El mundo de ayer

30 d'agost de 2008



"En la boca del lobo estamos solos...y entre sus dientes, ya sabes lo que se siente..."


Les 16,45, faig tard! L'ascensor tarda, la bicicleta no cap, un moviment a la dreta, ara a l'esquerra (important haver jugat al tetris per aconseguir-ho...). Ja estem dins: cinqué pis, quart, tercer, segon, i planta baixa.

"Y detestas el olor...a verbena bulliciosa...Y elegiste una existencia solitaria i peligrosa..."

La música a l'orella, com sempre, individualitza l'existència, i per això saludem al veí del quart pis amb el tò de veu més fort del que caldria, però bé, al menys hui ens hem saludat. Esquivem per la vorera la velleta que ve de la verdureria, frenem abans d'arribar al semàfor que marca la fi d'Explorador Andrés i el principi de Manuel Candela. A l'esquerra un edifici conegut, i alcem el cap, esperant trobar algú...

"Ahora veo tu ventana, con las luces apagadas...Ya del mundo de ayer no queda nada..."

En realiat hui no voldriem haver ixit de casa. Quin sentit té? Farem el mateix recorregut de sempre, per trobar la gent de sempre, les classes de sempre. I després tornar al pis on soparem el de sempre...

"Si no encuentras un papel para ti en esta comedia...si el nombre de tu dolor no viene en la enciclopedia..."


Però no pensem...Simplement els peus pedalegen per inèrcia aquella bicicleta de segona mà que no sabem que estimem tant fins que dos anys després algú ens la furtarà per vendre-la en el rastro. I anem deixant enrrere el carrer Campoamor, l'avinguda de Just i Pastor (on sempre agafem el semàfor en roig), aquell hospital que pareix dels anys 40, l'avinguda de Port, les Illes Balears, la Ciutat de les Arts, i el pont de les gàrgoles.

"Pero estàs acostumbrado al sabor de la derrota, y quieres beber la vida...pero la copa està rota..."

Un edifici vell, una rutina establerta a la que no trobem sentit, i gent que no sabem que fa al nostre costat. Però penses: "demà serà millor", perquè demà faré allò que voldré. Demà deixaré aquesta merda.

"Por las cosas que no hiciste, pero que quisiste hacer..."

És un dia d'aquells en que et parlen, però no escoltes. I dius que si amb el cap, perquè a ta casa et van ensenyar que havies de ser agraïda, encara que el que parle no signifique res per a tu, i el que diga siga l'estupidesa més gran del món.

"Los días de los poetas están muertos y enterrados..."

Saps que quan ixques d'allí, a les 21,00 de la nit, i després de suportar 4 hores escoltant algú que no té res que dir-te, et sentiràs pitjor, perquè ja sabies que hui no hauries d'haver ixit de casa. Tornes a enganxar-te la música a l'orella en el camí de tornada a casa. Potser la música et done energia, o potser te la lleve. Però en qualsevol cas, potser que t'inspire, i al menys et faça saber que és el que sents. I això és més del que hui podies esperar.

"No...ya no sabes a dónde vas...pero que difícil es volver atrás..."

Parelletes...

27 d'agost de 2008

Una cosa bona que té la neteja previa a les festes (tooots els anys igual), és que sempre trobes coses que creies haver perdut.

Enguany, la neteja forta ha tocat al terrat. I entre còmics, clics, pin y pons, la meua primera bicicleta, els meus arxivadors amb gomets de quan tenia 4 anys, ferramentes de quan els avis tenien aquella mula boja, escritures antigues, i recibos de la contribució de 1940 (si! increible!), he trobat una caixeta de metal on abans anaven les típiques benes per a tapar alguna ferida. Ara, les benes ja no es venen en eixes caixetes metàl.liques, sinó en caixes de cartró, com tots els medicaments...

Bé, el cas és que, com Amelie quan troba aquell tresor amagat al sòl de sa casa, intentava recordar què guardava allí dins, abans d'obrirla. Li pegava voltes, li netejava la pols...però no conseguia saber què podria haver dins d'aquella caixa que em resultava tan familiar.

