per vocació, com el que es fica a estudiar medicina. I no oblidem que tot metge ha tingut que passar abans per l'escola.

Un metge es pot equivocar i provocar la mort d'una persona, i ja ha marcat la vida de tota una familia. Un mestre, si no sap posar a terme determinades estratègies pot ser còmplice del fracàs escolar i totes les seues conseqüències: atur, marginació, pobresa, fills que no poden tenir una educació, i dos o tres generacions marcades per una mala educacio escolar.

A mi em sembla que és igualment important.


"L'enginyer que dissenya un pont ha de tenir cuns coneixements de física, evidentment, però també d'estètica, economia i política. El mestre/professor necessita un coneixement profund de la psicologia de l'educació amb el raonament filosòfic sobre què és bo per als alumnes i per la societat, amb una consciència sociològica sobre la dinàmica de la comunitat, anàlisis econòmiques dels costos i coneixements polítics sobre les connexions entre el govern i l'educació" N.L. Gage i D.C Berliner (1979).

Rarament...

23 de setembre de 2009

Ara que fa vida a un poble que no sentia massa seu, se sent un poc més normal, només un poc. El poble era l'estació de pas entre l'oci i els estudis, entre els estudis i la feina, entre la feina i les amistats... El poble era un llit per dormir i una taula per dinar.

I és xicotet, no té cinema ni teatres, ni museus, ni cafés-teatres, i per descomptat no és València, però pensa que ja no li importa tant. Té altres coses, com dormir sense escoltar trànsit, despertar-se escoltant la pluja o el gat de la veïna, que el carniser et fie, que alguns xiquets et saluden al carrer, la cervesseta de les 8,30 de la vesprada... Ara coneix la gent pel carrer, i la gent la coneix. Abans li preguntaven si era forastera.

Es pregunta si alguna cosa està canviant, o si el subconscient l'està enganyant per deixar de pensar en tot allò que estimava i que ha deixat enrrere. O si tal volta és un estat passager només perquè hui ha tingut un bon dia. O que com té tantes coses que fer tampoc sent que el temps se la menja.

La costum d'estar (físicament) i no estar (mentalment) deixa estranyat el seu cos. Se sent rarament satisfeta, rarament còmoda.

Fer vida, al cap pi a la fi és el que ens permet fer vida.

Només espera tornar a tenir, almenys algun dia, aquesta sensació d'insatisfació, d'incomoditat, de pesombre, d'estar i no estar...

Perquè si no... sobre què escriurà?

Plaer...

22 de setembre de 2009



Crec que no hi ha millor plaer que estudiar mentre fora plou. La llum del flexo, el soroll de les gotetes, la manteta a les cames (si, a casa ja fa fred)...

I Yann Tiersen...

Doble vida...

18 de septiembre de 2009



Estoy aquí, cerca de casa, cerca de ti, cerca de muchas cosas que eran mías y daba por perdidas. Mi habitación ya huele a mi, mi ropa sucia ya se lava en casa, mi maleta ya coje polvo en el desván, ya puedo alimentar a mis peces, ya puedo actualizar mis fotos del corcho, ya puedo pedir derechos por el mando a distancia, ya puedo acostarme en mi sofá, y utilizar mi flexo. Ya no tengo dos armarios y la ropa dividida. Ya no tengo una balda en la nevera con la comida de una semana, ya no tengo que hacer mi lista de la compra y sacar cuentas por cosas comunes como el agua y los productos de limpieza...

Pero tampoco tengo la opción de no ir a clase si anoche salí. Tampoco tengo exámenes (al menos presenciales), aunque sí mucho que leer y muchos trabajos que entregar. Ya no tengo tutorías, ni revisiones de exámenes. Se acabó pasear en bicicleta de Manuel Candela a magisterio, pasando por la ciudad de las artes y las ciencias. Llegó el fin de la incertidumbre. Se acabó hoy aquí y mañana allá.

