Els primers amors...

27 de febrer de 2009

Ella hui se'n recorda de les cartes que s'escrivíen quan teníen 13 anys i estaven en primer curs d'institut. Aquella forma d'agradar era diferent, era innocent, era bonica... Ell en primera fila, ella en la tercera, i es feia la despistada quan ell girava el cap, buscant una senyal de complicitat. Li agradava fer-se de rogar...
Ell li enviava notetes per davall la taula, li escrivia "m'agrades molt", i ella tardava en respondre, per no donar-li il.lusions. En aquells temps dues persones començaven a estar juntes demanant-jo formalment, és a dir, si no es pronunciava la pregunta de: "vols sortir amb mi?", res no estava decidit. Ara les coses son distintes, complicades. No se sap on acaba l'amistat i on comença l'amor. Els límits no estan definits, no se sap cap a quina direcció mirar. No està clar si el sexe és el principi o el final.

En aquella època pre-adolescent, tots dos desitjàven que arribés l'hora d'eduació física per posar-se junts quan hi havia que fer alguna activitat per parelles. I s'agafaven de les mans, quasi tremolant, mentre la resta de la classe feia rissetes i comentaris. Però donava igual...
Els caps de setmana eren estranys, perquè no quedaven formalment. Simplement esperaven veure's en els recreatius, ell amb els amics, ella amb les amigues....I dissimuladament, però a cosa feta, acabar per separat, tots dos, gelats, però a soles.
Quan arribava l'hora de besar-se venien els nervis... Ningú dels dos tenia experiència, no dominaven la situació, no sabien on posar les mans. Després, els dos amb les galtes vermelles arribaven a casa amb un somriure d'orella a orella.
Aquells dies en que ú dels dos no podia acudir a la cita es convertien en una "odisea". Ella trucava a ell per telèfon, i penjava si a l'altre costat del fil sonava un veu que no era la seua... Quina vergonya! Hui en dia, com que existeixen els mòbils, doncs això ja no passa...

No necessitaven res més per ser feliços... La rutina de l'institut, al que anaven amb ganes i il.lusió per veure's. Els dissabtes als recreatius... Les pasqües i les acampades del 9 d'octubre, que se les passaven bambant, ell a la caseta on estava ella, ella a la caseta on estava ell...

Però els anys passen... Les coses es compliquen... La innocència s'embruta... En aquells temps d'amors d'institut somiaven ser majors, tenir independència per poder fer el que els vingués en gana, no tenir que demanar permís per anar a dormir a casa d'algun amic o amiga. Volien poder conduir, i tenir diners per comprar tota la tenda de llepolies.

Hui, per separat, desitgen tornar enrere. Els agradaria ser dependents, i que els seus pares decidiren el que més els convé. Voldrien que els reis els portaren joguets encara. De vegades, els agradaria tenir una hora fixada per tornar a casa, perquè passades les dos del matí la cosa sol embrutar-se. Igualment, els agradaria posar-se igual de nerviosos amb el primer bes d'aquell primer amor.

I que encara algu els enviés notetes per davall la taula...

Concert de La Guàrdia..

26 de febrer de 2009


Ahir va ser el concert de La Guardia, en la Universitat d'Alacant (de gratis, si). I clar, aprofitant el pont del carnaval d'Aiora... era un pecat perdre-se'l!
De primeres, jo no havia estat mai en un concert sentada, bueno si, en concerts de la banda, però mai en un concert d'aquestes característiques. Era extrany no poder saltar i cridar, com en altres concerts als que he anat...

Pero bè, no em puc queixar, perquè el disfrute va ser total. Pensava que es notarien estos anys passats, tenint en compte que porten ja 25 anys junts, i la veu ho nota.. (com Sabina...). Però quan va començar a cantar la primera cançó vaig descobrir que té la sort de tenir la mateixa veu de fa 25 anys. No perquè jo per aquella època els escoltés (prou tenia en nàixer...), però perquè si que he escoltat els primers treballs...

El "subidón subidón" em vingué en "mil calles llevan hacia ti", en la que el cul em botava en la butaca. Però també en "el mundo tras el cristal", en "vámonos"...I finalment en "cuandro brille el sol", en la que no vaig ser l'única que no va aguantar i vam acabar tots de peu ballant i saltant...

En definitiva...Un concert que feia temps que buscava, i en el que vaig disfrutar com una xiqueta...

"..Vámonos..vámonos...donde jamás nadie llegó.."



Promeses...

