Prioritats i punts de vista...

30 de maig de 2008

Arriba un punt en la vida en que hi ha que escollir: carn o peix, platja o muntanya, banyador o bikini, dolç o salat...

Cadascú va marcant el camí, establint les seues prioritats, els seus punts de vista, les seues formes de pensar, d'actuar...

Ara bé, què passa quan una prioritat teua s'enfronta amb la prioritat d'altra persona? Què passa quan portar a terme les teues conviccions i plans de futur suposa que altra persona no puga dur a terme els seus? Conflicte, evidentment.

És quan arribem a la situació en que prefeririem que un jurat establira un veredicte, objectivament, sobre el que realment és més important: si la teua prioritat o la de l'altra persona. Perquè en aquest moment és on s'arriba a aquella famosa frase de: "mira-ho des del meu punt de vista". I l'altra persona contesta: "mira-ho tu des del meu". I així podriem estar tota la vida, sense arribar a un punt concret que donara una solució al problema.

L'atzar és capritxós, i fotut. Perquè ves a saber tu si no podria fer que cadascú caminara poc a poc, pel seu camí, sol o acompanyat, però sense aquestos entrebancs que al cap i a la fí només serveixen per anar-te'n calenta al llit (en el bon sentit de la paraula), perquè més desagradable que el conflicte en sí són les formes, que es perden, quan la discussió agafa un tò un poc negre.

Quan s'arriba al punt en que les formes es perden el millor es pegar mitja volta i ixir fugint, i demà serà altre dia, en el que potser les coses es vegen més clares, o potser no....I tornem a començar.

2ª generació...

27 de maig de 2008

Fa impresió quan t'adones que has passat de ser la tercera generació d'una familia, a ser la segona. Són coses que passen. La mort no és més que la part final de la vida. Pero hui, quan m'he adonat d'aquest fet, no he pogut evitar pensar què passarà quan forme part de la primera, quan tots aquells que estan vius siguen més xicotets que jo. Quan tot allò de la meua vida no forme part del present, sino del passat. Quan els xicotets detalls que hui escric s'hagen perdut, i ni jo mateix els recorde. Quan no quede res més en la vida que esperar la mort, tranquilament, impassible...

És curiós com volem construir el nostre arbre genealògic quan els pilars fonamentals ja no estan. Supose que és una necessitat de l'ésser humà de saber que ve d'algun lloc en concret, i que espera que els que vinguen continúen eixe camí. I la sensació de no haver aprofitat les experiències d'aquelles persones que tant sabien és com un nuc que apreta a l'estómac, i busques fotos, cartes, postals, alguna cosa que tranquilitze el nervi de pensar que una vida se n'ha anat, i no li hem preguntat per la guerra, ni per aquelles històries, quan no hi havia televisió, i ni tan sols sabem on van nàixer, on van crèixer, i com eren els seus pares, que ara només són un nom i una data en un lloc determinat d'una branca del nostre arbre genealògic.

"Por más que considero a los hombres, a todos y cada uno de ellos en particular, no les veo nunca más que ocupados en una tarea: en hacer lo que beneficia a la conservación de la especie. Y ello no por un sentimiento de amor a esta especie, sino sencillamente porque no hay nada tan inverterado, poderoso, inexorable, irreducible que este instinto, porque este instinto es precisamente la esencia de la especie gregaria que somos". Nietzsche.


"El amor en los tiempos del cólera..."

26 de maig de 2008

"El padrino de Florentino Ariza, un anciano homeópata que había sido el confidente de Transito Ariza desde sus tiempos de amante escondida, se alarmó también a primera vista con el estado del enfermo, porque tenía el pulso tenue, la respiración arenosa y los sudores pálidos de los moribundos. Pero el examen le reveló que no tenía fiebre, ni dolor en ninguna parte, y lo único concreto que sentía era una necesidad urgente de morir. Le bastó un interrogatorio insidioso, para comprobar una vez más que los síntomas del amor son los mismos del cólera".

Tremendo.

Entrebancs i més entrebancs...

23 de maig de 2008

- Dijous 22 de maig (8 de la vesprada) : e-mail de la universitat:

"Respondiendo a su pregunta: el plazo para ingresar el dinero de la matrícula es de 5 días hábiles desde que la formalizó. Lo cual significa que si lo hizo el día 19 tiene de plazo hasta mañana. Junto con la matrícula nos debe hacer llegar: fotocopia del DNI, fotocopia del título que acredita su acceso a la universidad y fotocopias de los planes de estudios de las asignaturas de las que va a pedir convalidación, selladas por los despachos correspondientes, y todas ellas compulsadas. El pago tiene que ser en efectivo en La Caixa de Catalunya".