Llavors, i rendida al desconeixement i intriga de la caixa de les benes, l'he obert. I allí estaven, les meues quasi 200 parelletes de quan jugava a l'escola. No sé si el joc de les parelletes ha estat molt extens, però per a qui el desconega, el mecanisme de joc era ben senzill: en primer lloc havies de comprar al kiosko la teua primera remesa de parelletes, que venien en un full de paper, enganxades unes a les altres, i tenies que partirles per separar-les. Després buscaves un lloc per guardar-les (en aquest cas, jo vaig decidir guardar-les en la meua caixa de benes), i finalment competies amb les teues amigues al pati de l'escola. Cadascuna posava dos o tres parelletes cap per a baix, i amb la mà convexa al sòl (o concava...no he entés mai la diferència), intentaves pegar-li la volta al major nombre de parelletes possible. Evidentment, sempre en guanyaves i en perdies alguna. L'equivalent a les parelletes hui en dia podrien ser els "tazos", no? I que curiós...a les parelletes solien jugar les xiques soles...i als tazos els xics...

En definitiva, era un joc que costava més d'una baralla el dia que perdies alguna de les teues parelletes favorites. I també requeria estratègies de manipulació personal, perquè sempre intentaves jugar-te les parelletes que no volies o que estaven més estropejades, i havies de fer creure a la resta de que eren les millors que tenies.

En fí...Està bé tornar al passat de volta en quan. Jo hui he estat una bona estona asseguda al sòl de terrat jugant a les parelletes. Encara que sense les meues companyes de l'escola.

Mantindre l'equilibri...

26 d'agost de 2008

Els llambordins del casc antic fan que les teues passes siguen irregulars, que de vegades pergues l'equilibri, però ale-hop! El tornes a recuperar. És un moment d'inflexió aquest de l'equilibri i els llambordins: en un segon pots fer un mal pas, trepitjar aquell punyeter llambordí mal col.locat i caure de cul. O també pots, com un equilibrista a seixanta metres d'altura, fer una recuperació espontànea i evitar un morat en aquella zona al final de l'esquena. No és qüestió de sort, és equilibri.

És curiós, de xicotets sempre juguem a mantindre l'equilibri en el rastell de la vorera. Ara un peu...ara altre...I supose que després, encara que d'alguna manera més metafòrica, ens passem la vida en equilibri. Les nostres accions van marcant els punts d'inflexió: potser la universitat, potser independitzar-se, potser la decisió de trencar/començar una relació, potser el fet de fer un viatge, poden ser...mil coses. Tal volta el fet de mantindre's en peu en determinades ocasions és el que ens diu qui som hui en dia. O qui sap si seran precisament les vegades que hem caigut les que ens defineixen i ens diferèncien de la resta.

En qualsevol cas, caure o mantindre's de peu no és el més important. I és que el que de veritat importa és identificar eixos moments en els que estem pendents d'un fil, i una vegada ens hem adonat, podem simplement lluitar per acabar de peu, o deixar-nos caure.

Tot depén de nosaltres.

Llums de festes...

25 d'agost de 2008

Hi ha gent que diu que l'última setmana d'agost abans de festes no li agrada gens. Supose que perquè és com una "setmana de pas", en la que la gent ultima detalls, i no disfruta del final de l'estiu, sino que espera ansiosa que passen els dies per que arriben festes.

Anit, després d'estar quasi cinc dies fora de casa, arribant en el cotxe a Castalla vaig descobrir que les banderes ja estan posades al castell, però no vaig caure en que les llums de festes ja estaven penjades. Per la nit, abans d'anar a dormir, vaig apagar la llum, i com sempre, vaig deixar les portelles del balcó obertes, per a que l'habitació no es quedara a oscures del tot. Però al apagar la llum, una immensa claror entrava pels huecos de la persiana. Què és eixa llum? Vaig haver d'obrir el balcó i assomar-me, per descobrir (com cada any que em passa açò), que les llums de festes ja estan penjades, esperant les festes.