23 de febrer de 2009

Hui no escriuré sobre el que vull escriure, perquè m'ho he promés a mi mateixa: "Sole, fes el favor de prometre que hui no escriuràs sobre el que sents. Hui no esciuràs sobre els nervis, ni tampoc sobre les nits que portes dormint mal. Tampoc esciuràs sobre el buit a l'estómac, ni sobre els somnis que tens estant desperta"...
Encara que hi havia una cançó que deia: "las mejores promesas son esas que no hay que cumplir..."
Hui, per tant, parlaré, per exemple, del mal de gola que tinc, i que porte des que el dissabte vaig passar dues hores al carrer a la matinada. Puc parlar també de coses com que el desordre de la meua habitació em treu a ballar, o també dir que necessite comprar-me unes sabatilles, perquè les que tinc ja no poden més amb el meu pes.
Hui, com que vull i no puc parlar de les coses que vull, doncs parlaré també del bon temps que fa en Aiora des de fa uns quatre dies. Ja abellix estar al solet, en el pati... Puc comentar, igualment les ganes que tinc de fer un soparet amb les amigues d'Alacant.
No trencaré la meua promesa, perquè trencar-la significa fer-me mal a mi mateixa. No trencar-la també, però he decidit fer-me mal d'una forma raonable. I la raó diu que el millor és no escriure coses que en un futur tindrien nefastes conseqüències.
Puc parlar i parlaré de totes aquestes coses sense sentit en aquest post i qui sap si els posts següents, perquè això és el que se suposa que he de voler. Però de vegades, parlar d'estes coses superficials i no poder parlar de les coses que vull parlar també diu molt de mi i del que sent.

Miedo...

22 de febrer de 2009



"Miedo de volver a los infiernos...Miedo a que me tengas miedo...A tenerte que olvidar... Miedo..de quererte sin quererlo...De encontarte de repente...De no verte nunca más..."

Vident...

20 de febrer de 2009

En la meua familia sempre ha hagut una persona un poc vident. Esta persona era "m'auela", qui sempre acertava si els novios anàven a durar-me o no, si les amistats eren bones o dolentes, i fins i tot el meu començament frustrat d'arquitectura (fins i tot em va arribar a dir: "Sole, tu podries ser mestra").

No sé quina espècie de xip tenia instal.lat, o si era la seua experiència de 80 anys... Però el cas és que seeempre acertava, i després venia amb allò de: "teu vaig dir..." I jo rabiava per dins i per fora. Crec que al final arribava a un punt en que quan ella em donava un consell jo intentava fer el contrari, esperant que aquesta vegada la jugada sortira bé. Però no, sempre guanyava ella. I acabava dient-me "Quan tu vas, jo torne", i encara rabiava més.

Ara ella ja no està, i clar, nosaltres, que estem ací, continuem amb la vida, la rutina... Bé, el que és normal. No puc evitar preguntar què pensaria ella de les meues accions ara mateix. M'agradaria saber si les decisions que prenc i les que estan per prendre són acertades segons el seu criteri. Estic segura que ara li faria cas, perquè ja amb el pavo passat de fa anyets, doncs les coses es veuen diferents...

Però bé, això no pot ser, evidentment, són coses de la vida. Així que supose que hauré de prendre decisions per mi mateixa, i descobrir els encerts i els errors com totes les persones: amb el temps.

Un tequila...

18 de febrero de 2009




Un tequila por cada deseo.... Te miro, me miras, te observo, me observas. La sal me escuece, el limón me amarga, y busco compañía dentro de un vaso de chupito, que nunca me falla.


Un tequila por cada vez que te muerdes el labio inferior... Y clavo mis ojos en tu boca, y bebo por no besar. Y bebo por no morder. Y bebo por no sentir.


Un tequila por cada vez que sigues mis pasos... Sabiendo que me sigues, sabiendo que sabes que sé que me sigues.


Un tequila por cada vez que me susurras al oído... Bienvenido el que inventó aquello de poner la música alta en los bares.


Un tequila por cada vez que rozas mi espalda con tu mano... Como sin querer... Pero queriendo.


Un tequila por cada vez que me buscas en la barra... Temiendo que me haya ido. Temiendo tener un número falso al que llamarás mañana y un contestador de una compañía cualquiera te recordará que eres patético.


Un tequila por cada persona que se marcha... Porque no hay nada mejor que cerrar el bar.


Un tequila... Y la suerte de verte dos veces. Porque dos siempre es mejor que uno.

Cosas de la vida...

