Només un dissabte més...

15 de juny de 2008




"Como quien viaja a lomos...de una yegua sombría...".


Cinc hores de descans, el tren, la calor, els cotxes, la gent, quatre hores de classe, el carrer, més calor, més gent, més cotxes, el rellotge, l'estació, el bitllet de tornada, un entrepà de tortilla i pa del dia anterior, una revista que atempta contra el periodisme, les maletes, dos hores de banc, mal de cul, el rellotge.

"Por la ciudad camino...No preguntéis a donde...El barrio donde habito, no es ninguna pradera, desolado paisaje, de antenas y de cables..."

Un passeig entre gent que va i torna, el panell dels trens, sense vía, el rellotge, una hora encara, les rajoles del piso: una, dues, dos, tres, quatre..." Regional Exprés destinació Alacant-Murcia via 6, sector B". El rellotge.

"Vivo...en el número siete...Calle Melancolía..."

El tren, la finestreta, Alfafar, Manuel, Alzira, Xàtiva, Moixent, Caudet, Villena, mitja hora de cotxe, Castalla.

"Ya...el campo estará verde...Debe ser primavera...Cruza por mi mirada...Un tren interminable..."


Una habitació igual de desordenada que anit a la dos de la matinada. La roba: bruta, neta, plegada...la flauta, la maleta, apunts, un got d'aigua, l'espill que ens recorda que hui només hem dormit 5 hores, el portàtil, el llit desfet, deixem caure la motxilla que portem a l'esquena des de fa dotze hores, les parets es fan xicotetes, més i més xicotetes, comença a faltar l'aire, i tenim el temps justetet per ixir d'allí.

"Quiero mudarme hace años...al barrio de la alegría...Pero siempre que lo intento...ha salido ya el tranvía".

En el bany, un atemptat contra la sequía, egoísme, i la banyera plena. Escuma de sabó, i el "repeat" del disc-man no para de repetir una cançó...

"Como quien viaja a bordo...de un barco enloquecido...que viene de la nada...y va a ninguna parte..."

L'aigua deixa de brollar per l'aixeta, i descobrim que mai haviem mirat el sostre del bany, blanc, com totes les habitacions. El rellotge, ah no, que ara no el portem. El cos deixa de funcionar, les cames no es mouen, els braços tampoc.

"Así mis pies descienden...la cuesta del olvido...fatigados de tanto...andar sin encontrarte..."


Al cap els pensaments es mesclen, és inevitable: "nou mesos, després a sopar, hauré de canviar la taula que no encaixa amb la resta del treball, tinc fam, només un dissabte més, he de mirar el correu, i clara? que farà?, em fa mal la panxa, m'agrada esta cançó, açò no acaba mai, hauré d'imprimir el dilluns, i el certamen ja està ahí, hauré de portar a reparar el flautí..."

"En la escalera me siento...al silbar mi melodía..."


Mal de cap, l'aigua gelada, fred, el rellotge, que no el portes!, fàstic, la tovallola neta fa bona olor, fàstic, vòmit, l'espill ens torna a recordar la falta de son.

El rellotge al canell, ara si, les 22,00, merda, faig tard, no m'agrada fer tard. La roba al bany, per no entrar a la habitació altra vegada, s'ha fet xicoteta.

Hola. Hola. Anem a sopar?. Si. Caragols, calamars, croquetes...El meu cos està a un bar qualsevol, l'han portat a que s'alimente, perquè de l'aire no es pot viure.

Uns llavis que es mouen. Què diran? No ho se. Jo només senc la veu del meu cap: "hauràs d'imprimir, t'hauràs de repassar els últims temes, hauràs de baixar a Alacant per saber on està l'institut que t'ha tocat. Merda, seré de les últimes. Merda, acabaré el 15 de juliol. Es farà etern...
Només un dissabte més, diu el meu cap, només un dissabte més...Perquè no en suportaria un altre".

"Si quieres encontrarme...Ya sabes donde estoy...Vivo...en el número siete...Calle Melancolía..."

2 comentarios:

Agostí Tiralí dijo...

Sens dubte Sole, mai deixaràs de sorprendre´m. Ànim i ovaris, que ja queda poquet. El dia que isques de festa no me´l vull ni perdre...

Salutacions Sole

xavi dijo...

ànim Sole... tot passa.