L'euríbor...

29 de desembre de 2008

Anem avançant i anem canviat. Cada dia ens veiem en noves situacions, noves experiències...Bé, en conclusió, ens anem fent majors. Però, definitivament, arriba un dia en que t'adones que les coses estan canviant, si no en la teua vida, almenys al teu voltant, i és el dia en que et veus immersa en una conversa sobre l'euríbor. Sí, l'euríbor.

Un dia normal, dels que t'alces i dius: xe, hui serà un bon dia. Doncs no podrà ser un dia normal si la primera frase que et diuen en el dia és: et pots creure que tinc la hipotèca amb l'euríbor a l'1,1%? Esta pregunta et canvia la vida, és una pregunta que fa que hages de treure tot el teu enginy per dissimular que no saps quina cara posar: si de fàstig o d'orgasme, perquè evidentment, no saps si eixa pregunta comporta decepció o alegria.

Aleshores et veus en un carreró sense eixida, en una conversa sobre números, tants per cents i una indignació compartida per un 1,1 % que no saps que significa, però gràcies a la forma de parlar del que t'ha fet la pregunta ja has pogut descobrir que aquesta és una mala xifra...

Bé, i que es trau de tot açò? Jo he arribat a la conclusió de que les hipotèques no són per mi. I no és que tingués en ment ficar-me en cap hipotèca (dios me salve!), però aquestes converses són les que afiancen en sentiment de: visca el lloguer! o millor: visca la casa dels pares!

Any rere any...

25 de desembre de 2008

Recorde un poble xicotet de Ciudad Real al que vaig anar fa uns anys (uf..lo menos 8!). Aquest poble, Almadenejos, no té més de 500 habitants, i quasi la majoria d'ells treballen i viuen a Madrid o Ciudad Real, i per tant sols es veuen en les festes del poble, que són en Abril, i en Nadal. En aquest poble no fa falta cridar-se pe quedar (també perquè no hi ha cobertura en cap lloc), simplement la gent sap que s'han de trobar al bar, a l'únic bar que hi ha.

Recorde la meua visita a aquell poblet, la tranquilitat de saber que sempre trobes algú amb qui fer-te una cervessa, la sensació d'estar al bar i estar com a casa, perquè en un mateix espai trobes familiars i amics...

Com en l'anunci de torró, tot el món torna a casa per Nadal. I anit, a Castalla vaig tenir la mateixa sensació que a Almadenejos. No per la grandària del poble, ni tampoc perquè no vaig cridar a les amigues, però si perquè la nit del 24, a Castalla, tothom es troba al bar. A qualsevol bar, perquè tots fem la mateixa ruta: ara la plaça de bous, ara el raconet i ara l'escarabat.

I entre un bar i l'altre trobes aquell que viu a Madrid, la amiga que ha vingut de Barcelona, l'altre que viu al poble però que no veus perquè tu també estàs fora... I en definitiva multitut de gent del poble escampada per una àmplia geografia.

Dues besades, Bon Nadal!, diuen tots, i contes que es de la teua vida quinze vegades, i et conten que es de la vida de la resta, vint vegades més. Però hui es dia d'això... Aleshores uns xupitos, i ens posem al dia, any rere any... I brindem per a que l'any vinent ens tornem a trobar, i tornem a brindar.

Al final tornes a casa un poc "tocà", conseqüència de l'eufòria de tanta gent coneguda en tan poc espai, i encara que a molta gent a la que has vist no la voràs ni parlaràs amb ella fins el dia 24 de desembre de 2009, t'ha alegrat coincidir aquesta nit. Perquè durant l'any pareix que no habite al poble ningú que tu conegues. Amics i familiars estan fora, i un cap de setmana qualsevol no hi ha més que fer que prendre un cafè, tal volta una cervesseta, però sempre falta algú a la reunió, per qüestions de feina o estudis.

La nit del 24 de desembre, Castalla es fa xicoteta, tothom es troba i retroba, i la gent es posa al dia, perquè qui sap el temps que tardarà fins que tornem a coincidir.

Nadal...

24 de desembre de 2008

A mi personalment, com ja sabeu molts, el nadal ni fu ni fa (que no: fum fum fum eh?). Però bé, que a mi ni fu ni fa no vol dir que a vosaltres no us agrade. Així que no vos desitge Bon Nadal, però tampoc dolent... Simplement: Nadal.

