El mundo tras el cristal...

30 de juliol de 2008



La guardia, el millor grup dels 80. Com m'hagués agradat viure eixa època (que la vaig viure...però en un carret de 4 rodes), i desfassar a tope amb els cabells cardats, el pantalons pitillo, i el rimel a montons! jaja!

Esta, una de les millors cançons...


Coses odiables II...

28 de juliol de 2008

Coses odiables...II

- El soroll que fa el neteja-parabrises del cotxe quan no té aigua
- Haver quedat per fer una cosa i que canvien de plans 10 minuts abans
- El pà dur
- L'olor a puro
- Les taques de leixiu en la roba acabada d'estrenar (aaarrr!!)
- Les preguntes retòriques
- Aquella frase tan famosa de: "te lo dije"
- 3 euros per una cervesa
- Que quan t'acabes d'adormir passe un cotxe per davall de la teua finestra amb el "xunta-xunta" característic
- Els mosquits
- Les picadures de mosquit
- L'olor a clavegueram
- Preguntar i que no contesten
- Els taquillers de renfe (amb estrenyiment o falta de sexe, perquè tanta mala llet en tan poc espai no és normal)
- Que als jocs de paraules no s'hi valguen les paraules en valencià (perquè perquè perquè perquè?!?!), només en castellà...
- No poder dormir per la calor
- El soroll del modem quan es connecta a internet
- Treure un llibre de la prestatgeria i que la resta caiga de forma horitzontal

Veure: Coses odiables I

El meu aquari..

27 de juliol de 2008


Desde hui tinc una nova responsabilitat. I és que el meu regal d'aniversari ha sigut un aquari, i quatre peixos: Hasselhoff, Bowie, Chan i Sarassa. També una medussa postissa i un peix flotador de plàstic...jeje. I per suposat una festa en plan surprise surprise, acompanyada de bons amics i amigues, cervesseta, soparet i risses jugant a l'scrable (de paraules guarrindongues).

Doncs això...Aniversari curt, però intens. I res, ara que sóc mare, hauré de comportar-me i ser responsable! Que tinc quatre vides que depenen de mi!


24...

23 de juliol de 2008

Hui fa 24 anys, i en unes dos setmanes de retràs (això explicaria moltes coses), vaig decidir que ja estava cansada d'estar nadant dins la panxa de ma mare, i vaig dir: mundo allà voy!!
M'agrada el número 4 (i el 8). Algun dia escriuré un post sobre les coincidències que he tingut amb aquests dos números.

Bé, i què fare hui? Poca cosa, la veritat, perquè un dimecres...jeje. Però res, el dissabte ja està ahí, i supose que la festa està assegurada, encara que no se on, com, en qui, ni de quina manera...Això ja vindrà!

Supose que el dia que fas 24 anys esperes (al menys) un dinar especial. Però este matí he baixat a la cuina i he vist dins una olla al foc que hui toca dentilles. Visca la originalitat! Res, no em desanimaré...Potser el postre es una tarta de llepolies ben gran!

Nos vemos en los bares!

Cap de setmana utielano...

21 de juliol de 2008

Aquest ha sigut un cap de setmana utielano, és a dir: menjar i beure des de que t'alces fins que es gites, i bon rollet, jeje.


Dissabte: tren a València, reencontre amb la meua vida estudiantil i les amistats que s'han quedat allí. Dinaret en el kebap. Cotxe cap a Utiel, concertet de la banda, i reencontre en gent flautista que feia 10 anys que no veia! (Pero siguen siendo unos chavales en el fondo...). Com no, soparot. En Utiel és un dels llocs on millor es menja, i on millor es beu, perquè la sangría la fan amb la justa mesura per a que li agafe a una la risa, però que no pagues les conseqüències al dia següent...
Per la nit, baretos (i posada al dia en la gent...perquè contar-se 10 anys en una nit porta temps...) i després orquestra, perquè celebraven la festivitat del Carme. I que orquestra! Desafinació total, però això no era important, perquè tocàven barricada, extremo, Rosendo...(vicio vicio! veo todooo en blancoo y negroooo..!!), i el desfase va ser mortal.