- Divendres 23 de maig

(8,30 del matí):
en Bancaixa (darrere de la ventanilla el veí de m'auela de tota la vida)

- "Disculpe, pero necesitamos la acreditación de su madre para sacar el dinero, ya que usted no es titular de la cuenta".

- "Le parece poca acreditación que me de la cartilla?"

(10,15 del matí): en el jutjat de pau:

"Horario mañana: 10,00 a 14,00. Llame a la puerta y espere."

Riiiing...riiiing...

.......

(10,40 del matí): La Caixa de Catalunya

- El pago de recibos es hasta las 10,30

- Si, pero se me pasa el plazo. Si le doy el DNI no me lo puede realizar?

- (resoplando)- Bueno, voy a probar...

(11,00 del matí): Correos

- Hay algo de la Calle.....?

- Voy a ver: si, aqui tiene unos documentos de la universidad de Valencia. 5 sobres

- Sólo 5? Tedría que haber 7...(de los 7 despachos de los que tengo que solicitar convalidación)

- Pues no hay más


(11,15 del matí): jutjat de pau:

Riiiiing....

- Hola, venia a que em compulsareu uns documents.

- Ah si, però es que el secretari ha ixit a esmortzar. Et fan falta precís? O te'ls pots deixar i passar el dilluns?

- Els he d'enviar hui per correu

- Ah, doncs passa hui a les 12

(11,30 del matí:) al telèfon en els 2 despatxos del que no m'ha arribat la documentació

- Disculpe, mire, es que tenia que rebre els plans d'estudis de dues assignatures d'aquest despatx, que em vau dir la setmana passada que m'arribarien en dos dies, i encara no els he rebut. I es que els tinc que presentar urgentment...

- Ah, disme el teu nom (...). Doncs es que encara no els hem pogut enviar. La setmana que ve els tindrà ahí.

(12.00 del matí): jutjat de pau

- Hola, venia a fer les compulses que li he dit abans...

- Ah si, passa passa.

(Ueeee!! compulses fetes!)

(12,15 del matí): correus

Envie (per fí!) tots els documents, això si, amb una nota: "Falta documentació de les assignatures perteneixents a tal y tal despatx, que no l'he rebut a temps. La setmana que ve enviaré aquesta documentació en un correu urgent. Disculpen les molèsties"

Satisfacció...

21 de maig de 2008

Martiri: persona que pateix un suplici immerescut.

Immerescut: no merescut

Meréixer: estar, algú, en situació, de poder rebre, experimentar, etc, en justícia, alguna cosa favorable o desfavorable.

Remordiment: pena, neguit, que hom experimenta en sentir-se culpable d'una acció tinguda per dolenta. Ex: Els remordiments no el deixen viure.

Satisfacció: acte pel qual hom obté la reparació d'un greuge, d'una ofensa. Ex: obtenir satisfacció plena

Clavegueres...

18 de maig de 2008

Quan era xicoteta li agradava anar trepitjant només aquelles rajoles del piso que eren blanques, i pareixia un pato marejat, perquè estaven diposades en diagonal, i esquivar les de color rosa implicava pegar bots a dreta i a esquerra.

Un dia va trepitjar massa fort, va traspassar el piso i va anar a parar a les clavegueres.

Foscor, fum i humitat és el que va trobar allà baix...a la dreta un peu, d'algú que el va pedre intentant fugir d'algún malson, a l'esquerra un esquelet, d'algú que va morir esperant ser trobat. Camina sense por, pensa que només està davall del piso que trepitjava fa uns minuts. Per les parets cau una aigua verda, que alimenta els fongs, que mengen les rates.

Els passadissos van fent-se estrets, i fa fàstic tocar les parets, però és inevitable posar la mà per no caure, intentant esquivar les rates que ja li roseguen els camals dels pantalons.

Un crit aparta la seua atenció sobre el gran tamany de les rates de claveguera. Pensava que estava a soles, però es sorprén quan arriba a un punt sense sortida i troba allí més gent de la que esperava.

Cares conegudes, encara que deformades. A un li falta un ull, l'altre té una ferida infectada al llavi i que li menja la carn, com si fos cangrena. La foscor, però, és l'aliada dels que allí viuen des de fa temps, que fa que ella no repare en que l'expresió de tots ells no és de benvinguda. Tenen fam, tenen ràbia, tenen ganes de venjança.