I doneu-vos per satisfets! Ale!





Extraña en mi propia casa...

22 de diciembre de 2008

Estar con un pie aquí y uno allá significa no estar al cien por cien en ningún lado. Cuando llego a la ciudad, entro en un piso que no es el mio (pero pago mi alquiler). Como no es el mio, muchas veces no encuentro los productos de la limpieza, no sé muy bien todavía como se enciende el calentador, ni tampoco qué tengo que hacer cuando saltan los plomos.

Cuando llego a casa, al pueblo, me encuentro con que ahora el televisor de la salita ha sido cambiado por el que habia en la habitació de dentro. Huele diferente, porque el ambientador ha sido cambiado, en mi habitación las sábanas estan frías, como si no hubiera dormido allí nadie en una semana. Mis fotos se sienten solas, y en el baño, la bombilla del espejo se ha fundido algún dia de estos en los que yo he estado ausente.

Habito en ambas casas, camino por los passillos de un piso en la ciudad y de una casa en el pueblo, y en ninguna de ellas me siento como en aquella frase de: "hogar dulce hogar". Porque cuando una está ausente pierde el derecho al mando a distancia, a opinar sobre dónde queda mejor este cuadro y a tomar decisiones sobre la compra de este producto o aquel otro.

Terceres oportunitats...?

19 de desembre de 2008

Tots hem donat alguna vegada una segona oportunitat, i a tots ens l'han donat. La veritat és que quan les situacions tornen a la vida i es té el dubte... Jo dic: per què no? A mi em va reconfortar aquella vegada que em vas deixar que t'estimara per segona vegada (i malgrat tot el passat).

Hui camine per segona vegada per aquests carrers. Creue la gasolinera de l'Avinguda del port, esgote l'últim bonobus, m'acomiade dels nens, respire aire contaminat, em faig pols l'oída amb la música a tot el que dona l'aparell... Els últims instants es difruten més si sabem que són els últims.

No crec en el destí, i sé que no estic a València per segona vegada perquè aquí m'ha d'ocorrer res que canvie la meua vida. Però si crec en les casualitats, que han fet que, tant gran com és el País Valencià, haja anat a caure a aquesta ciutat... A aquests carrers que tant he trepitjat, a aquest bar on he begut més d'una i més de dues copes, a aquesta plaça on un dia tu i jo jugàvem a volar el diavolo, a aquest bus en el que fa 5 anys (cinc ja!) feia viatges a una universitat que es queia i es cau a trossets...

Totes aquestes casualitats em fan pensar en les segones oportunitats, que fan que un mes sigui més aprofitat que tres anys, tal volta perquè, com he dit, sabem que les segones oportunitats no duren massa. Per això...estimemnos hui, ara mateix...

Però, i les terceres? Existeixen les terceres oportunitats? És tan xicotet el món per fer que caiguem en un mateix punt tres vegades? I si és possible...Ens quedaran racons nous que trobar en aquests carrers? Quedaran detalls que ens haurem perdut les dues vegades anteriors...?

Jo espere que si...

Anar...Tornar...

12 de desembre de 2008

Les hores passen, i mil idees en el cap intenten fer lloc a una nova que arriba... Ara ací, ara allà. Un bus, un altre, escales amunt, escales avall. Anar, tornar, tornar a anar, tornar a tornar. Els genolls suporten el pes de les cames, el pes del tronc, el pes de l'esquena, el pes de les idees i els pensaments. La vorera desgastada suporta el pas, la pressa i les fulles que han caigut dels arbres només per ser arrastrades pel vent.

Tres dies coincidint amb la mateixa gent en el transport públic provoca ja somriures còmplices. Avingudes immenses es posen d'acord per que la ciutat flueixa. Ara un claxon, ara una ambulància, ara un taxi i uns peatons que creuen en vermell. Un banc al ple del dia provoca cues que arriben al cantó, un xiquet que ix de l'escola arrastra la motxilla de carret. Els grans supermercats ordenen ja els torrons en lloc estratègics, i les nadalenques del fil musical comencen a fer fàstig.