16 de febrer de 2009

Aiora, 21,30 del matí. Conversació entre una alumna de 5 anys i jo.

Jo- Tienes hermanos?
Alumna- Si, tengo una hermana y un hermano. Los dos son más mayores que yo.
J- Y te cuidan? O se pelean contigo?
A- A veces me cuidan. Pero me cuidan más mis primos
J- Ah, que tienes primos?! Y cuantos primos tienes?
A- Tengo un primo mayor que ya va al otro cole (al instituto), dos primas que son mellizas y un primo que está en la barriga de mi tía, y que todavía no ha salido.
J- Ah, que tu tía está embarazada... Y tu primo está creciendo dentro de su barriga, no?
A- Si, crece dentro de su barriga, lo que no entiendo es como lo metieron ahí dentro...
J- Seguro que tu tío tuvo algo que ver. Por qué no le preguntas a él?
A- Porque ya le pregunté y me dijo: cosas de la vida...
J- ...

Qui puguera tornar a tenir eixa innocència...

El rock & roll de los idiotas

14 de febrero de 2009



Fa temps utilitzava aquesta mateixa cançó per parlar de les casualitats, de trobar-se en un punt en un moment determinat, sense esperar-ho, o potser esperant-no, però en qualsevol cas trobar-se.

Hui no parlaré de la facilitat o dificultat d'estar al mateix punt en altra persona, la lletra de la cançó ho fa per mi, i ho explica molt millor del que ho faria jo.



"Yo no tenía ganas de reir, tu reías para no llorar;
yo le guiñaba un ojo a mi nariz, tu consalabas a tu soledad.
Yo sin ninguna escoba que vender, tu con mil y una noches que olvidar;
a mi no me quería una mujer, a ti se te moría una ciudad.
Tu habías perdido el último autobús, a mi me habían hechaco de otro bar;
los mismos alfileres de vudú, el mismo cuento que termina mal.

Pero quiso el cielo bautizar el suelo con su gota a gota,
y con champú de arena para tu melena de muñeca rota,
y tu mirada azul me dijo a cara o cruz y mi alma de tahur lo puso a doble o nada.
Y los peces de colores de mis botas y tus marchitos zapatitos de tacón,
locos por naufragar salieron a bailar, al ritmo de la lluvia
sobre las capotas... el rock & roll de los idiotas.

Yo no venía de ningun país, tu ibas camino de cualquier lugar;
conmigo no contaba el porvenir, de ti no se acordaba el verbo amar.
Yo no jugaba para no perder, tu hacias trampas para no ganar;
yo no rezaba para no creer, tu no besabas para no soñar.
Y sin equivocos de vodevil ni alertas rojas en el corazón
el dios de la tormenta quiso abrir la caja de los truenos y tronó.

Porque quiso el cielo bautizar el suelo con su gota a gota,

y con champú de arena para su melena de muñeca rota,
que disparate de partida de ajedrez con una parte...
adicta al
jaque mate.
Y tu bolso como un nido de gaviotas
y mi futuro con pan duro en el
cajón,
locos por naufragar salieron a bailar, al ritmo de la
lluvia sobre las capotas el rock & roll de los idiotas.

Capeando el temporal salieron a bailar,
como dos locos bajo
el temporal de notas
el rock & roll de los idiotas, el rock & roll de los idiotas,
como tu y como yo...
el rock & roll de los idiotas.

Se marcó la calle con aquel detalle de dejarnos solos,
el rock & roll de los
idiotas,
y por casualidad comenzó a tocar la flauta de Bartolo
el rock & roll de los
idiotas..."

"Qué disparate de partida de ajedrez...con una parte adicta la jaque mate..."


Fora de joc...

14 de febrer de 2009

"Fora de joc és una regla de fútbol utilitzada per assegurar la continuitat del joc. Un jugador es troba en posició de fora de joc si es troba més aprop de la línia oposada que el baló i el penúltim adversari, la qual cosa vol dir que el jugador es troba més avançat que la resta dels jugadors oponents exepte un (normalment el porter, però no necessàriament).

Malgrat aquesta simple explicació, l'aplicació de la regla depén d'altres factors de joc, i sol ser molt complexa".

Una casa con tres balcones...