Ella no entén que és el que passa, però el seu olfacte no li falla i comença a correr en direcció contrària. L'aigua bruta i infectada li banya els peus, mentre corre nota com va tepitjant carn, però no té temps per parar-se a vore si és de rata o és humana. Intenta no pensar en quanta gent ha mort allí, en les mans d'aquelles criatures que coneix, però no reconeix.

A la punta un poc de llum, que es fra gran a mesura que va a acostant-se. El cansanci, la suor, el fàstic i la pudor d'aquell lloc ja no importen, el que importa ara es sortir d'allí, perquè les criatures que van darrere d'ella no reparen en llençar-li pedres per fer-la caure. La volen morta, no, la volen viva, per fer-la morir poc a poc.

Una xicoteta escala es la que porta a la llum, que ve de l'exterior. D'un bot s'enfila al quart escaló i quan arriba dalt es dona pressa per tancar la tapadora de la claveguera. Les criatures també munten les escales, i ara que les pega la llum, pot veure com la mitat tenen alguna extremitat amputada. Tanca la tapadora i xafa la mà esquerra d'alguna d'elles, i escolta un crit allà baix.

Bufa amb tranquilitat, ha tornat al món real. No tornarà a caminar a bots, trepitjant solament les rajoles blanques, pensa.

Mentre encara està allí agenollada al piso, sent com una mà desconeguda li toca el muscle, i encara amb el cor exaltat es gira i troba novament algú conegut. Li fa un somriure, i ella li'l torna, però el somriure d'aquell extrany es converteix en una extranya expresió quan obri la boca i de dins li surt una panerola.

Desvia la vista a dreta i esquerra, i s'adona que no té sortida, està rodejada per tots els costats. Aquelles criatures han guanyat. Mira la tapadora de la claveguera, per comprovar realment que l'ha tancada, i que està al món de dalt i no allà baix.

Si, està al món de dalt, però és com si no hagués sortit d'aquelles clavegueres.

I aquelles criatures la volen morta, no, viva, per fer-la morir poc a poc.

Resfriados y calenturones intensos

15 de mayo de 2008

Las "mañanas lluviosas" valencianas, con excesivos saltos en los charcos pueden llevar a resfriados y calenturones intensos, que requieren un cuidado especial que implica miel con limón, 8 mantas en la cama, media cebolla encima de la mesita y un cóctel de medicamentos que le quitan a una el apetito y la dejan con unas ganas inmensas de dormir todo el día.

Ténganlo en cuenta.

"El temps posa a cadascú al seu lloc..."

14 de maig de 2008

Segur que alguna vegada heu escoltat això de: "el temps posa a cadascú al seu lloc".

A mi sempre m'ha fet gràcia...(Crec que ja vaig comentar açò en altre post, però ho vaig deixar córrer). Deia que sempre m'ha fet gràcia, perquè no sé si el lloc al que estic és el que el temps m'ha disposat, i tampoc sé si a tot el món al qui vaig desitjar que aquesta frase feta posara a l'infern estan realment allí.

El que si he pogut descobrir és que el temps fa que tot allò pel que senties una impaciència irremediable, tranquilament passe...Sense pressa, sense agobios...Poc a poc...

En realitat, si ho pense, i sóc sincera, cada vegada que he utilitzat aquesta expressió era referida a alguna persona amb la qui l'amistat/amor/convivència/etc., no havia acabat massa bé, desitjant que el temps posara eixa persona en un lloc pitjor que el meu. No vaig a mentir...

Però arriba un punt en que entens que no sabràs mai si el lloc al qual el temps ha disposat a eixes persones serà millor o pitjor que el teu. I si és pitjor, no vindrà eixa persona a dir-te: tenies raó (la qual cosa suposaria una satisfacció enorme, però no passarà).

En definitiva, "el temps posa a cadascú al seu lloc", però hui per hui, ja faré prou si sé on em trobe jo mateixa, i on es trobe la resta de la gent...Ells sabran...



La chica del vaso de agua...

12 de mayo de 2008


"-Me encanta esa pintura

- Es el "almuerzo de los remeros", de Renoir. Hago una por año, desde hace veinte años. Lo más difícil son las miradas, a veces me parece que cambian de expresión en cuanto me doy la vuelta.

- Ahora parecen felices

- ¡Naturalmente! Este año comen liebre con setas, y los niños gofres con mermelada (...). Sabe, después de todos estos años, el único personaje que aún me cuesta perfilar es la muchacha con el vaso de agua, está en el centro y sin embargo está como ausente.