Entre gent esconeguda, gent encara més desconeguda passa desapercebuda. Llavors escapem de la multitud anònima, obrim la porta i al quart escaló hem de fer un descans per posar el cap entre les cames. La gent munta, baixa, munta, baixa, i la soledat entre els genolls és absoluta. La vista només arriba a veure les xicotetes taques de les rajoles del piso. Eixes dues pareix que formen un gos, i aquelles antres un ós. Alcem la vista, tornem a la realitat, les cares desconegudes prenen forma...

"Tan sólo unos segundos para desaparecer...Pero sigo tan visible como ayer..."

Incomoditats...

10 de desembre de 2008

En estos dies en que no coneixes la persona que seu al teu costat en el bus, incomoden fins i tot les mirades que no esperes. Incomoda la persona que sense adonar-se'n et toca suaument la mà, quan t'agafes de la barra dins el bus, per no caure. T'incomoda la gent que munta de pressa per poder seure en els seients que van de cara. Incomoda també la persona que et pregunta si la pròxima parada és l'avinguda Cardenal Benlloch. Destorba el que sense voler-ho, tropessa amb tu, i passa de llarg.

Baix del bus ja una merda de plutja, que ni plou ni deixa de ploure. Una plutja d'eixes que fa que per les voreres hi haja gent amb paraigües i gent que la deixa caure. I tu carregada, amb la motxilla a l'esquena, el paraigües a una mà, la carpeta a l'altra, i un cel que ha decidit que si hui tenies un dia roïn, deixarà caure una aigua que no és aigua, és merda, per fotre't encara més el dia.

A sobre, els carrers que et porten a casa estan enfangats, perquè a València no hi ha carrer on no hi haja obres. El de la fruiteria et diu alguna cosa que no escoltes perquè portes la música enganxada, com sempre, però tampoc et fa falta saber que t'ha dit, perquè et diu el mateix des del primer dia que vas arribar a aquell carrer. I amb una vegada que ho escoltes ja hi ha prou.

Ja a la porta de casa fas l'esforç de pensar en muntar quatre pisos sense ascenssor, però només perquè saps que allà dalt hi ha una estufa, i un llit on deixar caure el cos i l'ànima. Quatre parets entre les quals oblides el dia, oblides els del fruiter del cantó, el que t'ha empès al bus i la plutja de merda.

Nazaret

4 de diciembre de 2008

Nazaret és un barri al que València dona l'esquena, perquè la València de la america's cup i la fórmula 1 que ix en la televisió no vol saber res de la gent que viu allí. La València del "encuentro de las familias" i de la ciutat de les arts no sap que entre el port i el camp hi ha un barri de no més de 20 carrers.

En Nazaret els xiquets passen per la infància el mateix temps que dura un esternut. Els xiquets que allí viuen aprenen de la vida al carrer, i a les escoles, més important que aprendre a sumar tres més dos, és aprendre a sobreviure (ells i nosaltres).

La llàstima és un sentiment que no m'agrada gens, però quan camines pels corredors d'una escola on la infància està minusvalorada és inevitable viatjar en el temps, i arribar al teu pati de l'escola, on el problema més gran que podies tenir un dia era que les amigues no et deixaven jugar a "vaques" amb elles. Ja veus...No jugaves a vaques, però tenies les dents senceres, et permeties duxar-te tots els dies, la teua mare et preparava un entrepà per esmorzar i la teua àvia un altre per a berenar.

Els xiquets que menjaven en aquell temps en el comedor remolaven el dia que hi havia dentilles o olla en penques. Els xiquets de nazaret intenten repetir si poden, sobretot els divendres, perquè alguns no tornen a menjar fins dilluns.

Nazaret és un barri de València, però aquest no ix en la televisió, perquè fa lleig, fa vergonya a les autoritats. I tal volta per la consciència (que és molt sàvia), envien a aquestes escoles més recursos materials. Però els que menegen el cotarro en l'educació han trepitjat poques voltes aquestes escoles.

I és que Nazaret és mort per a ells, però encara que parega mentida, a Nazaret hi ha vida, i hi ha infàncies que mereixen ser reconegudes.

València està viva...

1 de desembre de 2008

Dilluns "zumeria" i creppes
Dimarts café teatre
Dimecres tapa tour
Dijous lasanya en pis d'estudiants

València està viva.