Diumenge: dormir la mona (lo principal i fundamental), dinaret (gracias señor por haber inventado el embutido de Utiel, que nos dará cartucheras, pero da igual, porque como nos hemos puesto no tiene precio!). Banyet en la piscina, picoteo, voleibol, jocs de paraules, "soc de sucre", les pel.lícules, tabú, party, "pasteurizar", soparot, i més pel.lícules i més picoteo, i més diavolo, i més piscina, i més sangría, i més ron, i més "mimetizar"...


Dilluns:
dormir la mona (lo principal i fundamental), maleta, dutxa i despertar a qui encara estava mort...Despedides, i tornada en cotxe cap a València. Reencontres, silencis no-incòmodes, "guarda los suspirooooss..de corazoneeees rotooooos..y todas las miradas de los hombres, que se sienten soloooos..", música, xarraeta, i planificació de nous plans per al mes d'agost. Perquè açò de ser un d'açí, un d'allà i un de més allà fa que la festa cada vegada s'organitze a un lloc distint.


La pròxima a Castelló! Allá vamooooos!!


Retos...

16 de julio de 2008

Siempre me han gustado los retos. Y lo había olvidado. Los desafíos sacan lo mejor de mi. Y lo había olvidado!! Hoy, por ejemplo, aprendo a cocinar arroz con judías, ayer lentejas, mañana quien sabe...Eso ya es un cambio. El primero de "los cambios".

¿Por qué nos resistimos tanto a cambiar? Hoy decido asumir el riesgo. Hoy decido aceptar que esta situación en el fondo me gusta. Unas maletas y las vías del tren, que se resisten a abandonar mi vida. Algún dia tendré mi propio tren de vapor, que yo misma conduciré, con una gorra azul y un silbato que haré sonar por cada pueblo que pase.

Por fin entiendo la frase esa de "cuando una puerta se cierra una ventana se abre", y yo, con lo rara que soy...¿Cómo iba a salir por la puerta? Yo tengo que salir por la ventana! Y de cabeza!
En fin...No cabe duda de que esto es un reto. Una ilusión se rompe, y da lugar a una situación que no es la mejor, pero tampoco es mala.

Comienzo por la cocina, y seguiré por hacer la maleta para marcharme. ¿A dónde? Ni yo misma lo sé...Hoy aquí...Mañana allá...¿Y para cuánto tiempo? Pregunta sin respuesta. Quizás dos semanas, quizás un mes, quizás un año entero...

No saber que es lo que vendrá mañana ni donde vamos a estar nos aterra. Quizás deberíamos darle una oportunidad a la incertidumbre...

Porque alomejor así cada pequeña cosa con que nos encontremos será mas emocionante, simplemente por el hecho de que no la esperabamos.


Parecer...lo que no es

15 de julio de 2008

Sonrío, saludo, subo al coche. Tengo un gusano de 15 metros en el estómago, pero miento y digo que no estoy nerviosa. No me gusta mostrar mis debilidades.

Prefiero parecer fuerte.

Llegamos, aparco. Mi gusano es ahora de 25 metros. Mi nombre en una lista, no me acuerdo de sumar. Como puedo olvidarme de sumar?! Tiemblo. Pero intento controlar el pulso de la mano. No me gusta mostrar mis debilidades.

Prefiero parecer fuerte.

Te llamo. Te miento. Estoy decepcionada, pero contenta con mi trabajo. He hecho un buen trabajo, te digo, aunque me lo intento repetir en voz alta, porque no me lo creo. Es que no me gusta mostrar mis debilidades.

Prefiero parecer fuerte.

Son las 16,40. A las 17,15 estarás sola en casa, me digo a mi misma. Y espero hasta ese momento, con un gusano asqueroso en mi barriga y una pelota de pin pon en mi garganta. Vuelvo a sonreír. Me vuelves a preguntar si estoy bien. Te miento otra vez, parece que le estoy cogiendo el gusto a esto de mentir. Es que no me gusta mostrar mis debilidades.