12 de febrer de 2009





"Una casa con tres balcones...para mirarte colgar la ropa..."
En un balcó que dona a una plaça rodona, algú estén la roba, i el sol de les 5 de la vesprada marca els barrots de ferro al piso. "Y si el vestido se te alborota es porque sopla viento del norte"... En el balcó d'enfornt una dona grossa també ha decidit que és l'hora d'estendre, i quan alça els braços, la mànega s'estira i deixa mostrar el clotet que se li fa al colze.
Un cigarret, i el sol que fa que arrugues les celles t'acompanya, però també enganya, perquè la gelor de febrer seguix ficant-se per davall dels camals. Aquell que assoma el nas a les teues esquenes, per la porta del balcó, busca companyia, pregunta què fas, i un cigarret compartit es fuma millor. "Ya lo sé, no es el palacio real, pero si igual no estamos mal y finalmente es nuestro nido..."
Una conversació novament poc important, i qui sap si necessària per no caure en la rutina i la desesperació de parlar sempre amb tu mateixa i acabar discutint. Quin temps eh? Si, este hivern no s'acaba. A mi m'agrada l'hivern. A mi l'estiu. Què tal el dia? Bé, cansat. Jo també. I cadascú mira a un costat, buscant una nova pregunta que trenque aquell silenci dels que encara no tenen confiança per estar en silenci.
Una vesprada, com la resta, que cau sense preguntar si has fet tot el que havies de fer per a hui. Però no importa, bufes, i entres en la sombra del menjador, deixant mig cigarret compartit per a l'altra persona, que decideix seguir reflexionant sobre no se sap que, al sol... "Paz para este pobre peregrino ya cansado de buscar...en cualquier lugar..."
"Una casa con tres balcones..." Per fumar i compartir moments de soledat que no es poden compartir, però es poden acompanyar.
Y estamos esperando un invitado que está a punto de llegar...
...Bienvenido..."

Hotel...

5 de febrero de 2009

Aparco mi coche en aquel camino oscuro que me marcaste en el mapa. No faltes, me decías. Y así fue. Espero a que mi reloj marque las 20,00, como habíamos acordado, y entonces hundo mi zapato en aquel barro de haber llovido tres días y me decido a cometer esta infidelidad que tarde o temprano hundirá mi matrimonio.

Una carretera de mierda une y separa mi cuerpo del tuyo. Dispuesto a solucionar este problema me veo en un paraje desierto, abriendo la puerta de un hotel donde una recepcionista con escote me pregunta que deseo. Deseo huir de esta tentación que se ha apoderado de mi, le digo. Como todos los que vienen aquí, me contesta.

Entre pasillos y puertas que esconden banqueros desahogando sus más oscuros deseos me descubro contando mis pasos, porque mi determinación masculina no me permite pensar dos cosas a la vez. Así, mientras cuento pasos no me da tiempo a arrepentirme de caminar hacia delante. Y en la última puerta, al fondo del último pasillo de la última planta: Habitación 102. No me hace falta llamar para saber que estas dentro, quizás tendida sobre la cama, quizás de pie, pero seguro que con un cigarro manchado de pinta labios en una mano, y un martini rojo en la otra.

Compruebo los bolsillos, saco mi bolígrafo y mi papel, preparado justo para este momento. "Entro en la habitación 102 sabiendo que no saldré. No me busquen. Habré desaparecido", escribo y pego a la puerta con mi chicle de menta...

Te esperaba, me dices después de abrir la puerta. Lo sé, te contesto...

Gent...

3 de febrer de 2009

Hui camine per una vorera com les del meu poble, amb els xiclets pegats a les rajoles mig trencades i gelades (perquè el fred d'Aiora és molt fred!). Per a no variar, em mire els peus, no sé si per alguna fascinació que encara no he descobert, o per evitar que el vent gelat em deixe el nas de color vermell.

A la dreta el forn, a l'esquerra la dependenta treu la fruita i la verdura a la paradeta del carrer. Els vells ja em saluden pel carrer, saben que visc al poble, encara que no saben molt bé per què. Les nenes i nens xicotets obliden el meu nom, però em criden "seño" al supermercat, fet que provoca la risseta de les xiques de la pescateria.
Ja conec alguna xafarderia del poble, com aquell que va deixar la dona per anar-se'n amb aquella xica tan guapa i tan jove que va vindre de visita i es va quedar per a sempre.

Els carrers empedrats són en tots els pobles iguals, llambordins i costera amunt. El castell enderrocat em recorda a una Torre en altres temps, abans de ser restaurada i convertida en una Torre del segle XXI.

Ací, les rutines són rutines, com en una ciutat, encara que la gent no és gent, sinó persones amb un nom i una història que tot el poble coneix, simplement pel fet de ser un poble. Eixa és la gran diferència.