Podriem dir que hem trobat una cosa bona de la setmana prèvia a les festes, que les llums il.luminen les nostres habitacions. I això només passa en tot el poble possiblement des del 23 d'agost fins el 5 de setembre!

Altra cosa bona dels últims tres dies abans de festes (per als peatons, no per a qui té cotxe i no te garaix), és que comencen a tancar els carrers. I si, ací en Castalla son uns exagerats, i tanquen el poble i un radi d'un kilòmetre al voltant, però podem dir que durant set dies més o menys, ens oblidem de les voreres. I qué bé que es va pel mig del carrer xé!

Y Sinatra...

24 de agosto de 2008



"En un vaso ancho y bajo de cristal caben dos piezas de hielo. Y esas dos piezas de hielo hacen un ruido indescriptible e inconfundible contra el vidrio, una vez hemos llenado el vaso de whisky, solo.


En una terraza cabe un vaso de whisky con hielo, una mesa, dos sillas, vino blanco, y un montón de espacio libre donde tomar el sol de día, o bailar de noche.

En una noche de agosto cabe un poco de frío, una fina y suave rebeca, unos pies descalzos, y el suelo helado.
En una noche de agosto cabe una terraza con una mesa, dos sillas y un montón de espacio para bailar, un vaso de whisky con hielo, las distancias cortas...Y Sinatra".

Distàncies...

22 d'agost de 2008

Quan en una ciutat gran, una persona desconeguda seu al teu costat en un banc, a una distància de menys d'un metre és inevitable sentir-se incòmoda. Al menys a mi m'ha passat...
Ara bé, no totes les distàncies són igual d'incòmodes...

En primer lloc podriem nomenar les distàncies físiques. És quan dues persones es troben en punts geogràfics distints, i prou separats. Aleshores existeixen les trucades telefòniques, internet, etc, per comunicar-se. I per tant, la distància queda reduïda als kilòmetres que separen eixes dues persones, i la incomoditat a l'hora de parlar pot ser dissimulada amb eficàcia.

Després, en segon lloc, ja estarien les distàncies físiques personals. Ací anirien incloses totes les relacions personals que fan que dues persones s'hagen d'acostar l'una a l'altra (siga per saludar-se, despedir-se, o ves tu a saber...). Dins d'aquest tipus de distàncies, al meu paréixer, puc parlar de:

1- La distància entre dues persones conegudes, sense una amistat establerta entre elles, que es troben a un punt físic concret, i amb poques possibilitats d'evitar parlar. Podriem posar l'exemple de la cua del supermercat, la parada de l'autobús, etc. És a dir, situacions on alçar el cap a mode de gest que val com a salutació no ens val. En aquest cas, la incomoditat de les persones sol ser inversament proporcional a la distància entre elles. A més distància, menys incomoditat. La conversació, en aquest cas, sol quedar en la familia, els estudis, el temps, etc.

2- Després estarien les distàncies que s'establixen entre dues persones entre les quals si que hi ha una amistat prou consolidada. On aleshores, la incomoditat també és inversament proporcional a la distància, però en el sentit contrari que el cas anterior. I és que en aquests casos, estan les besades i abraçades a l'hora de saludar-se, i el fet del possible contacte físic en cas de que l'altra persona estiga passant un moment bò/roïn. (O perquè simplement ens abellix estar a prop d'eixa persona). Per tant: a més distància, més incomoditat.

3- Entre els dos nivells anteriors podem trobar també la típica situació de confusió entre dues persones que potser tenien una amistat, però que, per situacions de la vida, s'ha anat perdent o simplement distanciant. Aleshores què? Una abraçada? Dues besades? Ací és quan la poca distància física resulta incòmoda, pel simple fet de la confusió al saludar i despedir-se. Per tant: a menys distància, més incomoditat, a no ser que hi haja una conincidència a l'hora de la salutació.