Prefiero parecer fuerte.

Compruebo por tercera vez la soledad de la casa. Y sólo cuando el eco de mi voz choca contra las paredes, consigo tragar mi pelota de pin pon...por fin. Y el gusano de mi barriga consigue esfumarse. Es que no me gusta mostrar mis debilidades.

Prefiero parecer...lo que no es.


Que se llama soledad...

14 de julio de 2008





Algunas veces vuelo...y otras veces...me arrastro demasiado a ras del suelo...

Algunas madrugadas me desvelo...

Algunas veces vivo...y otras veces...la vida se me va con lo que escribo...

Algunas veces busco un adjetivo...inspirado y posesivo...que te arañe el corazón...

Alguna veces gano...y otras veces...

Cartas...

13 de julio de 2008

Hoy he encontrado tus cartas. Sí, esas que me metías por debajo de la puerta. Las he encontrado por pura casualidad.

En el fondo del armario caben muchas cosas, algunas de las cuales ni recuerdas que las has metido. Y allí, en una mísera caja de zapatos estaban tus cartas. Es increíble, en a penas una caja medio rota de cartón cabe una vida.

No recuerdo haberlas metido allí, quizás alguien las metió por mi, cuando yo no tenía fuerzas ni ganas para hacerlo. Quizás alguien tuvo que esconderlas de mi vista cuando te fuiste.

Hoy me he preguntado si tendrás la misma caligrafía, la misma efe alargada y la erre estirada...Tus palabras leídas hoy, por primera vez en 8 años, me han sabido a mentiras. Bueno, tarde, pero abrí los ojos por fin. Me pregunto por qué no te las devolví. Ah si, no me diste tiempo. Te marchaste sin que me diera cuenta. Saliste por la puerta de atrás, como quien esconde un crimen. Supongo que tendrías a alguien esperándote para salir corriendo tan deprisa. O tal vez fue que la misma culpa no te dejó despedirte. Es curiosa la culpa, como se apodera de nosotros en los momentos menos inesperados.

Entre las cartas, también un cassette. Debería existir un artículo en la Constitución que prohibiera grabar canciones si no se está seguro de que el amor vaya a durar.

Y en las fotos alguien a quien en realidad no conocí, porque a quien creía conocer jugaba a ser Dios. Y como soy atea, pues recibí mi merecido.

Me pregunto qué imagen tendrás de mi. Debes pensar que no tengo un gramo de amor propio. Ocho años es mucho tiempo para cerrar una herida, para abrir otras y para volverlas a cicatrizar. En este tiempo ha habido otros que han jugado a ser Dios, Buda y Alá, pero de ninguno conservo una caja de zapatos llena de cartas, aunque si una cuenta en hotmail llena de e-mails. Los tiempos cambian...

Me has hecho caso, y no me has dirigido la palabra, tal y como te pedí. Mira, al menos en eso tuve suerte y gané. Aunque en estos casos, como en una guerra nadie gana, y todos perdemos.

Porque yo te perdí a ti, pero tú me perdiste a mi.


Olor a estiu...

11 de juliol de 2008

Sempre m'ha agradat més l'hivern que l'estiu. La foraca, l'olor a humitat, el fred gelat que es pega en la cara i es deixa el nas congelat, els peus freds, portar mil capes de roba i morir-te de calor quan entres a un lloc tancat, posar-te dos calcetins, les camisetes interios de felpa, la plutja, 4 graus de temperatura...

Però l'estiu té coses que fan que disfrutes sense adona-te'n, com per exemple: l'olor. Sabeu quin es "l'olor a estiu"?

"Olor a estiu"és:

- l'olor a la frescoreta del matí
- a sal de la platja
- a amanida fresqueta per a dinar
- a aigua llimó acabada de fer quan passes per davant d'una geladeria
- a after sun
- a l'olor que fan els cabells que sempre van mullats
- a la frescor de la nit
- a mentireta
- l'olor que fa l'entrada de casa
- a cloro de la piscina
- l'olor a crema protectora per al sol
- a colònia fresqueta
-l'olor que fan els carrers quan s'acosta la vaca
- a festa
- a mantecao
- a terrassetes d'estiu
- a gent pel carrera a totes hores...

