Eclipses personals...

26 de juliol de 2009




Eclipse:

1- Ocultació transitòria o parcial d'un astre per interposició d'altre cos celest.

2- Absència, evasió, desaparició d'algú o alguna cosa.

Són curiosos els eclipses. Ben coneguts són els eclipses llunars o més vistosos encara els eclipses solars. Però un tipus als que no fem massa cas i que resulten encara més importants i no tant vistosos, són els eclipses personals.

Dir que una persona t'eclipsa, sovit pot resultar una lloança, ja que podriem entendre (tenint en compte la primera definició) que la genialitat/bellesa/intel.ligència deixa persona ens d'eixa parcialment fora de lloc, amagats en una obscuritat que ha sigut substituida per la llum d'altra persona.

Ara bé, la segona definició em porta a descobrir un tipus d'eclipse personal no tan positiu com l'anterior. Es dóna quan, en qualsevol situació espontània, entra en escena una persona, que fa que les frases que t'ixien de la boca sense dificultat passen a ser frases mudes. Es dona quan no pots moure el cos amb facilitat, i fins i tot arribes a ser més torpe de que ets habitualment. També passa quan en aquesta situació que normalment pots dominar et domina a tu, i quedes totalment eclipsada, fora del joc i finalment fora de l'escena. Passes a ser un actor o actriu en segon plà. I aleshores la teua absència no es nota quan abandones el teatre, qui sap si caminant, qui sap si en taxi direcció Avinguda del Port, on uns xicotets ulls et miren per un retrovisor brut i et fa la sensació que només el taxista nota la teua absència.

I ara què...?

24 de juliol de 2009

És la típica pregunta que no vols fer-te, però que tot el món et fa quan acabes la carrera: "I ara què?" La resposta a eixa pregunta comença per una cara un poc descomposta, que manifesta quant d'inoportuna és la pregunta, acompanyada d'un "no sé" o d'un "ja vorem", alhora que alces els muscles.

Passada esta pregunta, que sol durar un temps, i que et fa cada persona amb la que et trobes i que fa temps que no et veu, ve allò de planificar el futur, perquè encara que ens queixem (jo la primera) de que res no avança, quan avança volem quedar-nos on estem.

Aleshores prepares una oposició durant dos anys, perquè a la primera costa de quallar, i quan tens la plaça a la butjaca resulta que la pregunta és la mateixa: I ara què? Esta pregunta també resulta prou inoportuna (sense ofendre ningú que ja me l'haja fet...), més que res perquè aquesta pregunta ja no sol fer referència als estudis o la feina, sino que fa referència a qüestions més serioses que acompanyen a tot ésser humà, com ara: nèixer, reproduïr-se i morir. Com que la primera ja l'hem portat a terme, només ens queden les dues restants.

Que la gent de la teua quinta comence a casar-se i tindre fills és una senyal que ens avisa de que prompte cauran preguntes sobre el tema, i el moment en que s'inicien és precisament el que seguix a la frase: "He tret la plaça".

No és que no em plantege el meu futur (els que em coneixeu sabeu que ho faig), ni que no m'alegre de la meua plaça (en lo que ha costat!)... Simplement és que crec que encara m'estic fent a la idea de que en tres anys tindré una "destinació definitiva", amb l'agobio que suposa el terme "definitiva". Per tant em trobe en un estat de "shock", al passar des de l'extrem de no saber on cauràs demà, a tenir toda la vida feta.

I aleshores el dilema de triar prop de casa o de triar una destinació que m'obligue a agafar al menys dos trens a la setmana....

Virtuts i defectes...

20 de juliol de 2009



Un dia jugarem a que cadascú dirá quina és la seua major virtut i quin és el seu major defecte. Farem torns.I després cadascú dirá la virtut i el defecte d'aquella persona sentada a la seua dreta.

Sé quina és la virtut que voràs en mi, i puc imaginar també quin és el defecte que destacaries. Però potser no saps que aquestes virtuts i defectes que pots veure només són els que deixe veure, perquè davall de tot l'aspecte que tens de mi hi ha un xicotet abisme que parteix el meu cos en dos. I a una d'aquestes dues parts li pega la sombra. És aquella part que només poden veure els qui també viuen en la penombra a temps parcial.

Et preguntaràs què és allò que no deixe veure, i que tant amague. I et contestaré que amague aquella virtut que és alhora defecte (com en ying i el yang), i que m'ha permés viure algunes de les millors experiències de la meua vida, i alhora el que més m'ha fet patir. Amague allò que si conegueres et faria correr, o potser estimar-me més. I com que es tracta d'una "arma de doble filo", no desvetlaré la meua virtut i el meu defecte més preciat.

A no ser que te'n vingues amb mi a la penombra. Només així estarem en igualtat de condicions.

Sé que la penombra pot resultar aterradora, però des d'ací veus coses que no es poden veure a plena llum del dia.

Passadís secret...

16 de juliol de 2009



La meua és una habitació antiga, i com tota habitació antiga, té una porta secreta, una paret que a simple vista pareix una paret, però que és una comporta. Entre l'armari i la prestatgeria està la via per la qual escape quan vull fugir, bé per por, bé per angoixa, o simplement per fugir. Perquè no es necessita una raó per anar-se'n.

El primer dia que la vaig descobrir vaig trobar un cullerot, brut i ple d'arena, supose que d'algun avantpassat amb una personalitat intranquila, ansiosa i dubtosa, que va decidir un dia obrir un camí des d'aquesta habitació i no va trobar cap ferramenta més oportuna que aquest cullerot.

No hi ha, per tant, millor manera de dir que la meua habitació és sempre el lloc des d'on puc esfumar-me quan decideix esfumar-me. Arribat aquest moment espente la paret cap a la l'esquerra, faig un pas endavant i trepitje el primer dels 50 escalons d'aquella escala que em porta on jo vull anar, que és, simplement, a un raconet, on no puga ser vista, ni ningú puga saber que estic allí.

I per fi... Estiu...

14 de juliol de 2009

Tot passa... (I abans del que una es pensa). Ara cervesseta, platja, sol, temps perdut, xancles, arena als peus, aigua llimó, gelats... I calor.



Pròxim destí... Tabarca ..? València..? Castelló..? Barcelona..?



"...I wanna be with you tonight..."

Tiretes...

6 de juliol de 2009



El meu intèrpretno descansa ni en exàmens, no li ho permet, perquè massa bé em conec, i amb cinc sentits sé que no en tinc prou. Ell representa cinc sentits més, i està atent, esperant una mirada, un gest, una notícia, un xicotet detall que pose en marxa les llums d'emergència. La seua funció més principal és conectar allò més visceral amb allò més racional, i ho fa bé. Per això li pague.

Les seues ferramentes són bàsicament: el fax, els post-its i les tiretes, que va enganxant a dintre meu, tapant ferides que no són mortals, però que evidèncien batalles perdudes.

I el que a mi em queda és el consol d'haver anat a la guerra i haver sobreviscut, com sempre.

És més del que podria esperar...



"...cuando sea un trozo de lo que has vivido... cuando sea tanto como tu me quieras recordar... cuando el tiempo ya no sea el enemigo... cuando ya no exista nada decisivo, ni una sola estupidez que discutir entre tu y yo..."