L'espera...

21 d'Abril de 2008

Les persones sempre volem allò que no podem tenir. Sempre.

Hi ha dies que no pots evitar sentir-te com un xiquet que vol llepolies abans de dinar. O com aquell iaio al que li abellix anar de passeig el dia que li han dit que no podrà tornar a caminar.

Hui m'agradaria escriure ací moltes coses, però no puc. Voldria ixir al carrer i cridar tot el que vull escriure, i tampoc puc. Em sentiria realment feliç si pogués només somiar allò que vull dir, i no és possible.

I pel fet de no poder, encara ho necessite més.

És com un malson agre i dolç, que vull que acabe, i a la vegada no vull despertar.

L' espera és eterna, com un llarg redoble de tambor abans d'executar algú en la horca, que vols que arribe per a que tot acabe, i al mateix temps que no acabe mai, perquè això significa la mort.

Però la desesperació es el principi de la fí. I jo no vull arribar a eixe extrem.

Preferix l'espera...encara que dure una eternitat.


2 comentarios:

bunburry dijo...

Jo mateix podria haver signat aquest post. Últimament em passa això en gairebé tots els aspectes de ma vida. Com em fot quan diuen "quien algo quiere algo le cuesta". Jo dic, "és que ja costa massa i no tinc forces". En fi, a seguir esperant, lluitant, vivint...

Anónimo dijo...

Ánim Sole!!!
Una espentadeta més!!
Se que no vaig a conseguir ferte sentir millor, pero vullc q sapies q men recorde molt de tu!!
ANIM!!!
Maribel