L'estiu, fins i tot sense agradar-me, m'envolta, i acaba fent que tinga ganes de disfrutar-lo....

C'est fini...!!

9 de juliol de 2008

Hui he parit. He donat a llum un xiquet/xiqueta/cosa de 20 kilos de pes i 9 mesos de llargària. El que passa és que, per les seues mesures un poc exagerades, ha d'estar en la incubadora uns dies...I passat eixe temps ja vorem quin és el resultat d'este part tan dilatat, o si més bé ha sigut un avortament.

Ara les meues preocupacions són: què faré dema? Tallar-me els cabells, gastar una formigonera de cera calenta per a la depilació, buscar el bikini que vaig guardar l'any passat no sé on exactament, descobrir que no he tingut temps per a la "operación bikini", i fardar de molles blaves color flexo en la piscina. Això és exactament el que faré. Y que me quiten lo bailao!

I despús demà? Ah no, que ara no he de planificar-me...que ara només he de perdre el temps...Això és fàcil.

Doncs comencem! Tres...dos...u....... A GOSSEJAR!


El Palau de la Música...

7 de juliol de 2008


Ahir vam anar a tocar al Palau de la Música de València, al certamen internacional. Jo no havia estat mai, i la veritat és que impresiona: les instal.lacions, l'auditori, l'acústica, la sonoritat, el públic...Evidentment, no vam guanyar, la competència era dura, però l'experiència va ser bonica.

A les 15.30 ja estavem a la plaça del mercat d'Onil, en els nèrvis a la panxa. Dues hores d'autobús (perquè l'autobussero va tenir la genial idea d'anar per Ontinyent, provocant a més d'un i de dos les ganes de vomitar amb tanta curva...), i ens vam plantar a València. Ai...València...Com que a l'Avinguda Peris i Valero estan d'obres (la pregunta és quan no hi ha obres en aquesta ciutat), vam entrar per la Ciutat de les Arts, pegant una volta considerable. Però la ruta turística va ser bonica, plena de records. Com he dit...la Ciutat de les Arts, al fons l'avinguda de França, i Manuel Candela..."Un poc més endins el meu carrer, i la plaça del cedro...", vaig pensar.

Però encara que el meu cap intentava recordar cada carreret d'aquella zona estudiantil, l'autobús tenia altra trajectòria, així que vam agafar l'avinguda de l'Alameda, (amb tot el tràfic que això suposa). A la dreta el riu, a l'esquerra el penós edifici de magisteri, a la dreta el gulliver, a l'esquerra l'avinguda Antic Regne...I finalment, el Palau de la Música.

Si des de fora ja impresiona, des de dins encara més. Crec que són els diners millor gastats per part de l'ajuntament de València. Ni fórmula 1, ni el papa, ni la america's cup, ni les falles! El Palau ho supera tot.

Una vegada dins, descobrim tota una sèrie de passadissos, camerins, aules insonoritzades com deu mana on podem afinar, rampes, i portes d'accés que porten a tots els llocs! "Està tocant la tercera banda", ens avisen.

Abans d'entar repassem: com entrem, no posem el cul a la cadira fins que el clarinet principal ho indique, no parlar, no respirar, no moure's més que per a passar els papers...Els nèrvis a flor de pell!

I finalment, el claninet principal avança per un passadís estret, i tota la banda darrere...L'últim de la fila escolta els aplaudiments de la gent. I quan poses el primer peu damunt l'escenari i veus la gent...Es talla la respiració. Tot de gom a gom, davant, dalt, als palcos, a la dreta, a l'esquerra, darrere. I un orgue increíble a l'esquena dels músics evidència la majestuositat d'aquelles instal.lacions.

I què dir de la sonoritat.,, Les primeres notes et posen els pels de punta, perquè aquell auditori està preparat per a que tots els instruments, per xicotets que siguen s'escolten...