- Quizá sea diferente a los demás

- ¿Y por qué?

- No lo sé

- Quizás cuando era niña no jugaba con los demás niños de su edad. Puede que nunca jugara..."

(...)

-Esa chica del vaso de agua...Creo que está distraida porque está pensando en alguien.

- ¿Te refieres a alguien del cuadro?

- No. Quizá en alguien con quien ella se cruzó y le dio la impresión de que los dos se parecían.

- Ah, o sea que ella prefiere imaginarse una relación con alguien ausente, que tener una con las que están a su lado.

- No sé...Quizá sea lo contrario y ella se desvive por arreglar la vida de los demás.

- ¿Y de ella? De todos los desarreglos de su vida, ¿quién se ocupará?

- En mi opinión es mejor dedicarse a los demás que a un gnomo de jardín".


Amelie, Jean-Pierre Jeunet

Mañanas lluviosas...

10 de mayo de 2008


Las mañanas de lluvia son aquellas en que te levantas pensando en las ganas que vas a tener durante todo el día de volver a meterte en la cama para escuchar el sonido de la lluvia contra tu ventana. Pero cuando consigues poner el primer pie en el suelo recuerdas cuánto te gusta ponerte bajo los xorros de agua que caen del canalón sobre tu paraguas, haciendo un ruido escandaloso teniendo en cuenta la soledad de las calles en esos días lluviosos.

Valencia es un caos cuando llueve, y me encanta. Los coches, que de normal van siempre con las prisas de quien llega tarde a trabajar, han de ir "despacio", porque los atascos son irremediables, lo cual deja a los peatones la libertad de cruzar los pasos de cebra pudiendo ir de charco en charco, empapando los bajos de los pantalones, que a su vez empaparán después el suelo de alguna casa que alguien tendrá que limpiar.

Las aceras se convierten en paraguas andantes, que esconden caras largas debajo, pertenecientes a gente acostumbrada al calor, y al olor de la contaminación, y no a ese extraño olor a humedad que ambienta y perfuma la ciudad.

La plaza del ayuntamiento, desierta, se convierte una pista de patinaje para aquel osado que se atreve a cruzarla, porque el suelo de "marmol raro" tiene esas propiedades. Y los limoneros dispuestos a su alrededor, intensifican el olor de su flor, que ha decidido salir ahora que es primavera.

Las mañanas lluviosas son mañanas de prisas, porque cuando llueve no podemos andar despacio (pruébenlo, está demostrado), y por eso, tu, que ya cuentas con eso, tienes a mano tus zapatillas deportivas, especiales para la lluvia.

Porque en las mañanas lluviosas, una siempre necesita sus zapatillas corredoras.


L'escala...

7 de maig de 2008




Hui he descobert que hi ha una cosa que realment em reconforta, i és: seure a les escales. Abans de baixar a esmorzar repose uns minuts allí en l'escala, a fosques, amb els peus en terra, sentint la gelor del piso.

Quan baixe a per alguna cosa i oblide el que volia, pare i m'assec en l'escaló, tranquila, sense pensar en allò que volia, simplement esperant que vinga soles.

Quan estic agobiada surt de l'habitació, i en l'escala fique el cap entre les cames i mire el mamperlán. Crec que no m'havia fixat tant en aquest material tant com ho faig ultimament.

Bé, l'escala s'ha convertit aquests últims dies en la meua millor aliada. És com si aquells escalons em donaren una treva, una especie de temps per pensar, o simplement per dedicar a mi mateixa.

Des de fa uns dies, el cansament apreta més que mai, i aquests minuts asseguda en aquest espai de pas arquitectònic, resulten ja imprescindibles en la meua rutina diària.


La recta...

7 de mayo de 2008

Alguien dijo que la distancia más corta entre dos puntos es la recta. Pero a veces es más divertido dar vueltas de camino a tu casa, perderme entre tus sábanas y comer helado de leche merengada (con mucha canela) en la terraza, sabiendo que al final está el último punto que define esta recta que trazo sin saber por qué.

Perdedores...

6 de Mayo de 2008



Yo hubiera vivido un mayo francés aquel año de 1968 de una forma intensa. Yo hubiera ocupado la Sorbona en París, y me hubiera llevado más de un porrazo de la policía.

Yo hubiera luchado por Carlos de Austria en la guerra de sucesión, y hubiera perdido en la batalla de Almansa, como tantos otros.

Yo hubiera corrido delante de los grises, y sólo por la indignación de la prohibición, hubiera repartido panfletos políticos por debajo de las puertas.