4- En un quart nivell estaria la típica situació en que et presenten o presentes a alguna persona. Recordar-se'n del nom és un fet important ací, eh? La confusió, i per tant, la incomoditat física davant la proximitat d'altra persona, resideix en la forma de saludar. Per exemple, si heu tingut la sort de conéixer alguna persona italiana, segur que vos ha passat que mentre vosaltres acosteu la cara per oferir dos besades, ells trauen la mà, i et quedes en un pam de nassos. O en el cas dels francesos, que fan tres besades i no dues. I són ells qui es queden en la besada en l'aire, i tu pensant: què en vols més? Ací també coincidim en què: a menys distància, més incomoditat.

5- Estan també les distàncies amb els familiars. On podem trobar el cas de: una boda, per exemple. Tu acudeixes en un cotxe a part dels teus pares, i quan arribes fas dos besades a tot el món (inclosos tos pares). No és incòmode? Si us he vist fa mitja hora! I què passa si no els fas? Incomoditat també. Hauré paregut maleducada?

6- Finalment (per acabar el post, no perquè no hi existeixen més tipus de distàncies), estan les distàncies que t'agradaria salvar, però que són insalvables. Són totes eixes situacions d'incomoditat, siga quina siga la situació, que fan que evites (autista de mi), el contacte físic d'una persona desconeguda, despedir-te o saludar la familia amb dues besades, fer una abraçada per vergonya, o no donar una besada perquè total demà ens tornem a veure.

Gris...

18 d'agost de 2008

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...Les 3,45. La paret de l'esquerra és blanca. El llençol de cotó destorba, i al girar el cos a la dreta descobrim que la paret d'aquell costat també és blanca. Potser esperavem que fora blava...Qui sap.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...Les 5,13. Tinc mans, fa una estona tenia escames, i nadava rodejada de corals, i fugia dels taurons, i de la meua boca ixien bambolles. El sostre també és blanc. Quina obvietat.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...Les 6,45. L'Àfrica subsahariana és realment calorosa, però ja estic a casa. Necessite aigua. Les escales estan fredes, hauria d'haver-me posat les espardenyes. La foscor va bé, perquè així els ulls no s'acaben d'obrir. Algú respira...

- Qui és?
- Sóc jo. És a dir, tu.
- Feia temps que no em visitaves. Necessite aigua. No puc dormir, ni tampoc estar desperta.
- El gris és un color bonic, i a ningú li agrada.
- Per què?
- Perquè no és blanc, ni tampoc és negre. És gris. I no agrada a ningú. Disfruta del gris, és un color, com qualsevol altre.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...Les 8,30. La paret de l'esquerra és gris, i la de la dreta també. No és blanca, no és negra.

Disfrutem del gris...


Comunicació (falta de)...

17 d'agost de 2008

Crec que les majors disputes del món han estat causades per malentesos (bé, també és que hi ha gent molt roïna pel món...però en definitiva...). Malentesos provocats, possiblement per la falta de comunicació.

Sobretot als pobles (anit ho discutiem amb efusivitat tres amigues), sol passar això d'estar barrallat o barallada en alguna persona de la infància. I en realitat no se sap on va començar la disputa, ni perquè. Podria ser com lo del coyote i el correcaminos, que no es pot saber quan i qui va començar...Però el cas és que són enfrontaments que poden durar tota la vida, pel simple fet de la falta de comunicació.

Esta falta de comunicació en realitat és fàcil de subsanar. Molt fàcil. Només hi ha que donar el primer pas. I quasi en el 90% dels casos, el possible malentés es soluciona. El problema és quan es dona el primer pas, i l'altra persona no vol respondre. Aleshores és quan sorgeix en la persona allò que anomenem "orgull". Ai...l'orgull. Supose que costa poc dir el que un sent, però si l'altra persona talla a ras la xicoteta via de comunicació que hem obert, ens aferrem al sentiment de rebuig que teniem contra eixa persona, i amb més motiu encara.

Bé, supose que no estic dient res que ningú desconega. A tots ens ha passat alguna vegada això de tenir un "enemic" o "enemiga" sense motius aparents realment greus. El que és trist és quan eixa persona amb qui tens una falta de comunicació evident, i per tant una impossibilitat de reconciliació ha sigut una persona important en la teua vida. Diguem-li amic, amiga, pare, mare, germà, germana, novio, novia, company/a de pis, cosí, cosina, etc.