Quan vam acabar Praise Jerusalem, que era la segona obra que tocàvem, va passar a tocar la banda convidada, que era una banda Italiana, amb cantants i tot. La qual cosa ens va permetre no només disfrutar com a músics, sino com a públic, aplaudint eufòrics quan aquell tenor va cantar "Oh sole mio", i la famosa "Funiculí-funiculá"...

Després el veredicte: el primer premi per a la banda holandesa, el segon per a la banda de Canals, i el tercer per a Benimodo. Decepció? De cap manera. Només l'experiència ja ha valgut la pena.

Al ixir del Palau ja és de nit. Ai...les nits de València...Eixa caloreta apegalosa...eixes paneroles gegants que es reprodueixen a 29 graus com a conills...Eixos cotxes embogits per l'avinguda de l'Alameda...Eixes bicicletes que van per les voreres intentant evitar un disgust anant per la calçada...Eixos xics i xiques vestits de revista "super osea"...

Ai...València...Tota una ciutat...Tota una experiència...

P.D. Els de la foto no som nosaltres. És una foto treta d'internet, perquè no en tinc cap nostra. Atenció a l'orgue del fons...

Projectes d'estiu...

2 de juliol de 2008

Bé, els exàmens no han acabat, i encara que em queda el pitjor, també puc dir que hem trencat aigües, i ara queda l'últim estibó del part. (Tal qual. No trobe altra metàfora millor per descriure-ho). Ara, ja en la recta final (Només dos setmanes més i "se acabó lo que se daba"!), no pare de preguntar-me: I en acabar què faré?

Evidentment, festa. Això és indubtable, siga quin siga el resultat la festa esta ahí. Però em referix a eixos matins, eixes vesprades, eixos ratos morts...Eixes 8 hores al dia dedicades a l'estudi. A què els dedicaré ara? A mi el temps lliure m'agobia. No és que no m'agrade gossejar...Clar que m'agrada! Però molt temps lliure em fa desfici...

Potser aprofitar per llegir tots eixos llibres que volia llegir i sempre deixes per a quan tingues temps lliure...O també per aprendre a cuinar! I a fer sabó! I anar a la piscina...Bé, encara que, si al temps que dedique a tot açò li reste el que ma mare em requisarà per ajudar-li en les feines de la casa, tampoc em quedarà massa temps per a mi!

Ufff...No veig l'hora de que arribe eixe moment...I quan arribe, al final sé que passará volant (com tots els estius), i quan passe, sé que em quedará la sensació de no haver fet res en tot l'estiu...

En fins...És la història de sempre...

"Hoy te intento contar..."

1 de juliol de 2008



De vegades és inevitable pensar que el món gira al teu voltant. Que tot allò que passa té alguna cosa a veure amb tu. De vegades és inevitable sentir-te el melic del món.

D'altres podriem dir que penses que eres l'última persona del planeta. Que si desaparegueres ningú notaria la teua absència.

Entre aquests dos extrems està el dia a dia. Anar al supermercat, a comprar el pà, saludar al veí, a aquella companya que no veus desde fa...un any? dos?...Prendre café, aigua llimó, la xarraeta en el parque, la fresqueta de la nit (que ja fa bon oratge per ixir a la fresca)...I creuar-te amb gent que va i torna, sense saber perquè, com, ni de quina manera.

Però un dia una espotaneitat canvia el rumb. No de la teua vida, seria un poc exagerat, dir-ho així. Però si fa que et canvie l'humor, i aleshores ja no saludes al panader, tampoc a la veïna, i no dius "adeu" quan ixes de compar al super.

Què ha passat? Potser esperaves esperar. Potser esperaves que esperaren. Tal volta l'espera no ha esperat. O també que esperar es fa etern. Potser la "no espera" no et fa mal, i esperaves que t'en fera. Potser no tinc ni idea del que estic dient, perquè tampoc tinc idea dels sentiments que em causa la "no espera".

En fins..Esperar o no esperar.... es desesperant...