Tal vez yo hubiera sido exiliada, y escribiría cartas a mis seres queridos, que pasarían la censura en la frontera francesa.

Ahora nos quedamos cruzados de brazos, sabemos de qué parte estamos, pero no hacemos nada. Supongo que cuando los hechos son "pasados" crees que de haber vivido esa época hubieras hecho algo.

Yo, de haber vivido esas "épocas" y a pesar de las calamidades que relatan los abuelos que si vivieron el horror de una guerra, hubiera estado de parte de los perdedores.

Qué gran cançó..!

Mensajes entre líneas...

5 de mayo de 2008

Hay una canción que dice: "Cómo vas a ser mi amiga...cuando esta carta recibas...un mensaje hay entre líneas..."

Intento no pensar en qué quiero decir. Intento no buscar las palabras que delatan aquello que realmente pienso "Razón y piel...difícil mezcla...". Intento dar vueltas y más vueltas en mi cabeza, buscando aquello que me describe, aquello que dice cómo soy, y no lo encuentro. "Y dejar...que el agua corra..".

No sé como soy, ni lo que hago. Analizo los hechos, mis hechos, y encuentro cosas que no me gustan. "Renunciar...a lo natural...". Busco un punto de partida y creo vislumbrarlo, ¿pero es ese realmente el principio? Y, ¿es el principio el que me marcó? ¿O soy yo quien marcó el principio?

"¿Qué hacer...? Tú lo sabes...". Quiero parar, salir de mi misma y observarme desde fuera. ¿Esa eres tu? No te conozco...Sabes que esa no eres tu, y no haces nada por remediarlo. ¿Quién te hizo eso? ¿Quien te quiere tan poco para dejar que hagas lo haces?

No escucho cuando me hablas, no quiero escucharte, porque me dices la verdad, y no me gusta.

Quizás no esté preparada para la verdad, quizás prefiera la mentira, porque resulta más fácil cuando no tengo que pensar en qué supone saber la verdad.

"Cómo vas a a ser mi amiga...cuando esta carta recibas...Un mensaje hay entre líneas...Cómo vas a ser mi amiga..."

El doctor Jekyll y Mr. Hide...

4 de maig de 2008

No he tingut la sort de llegir aquest llibre, però supose que sé el que tot el món sap: un personatge amb desdoblament de la personalitat mostra les seues dues cares durant el transcurs d'aquesta novel.la, una bona i atenta, i l'altra dolenta i venjativa.

Torne ara a la mèua època de pràctiques i no puc evitar pensar en F., un xiquet de 8 anys que tenia desdoblament de la personalitat, i mentre venia a tu amb aquells ullets blaus i la coroneta d'àngel damunt del cap, creia ser un detectiu privat i maquinava com escapar de l'escola per donar-li a el seu pitjor enemic allò que es mereixia. A simple vista pareix un simple joc de xiquets, però no ho era. A F., era millor tenir-li por que ser el seu amic, era millor passar desapercebut pel seu voltant, perquè estant al seu punt de mira no se sabia mai si era bò o roïn.

Pense ara en quantes persones com F., seran ja adultes. Perquè els xiquets creixen, i aquest desdoblament de la personalitat que tenia el meu alumne és una cosa difícil de "curar", i possiblement la seua familia tindrà que estar tota la vida pendent de la seua medicació, per evitar actes desfortunats.

Bé, doncs, quantes persones podrà haver per ahí amb desdoblament de la personalitat i ni tan sols elles ho saben? Jo crec que moltes, fins i tot jo podria ser una de elles.

No hi ha que confundir un desdoblament, que és una persona amb dues personalitats totalment distintes, amb una persona que pot ser "contradictòria". Una vegada vaig llegir que una persona és contradictoria quan hui diu "si", però demà fa "no", en canvi una persona és "coherent" quan hui diu "si" i fa "si", encara que demà diga "no", i faça "no".

Tota aquesta explicació i redundància que pot resultar inmensament estúpida (ara que repasse el que he escrit ho veig), em porten a pensar en tota aquella gent que de vegades ens topem, per sort o per desgràcia, de les que hui diuen una cosa i demà fan la contrària. De les que hui t'han fet feliç, i demà et faran més mal que mai, de les que hui et fan un somriure, i demà et giren la cara. De les que compten amb tu, i al dia següent no et criden.

Tenen aquestes persones un desdoblament de la personalitat? O potser són persones contradictòries? Tal volta és que hui hem estat parlant amb el Doctor Jekyll, i demà ho farem amb Mr. Hide...

Mai se sap.