Què fem en estos casos? Podriem dir que el "modus operanding" seria el mateix: un primer pas, exposar els punts de vista, i planificar el futur amb eixa persona a partir d'eixe moment, no? Ara bé, ser rebutjat per estes persones quan intentes parlar el possible malentés, també és possible. I l'orgull cobra un sentit especial, no com quan eres rebutjat per algú que al cap i a la fi no és ningú en la teua vida.

És possible que en aquest punt, no ens quede altra opció que escriure un post en un blog qualsevol, dedicat a ningú en general i a moltes persones en concret. Que no se sap qui llegirà, ni a qui li interessarà de veritat. Un post en el que no es demana perdó, ni tampoc s'insulta a ningú.

Un post en el que només expose la meua teoria sobre els malentesos i la comunicació (o la falta de comunicació, per a ser més exactes).

"Baile de ilusiones"..

14 d'agost de 2008



Soparet, mentireta, no arribem al "encierro" de les vaques. Que més dona, sempre és el mateix. Festa en gent nova, reencontres, la gent en el carrer, coreografíes i xupitos (puaj!, pero cap a dins!), i coreografies de nou. Gent d'Onil! I la resta? No han vingut! No pot ser...Ballet i rises, i més rises. I tornem al carrer. Què bona és la festa al carrer xe!
Les 4 del matí, closed. Però no passa res, la festa continúa, perquè el poble sencer en bandada baixa a l'escarabat. I a ballar i seguir! Missatges de mòvil indesxifrables.
I a les 7 del matí, la mare ja alçada s'escandalitza (un poc, tampoc massa...la costum...). Una hora i mitja de dormir, i a treballar. Però no patiu, només 1 matí de donar classe i repàs, perquè les assignatures en setembre no s'aproven soles, eh?!
Una horeta de siesta, perquè les cames cansades fan més mal que la son. I a comprar soparet d'aquesta nit, perquè la festa continua! Ja dormirem el dilluns! I bon rollo!

Temazo de Ariel Roth! I festeta! Que estem en vaca! Ueue!

"Porque la vida es un sueeeeeñooo...Y los sueños sueños soooon.."

Anaconda...

13 de agosto de 2008


La anaconda verde o común es una serpiente constrictora de la familia de las boas. Es quizá la mayor serpiente conocida; se ha mencionado la existencia de hembras de hasta 10 metros de longitud y 250 kg de peso, con un diámetro de hasta 4 dm. Los machos son significativamente menores. Este tamaño es más sorprendente en vista de la escasa longevidad del animal, que raramente supera los 15 años.

No obstante, la mayoría de los hallazgos de grandes anacondas no han sido científicamente verificados, por lo que permanece en duda cuándo pueden crecer realmente estas serprientes.

Paral.lelismes..

11 d'agost de 2008

Dues rectes són parel.leles quan estàn al mateix plà i no intersecten entre elles en ningún punt, fins i tot si les prolonguem fins a l'infinit.

Supose que podriem aplicar aquest concepte a les relacions socials també. És quan es comparteix, tal i com diu la definició, un espai amb una altra persona, en un moment concret, però eixa persona no interactúa amb tu, ni tu amb ella.

Per altra banda, dues rectes són perpediculars quan intersecten entre elles en un punt, formant un angle de 90 graus. Ara bé, si apliquem aquesta definició al camp social, es podria donar la situació de que interactuant ambdues persones en un punt determinat, aquestes persones no es trobaren justament en el punt d'intersecció, sino en qualsevol altre punt de la prolongació de les rectes que formen 90 graus, no?

Amb aquest embolic que acabe de fer, podriem afirmar aleshores que si les persones som rectes paral.leles mai interactuarem entre nosaltres. Però si som perpendiculars podem interactuar sense necessitat d'estar al mateix punt d'intersecció real, sino que la nostra intersecció pot estar situada en la prolongació de la recta que forma 90 graus, i per tant no és una intersecció pura.