Se acabó estudiar oposiciones toda la tarde, pero también emborracharnos alguna tarde de forma espontánea, siempre que la legislación se atragante más que el bizcocho de tres días. Se acabó levantarse antes para estudiar, pero también despertar a los demás con bromas varias, pero soportables e inocentes. Se acabó mayo y junio agobiante y estresante, pero también los helados en el balcón, entre el tema 8 y el tema 10. Se acabaron las exposiciones en el salón, y perrear en el sofá entre Carlos Baute y Pasapalabra.

Y sobre toto, se acabó escuchar "doble vida" en el coche, en los cinco minutos de trayecto entre casa y el trabajo, con el volumen al máximo, intentando no pensar en las horas que quedaban de trabajo y de estudio.

Mànegues llargues...

13 de setembre de 2009

Les primeres tempestes que anuncien que la tardor està per vindre són les que més es disfruten, perquè com que encara tenim el cos acostumat a la caloreta, en veure que cauen dos gotes ja estem a casa, evitant banyar-se. I per això es disfruten, perquè des de la finestra veus com va apretant. Ara unes gotes, ara un llamp, ara un trò, ara apreta més, ja van fent-se tolls, ara granisa, que entra aigua! I tu amb les xancles d'estiu que baixes amb la fregona a escórrer l'aigua que entra pel badall de la porta, i quan l'obris encara n'entra més. En un no res els peus banyats, agafant la geloreta que després causarà el primer constipat. Va parant... i per fí els claveguerams engolixen l'aigua i van desapareixent els tolls. Però es queden la resta de les branques dels abres que més han patit aquesta tempesta fugaç.

El corredor ple de petjades, la fregona, el poal ple d'aigua, uns quants draps i tovalloles...

Per la finestra el carrer buit, només dos o tres persones amb els pantalons i la mànega curta amb que solen sorprendre estes tempestes primerenques.

Només es veu algun valent que, com molts, ja desesperem per l'hivern, i veiem en aquestes tempsestes l'oportunitat d'anar traent ja les primeres mànegues llargues a passejar.

Y nos dieron las diez y las once...

10 de setembre de 2009

Y descubrir que hemos vivido la misma vida pero en mundos diferentes.

Y cantar por dentro la misma canción sin saberlo.

Y reír por el mismo chiste malo.

Y caminar al mismo paso.

Y temer las mismas chorradas.

Y ser valientes ante los mismos peligros.

Y disfrutar juntos de la soledad.

Y hablar por señas sin que el resto del mundo se de cuenta.

Y huir de la misma gente.

Y buscar la misma compañía.

Y descubrir que este es un momento perfecto.

Y la perfección de firmar un contrato temporal.

Y el alivio del fin.



"..Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres..."

L'escola...

8 de setembre de 2009

Quan era xicoteta l'última setmana d'agost ja estava nervioseta. Arribava ja el principi del curs, el material nou, les gomes que feien olor a gomes, els llibres que feien olor a llibres (i que odiava que de tant en tant en tingués que heretar algun..), el xandall nou, les esportives noves, la nova aula, el fred que arribava poquet a poquet, la font del pati, la pista en la que jugàvem a "balón prisionero", les excursions que fariem durant el curs...

És agradable tenir segones oportunitats i poder viure aquesta experiència novament, encara que a l'altra banda. I trepitjes el piso amb cura, mires al voltant, i veus les línies de colors on feiem les files abans de pujar a classe. Observes els quadres del corredor de tantes trobades d'escoles valencianes com s'han fet, i descobreixes el quadre de la que va ser la III trobada, a Castalla en 1990, en la que vas participar quan només tenies 5 anys.

A una de les parets del pati "Els Micalets", per als que vam haver de fer un concurs, ja que cada classe en pintaria només dos. Contes des de dalt, u, dos i el tercer és el teu. És de les poques coses que has guanyat.

I mentre camines per l'escola que va ser "la teua" descobreixes coses noves: els joguets dels nens d'infantil, la fossa d'arena, les noves porteries a medida i no aquelles gegants per les que t'entrava el baló sense que t'adonares...

Les segones oportunitats existeixen, i novament ací en tinc una altra. Això no vol dir que no semble aterrador el fet de trepitjar com a mestra l'escola que durant 8 anys vas trepitjar com a alumna.