Aquesta comparació extranya que acabe de fer em serveix per formular dues preguntes:

1- És millor ser una recta paral.lela o una recta perpendicular?
2- I si és millor ser una recta perpendicular, per què costa tant trobar-se al mateix punt d'intersecció en lloc de trobar-se en la prolongació de la maleïda recta?

Dic jo...

No als bous embolats...

8 d'agost de 2008

Hui m'ha arribat la notícia de que, davant la inminent festa de "la vaca" en Castalla, l'ajuntament del nostre municipi vol fer a la plaça de bous que han col.locat davant les escoles, "el bou embolat", que consisteix en prendre foc (amb líquid inflamable supose), les banyes del bou. Per aquest fet, el bou pot arribar a quedar-se cec, a més de sofrir cremades en la pell.

La "Comissió Antivaca" ha oganitzat una concentració davant la plaça de bous per al divendres dia 8 a les 23:45.

NO ALS BOUS EMBOLATS. NO A LA HUMILIACIÓ I TORTURA DELS ANIMALS.

També podeu manifestar el vostre desacord a través d'aquesta pàgina web:


Límites...

5 de agosto de 2008

Todo el mundo debería llevar en su mochila una pequeña libreta.

En la primera hoja pondría: LÍMITES.

En la segunda página escribiríamos la fecha del día en que nos encontremos, y seguidamente, aquellas cosas desagradables que nos pasan durante el día, cada una con un guión. Si no desagradables, que nos causan algún tipo de quebradero de cabeza.

Al lado de cada cosa desagradable (o que simplemente merece un sitio en esta hoja), la hora concreta de este mismo día en el que este quebradero debe haber desaparecido. Algunos ejemplos podrían ser:

- 8 de la mañana: Discusión con mi padre/madre por el tiempo que debería pasar en casa y el que paso en realidad: Finalización a las 14,00
- 8,10 de la mañana: Envío un mensaje esperando una respuesta impaciente, si no inmediata, al menos una respuesta: Finalización a las 21,00
- 8,30 de la mañana: Pequeño enganchón con el taquillero de renfe porque no sabe darme las vueltas bien, y encima me contesta mal: Finalización a las 9,30
- 10,00 de la mañana: Alguien me cancela unos planes a última hora, con la maleta preparada: Finalización a las 18,00

De este modo, aunque parezca pesimista hacer esto (en lugar de apuntar las cosas buenas,) y para la gente que cualquier detalle le supone 3 días de pensar, llegada la hora en que ese quebradero debe haber desaparecido, con un boli tacharemos el fin de ese pensamiento. Así, un hecho desagradable para nosotros que normalmente nos quitaría el sueño 2 días, debe ser pensado y repensado en unas pocas horas. Y al finalizar la última hora del último hecho desagradable, arrancaremos esa hoja dedicada a este día.

Y no nos podremos permitir pensar más en las cosas que había escritas en esa hoja, que ya no existe.

El pastís...

4 d'agost de 2008

Anneta tenia 6 anys, i un dia sa mare va fer un gran pastís de xocolate i nata. Era un pastís de quatre pisos, i l'últim estava decorat amb gominoles i dolços de colors.
A Anneta en realitat el xocolate no li feia massa gràcia i va passar pel costat de sa mare, que acabava d'adornar lúltim pis del pastís, sense parar massa atenció a la pinta tan suculenta d'aquell dolç de 4 pisos.

Però, quan Anneta ja estava a punt d'abandonar la cuina, sa mare, molt seriosa i en to amenaçant va prohibir a la xiqueta acostarse ni tan sols a olorar el pastís. I aleshores, per pura naturalesa infantil, Anneta va començar a tenir grans tentacions de ficar encara que fora el dit en aquell xocolate negre amb tan bona pinta. Se les va enginyar per posar el tamboret davant la nevera, i damunt el tamboret un caixó de madera, i damunt del caixó de madera uns llibres, i damunt dels llibres ella, estirada de puntetes, intentant arribar a l'última banda de la nevera. Estava disposada a arriscar la vida caent des d'un metre d'altura només per ficar el dit en el pastís i llepar-se'l després. I ho va aconseguir. La llàstima va ser que, el sabor tan fort d'aquell xocolate pur no li va sabre tant bò com ella esperava, així que va baixar dels llibres, del caixó i del tamboret i no va voler provar aquell pastís quan sa mare si que li va donar permís.

La memòria selectiva dels xiquets va permetre que Anneta olvidara aquest fet. I per raons que tampoc venen al cas, sa mare va deixar de fer aquell pastís, que feia cada any.

Anneta va anar creixent, va tenir una infancia feliç i una adolescència un poc turbulenta (com totes les adolescències), però va aconseguir arribar a la vida adulta sense cap entrebanc a destacar, excepte per la decepció del primer amor, però això és una cosa que a tot el món li passa.

Un dia, Anneta, ja adulta, venia de les seues classes a la universitat, i quan va entrar a la cuina va sentir un olor molt fort a xocolate, i va començar a arribar al seu cap alguna imatge fugaç d'ella escalant la nevera per ficar el dit al pastís. Evidentment, i tal com esperava, va entrar a la cuina, i va trobar sa mare cuinant aquell pastís que havia deixat de cuinar desde feia un fum d'anys.

Novament, sa mare, sense saber que a la seua filla en realitat el xocolate ni fu ni fa...Va tornar a prohibir a la Anneta, ja adulta, tocar el pastís. I Anneta aleshores es va tornar a deixar perdre en aquell xocolate negre prohibit, que en realitat no tenia un sabor exel.lent, però tenia sabor, al cap i a la fi.

De manera que aquella nit, Anneta, ja adulta, no va necessitar tamboret, ni caixó, ni llibres per arribar a la banda de dalt de la nevera, i passar-se la nit anant i tornant a la cuina, deixant la llanda del pastís buida, i el seu cos amb el plaer no tant d'haver saborejat aquell xocolate, però si d'haver passat la barrera de la prohibició.

Donde habita el olvido...

3 d'agost de 2008



Y la vida siguió...Como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...



Campus Party...

2 d'agost de 2008




Esta setmana ha sigut la Campus Party a València. Jo no sóc massa friki, i de fet tinc seriosos problemes en el món de la informàtica que em converteixen en analfabeta en aquest aspecte, però si et toquen dos entrades (i dos més a dos amics), què fas? Doncs vas.

La veritat és que em pensava que seria més avorrit...Tres dies de cara a l'ordinador, baixant música i pel.lícules a velocitats extremes...Però hi havia bon ambient, i diferents pavellons on es distribuien els campuseros i campuseres, bé per connectar-se a internet, o bé per jugar a diferents videoconsoles.

També hi havia paraetes on et donaven coto en pèl dolç, roses, camisetes, i podies participar en concursos en els que sortejaven també diverses videoconsoles (i que no ens han tocat). Hi havia també un combat de sumo, que consistia en ficar-se dins d'un monigot del messenger gegant unflat, i intentar derriba a l'adversari.

El lloc per dormir eren les tendes de campanya, que també ens les van donar al entrar, i estaven distribuides en dos mega-pavellons, on els veïns de les tendes del voltant eren com de la familia i per tant les ventositats i ronquits formaven part del bon ambient. Concretament, la nostra responsabilitat com a ciutadans va fer que gravàrem els ronquits d'un veí pròxim (a 15 metres de distància) que roncava de manera que arribava el sò a tot el pavelló, i el piso tremolava com si estigueren construint un edifici al nostre costat. Com he dit, aquest fenòmem tan curiós va produir que sorgira en nosaltres la responsabilitat de gravar-ho i enviar-ho a la nasa per a que ho estudiara.

En definitiva, han sigut tres dies de baixar-te d'internet música, pel.lícules, series (que diria l'SGAE?), de passar a base de pa de sandwich i amanides, de dormir en terra (amenizando la velada el señor oso), i de jugar i perdre el temps com quan eres xicoteta.

L'any que ve provarem sort altra vegada...I si toquen altres entrades tornem! (però si no mos quedarem en casa, que 80 euros que val l'entrada...jo no els pague!).